“Per las cosas que pòrtan las guerras, el número (y) atreviment de los insolents arribà a tant, que la gent no podia viatjar per lo temor d’esser robats; pochs éran als que escapàban de las suas mans; ni las sentèncias capitals que los ampurdanesos donaren a 5 de estos al primer juny de 1811 pogué escarmentar a los altres (…)

No sols robàban a los viatjans, sinó que també los despullàban per escurcullar-los, atoran·s-los-hi la roba, sens exceptuar a las donas. En las casas, per fer donar-los-hi los diners, penjàbana la mestresa y li fèyan foch sota las fandillas, com succehí a la senyora Vidala de Flassà, la que estigué molt mala de las cremaduras (…). Lo narrat succehí en moltas casas; a altres los tustàban la esquena a cops de sabres y los fèyan ajàurer ab un banch ab grans amenasas de degollar-los, com succehí al senyor Piferrer de San Llorens als 23 novembre de 1811, y ab altres”.

(“Narració de los sis anys  y quatre mesos que los francesos han estat en Cathalunya”, d’Antoni Peric i Viader. Citat a:  CAHNER, Max:  Literatura de la Revolució i la Contrarevolució(1789-1849). Vol. II (1). Barcelona, Curial, 2002, p. 678)