la  C U L T U R A  del  M E G À L I T
Presentació Introducció La cultura del megàlit Glossari de termes Preparem la sortida Fem la sortida Després de la sortida Bibliografia Crèdits		Més de cinc mil anys enrere, si fa no fa, a l’època que se n’ha dit Neolític mitjà, va aparèixer a Catalunya la cultura megalítica, que va arribar a cobrir durant el Neolític final-Calcolític (III mileni a. C.) tota l’àrea pirinenca i pre-pirinenca i les terres que més tard van ser els antics comtats de la Catalunya Vella. Amb tot, aquesta cultura no és pas un fet exclusivament català, ja que també la trobem en altres zones de la Península Ibèrica i d’Europa. el fet que aquesta civilització adquireixi matisos concrets en terriotris tan diversos i en èpoques tan diferents, obliga a parlar de "cultures megalítiques", en plural. La manifestació més característica d’aquesta cultura és el megàlit. En tota la gran àrea europea de la civilització megalítica hi ha diferents tipus de monuments, que ens assenyalen l’extistència de diverses tradicions constructives. L’estructura d’aquests monuments va variar amb el temps, segons els diferents aspectes de la religiositat de cada moment. Sovint s’ha utilitzat el mot dolmen -que vol dir "taula de pedra", en bretó- com a sinònim de construcció megalítica en general, però avui només s’utilitza d’una manera genèrica per qualificar monuments senzills, constituïts per una cambra més o menys poligonal coberta per una gran llosa, destinats a rebre múltiples inhumacions. Els monuments més característics d’aquestes cultures de casa nostra són els sepulcres de corredor, les galeries catalanes, els menhirs, els dòlmens simples, les cistes, etc. Aquestes construccions es basteixen tant en terreny planer (cotes 100-200) com en una franja més elevada, entre els 200 i 400 metres sobre el nivell del mar. Es coneixen pocs exemplars per damunt d’aquesta cota. S'orienten principalment cap al sud-est, cap al sud i algunes vegades cap al sud-oest. Per la seva construcció s’utilitzaren sempre roques locals (granit, pissarra, gneis, esquists i quars), sovint extretes de pedreres o afloraments immediats al megàlit. Representació graàfica dels períodes culturals megalítics i la seva localització a la cronologia de l'etapa prehistòrica.       els  G R U P S  C O N S T R U C T O R S  de  S E P U L C R E S M E G A L Í T I C S  a  l' A L T  E M P O R D À (3.300-1.800 a.C.)     N E O L Í T I C   M I T J À  (3.300-2.700 a. C.)   Sabem poca cosa sobre els grups que començaren a construir sepulcres megalítics a l’Alt Empordà, però sí que coneixem els dos tipus de tomba que existiren en aquest període: les cistes rectangulars amb túmul i els sepulcres de corredor. Aquests últims representen el 80% dels sepulcres megalítics de l’Alt Empordà. El clima i la vegetació on es desenvolupava l’activitat d’aquests grups del Neolític Mitjà de l’Alt Empordà s’ha pogut conèixer gràcies a les anàlisis dels paleosòls dels sepulcres de corredor d’aquesta època. D’aquesta manera s’ha pogut constatar la presència d’una clima temperat, però molt humit, cosa que suposa l’existència de nombrosos recs, còrrecs, rius i estanys prop del dòlmens. La cobertura vegetal es repartia entre un 80% de prats d’herbei i garriga (grucs i estepes) i un 20% de boscos (roure, alzina i pins). Cal destacar la forta presència d’arbres de ribera (om, freixe, vern i avellaner), i nombroses epores de falguera, elements clarament indicadors d’humitat ambiental. A través de la lectura detallada de les concentracions de sepulcres megalítics de la mateixa classe, de les roques inscultures i dels menhirs, es pot entreveure un tipus de poblament molt dispers, en petits clans propers als llocs d’enterrament (dòlmens), que en algun cas podien aplegar-se per a tasques de caràcter més ampli.     N E O L Í T I C   F I N A L  (2.700-2.200 a.C)   En aquesta època els sepulcres megalítics més corrents eren els sepulcres de corredor (amb cambres rectangulars, allargades, i els corredors de lloses llargs o curts) i les galeries catalanes. La caleria catalana de la Barraca del Lladre (inclosa en aquest itinerari), és la darrera evolució d’aquesta classe de sepulcre amb accés des de la vora del túmul, i es pot considerar molt propera a l’època calcolítica. La vegetació d’aquest període era més pobra que la de l’etapa anterior, encara que tenia el mateix grau d’humitat. La distribució del poblament no variava gaire de l’etapa precedent. El principal tret diferenciador amb el període anterior és la vocació d’enterrar tots els individus del grup d’una manera similar: es produeix la democratització dels sepulcres. Això va fer necessària la seva ampliació i d’aquí vénen les cambres rectangulars i les galeries, segurament ideades per tal d’aconseguir més espai per a les inhumacions.     C A L C O L Í T I C  (2.200-1.800 a.C.)   En aquesta època s’observa una ruptura amb la tradició neolítica anterior que es manifestà a l’Alt Empordà de diverses maneres: aparició d’una cultura material completament nova (amb eines de coure per primera vegada), construcció d’un nou tipus de sepulcre megalític (les arges amb vestíbul-pou) i la remodelació dels antics sepulcres amb corredor i les galeries catalanes, a fi d’usar-les com a cofres (cambra i corredor). Representació gràfica dels períodes culturals megalítics i la seva localització a la cronologia de l'etapa prehistòrica