Un
record dels seus temps d'escola?
- Recordo la boira, el fred i el glaç camí
a l'escola. Vivia en una masia al Pla d'Urgell i m'encantava
aprendre. L'escola significava caliu, amics reals i amics
de paper, sempre m'he estimat els llibres. Gairebé
no m'adonava que els textos eren en castellà, mentre
que els mestres ens parlaven sempre en català.
Als quatre anys ja havia decidit que em dedicaria a l'ensenyament
i suposo que el saber fer dels mestres i les mestres del
poble em va mantenir ferma en la decisió. Deien,
però, que era molt xerraire i "defensora dels
pobres", evidentment jo no hi estava gens d'acord!
Quin personatge del
món de l'educació l'ha influït més?
Sempre resulta difícil emmirallar-se en una sola
persona, no obstant, crec que va ser en Francesco Tonucci
qui em va obrir els ulls al que per a mi significa educar.
Quan estudiava magisteri vaig llegir les seves obres
i duia les carpetes plenes de les seves vinyetes. Encara
ara admiro la lucidesa i capacitat de generar entusiasme
que traspuen els treballs d'aquest pedagog italià.
Citi'ns ara, un personatge
històric pel que senti una especial predilecció.
Impossible. He estudiat la història "perfecta"
de grans personatges i m'he après dades biogràfiques
dignes d'admiració d'homes (rarament dones) exemplars.
Actualment i per fortuna, la història s'ha reescrit
i ja no hi ha una sola manera d'interpretar-la. En el
meu cas, però, encara em desconcerta descobrir
la cara oculta d'aquells que se'ns havien presentat
com a model de virtuts. Avui mateix he sentit en un
programa radiofònic que, arran de la publicació
d'una obra sobre els prostíbuls a Madrid, la
família de Santiago Ramón y Cajal (nom
del centre on treballo i on recentment hem celebrat
el centenari del naixement de l'il·lustre històleg)
ha mostrat el seu rebuig a la inclusió de l'avantpassat
com a habitual de les cases de leciocini. Es veu que
Ramón y Cajal era gran afeccionat a la fotografia
i que aquest va ser el motiu inicial de les seves visites
a certs barris de la capital. Bé, penso que no
hi ha una sola història, sinó moltes peces
que ens ajuden a tenir una visió més apropiada
d'una realitat sempre complexa.
Un encert de l'educació
actual?
L'autonomia. Sovint no sabem què fer-ne d'aquesta
autonomia i pensem que seria més fàcil
que algú ens digués exactament què
hem de fer. L'edat adulta de l'educació comporta
afrontar els dubtes que implica prendre decisions, acceptar
el risc d'equivocar-se i ser responsable de les pròpies
accions.
.I una mancança?
- Trobo les escoles força tancades en si mateixes,
amb por envers allò que entra de l'exterior (no
agraden les intromissions) i també amb por d'obrir
les portes i explorar la dimensió més
social de l'educació (a dins del centre ens sentim
més segurs). Crec que és hora d'acceptar
les possibilitats de l'entorn a l'hora de generar aprenentatges
i, per què no, de proporcionar recursos per als
reptes que el nostre alumnat tan divers ens planteja.
El temor al canvi seria un altre dels handicaps que
caldria vèncer.
Quin ha de ser l'element
més irrenunciable a qualsevol escola?
- L'educació. Aquesta segueix sent la finalitat
de l'escola avui en dia. Anar a l'escola implica anar
a recollir el testimoni del conjunt de coneixements
culturalment acumulats per la humanitat; no com a dipositari,
això seria absurd, sinó com a redescobridor.
La gestió de la cultura no és exclusiva
de l'escola, però segueix sent el gran escenari
de trobada on les persones formulen qüestions i
cerquen respostes.
Considera certa l'opinió
que, en conjunt, moltes famílies han desertat
de la responsabilitat en l'educació dels seus
fills?
- El fet de considerar l'escola com a espai especialitzat
en educació propicia aquesta delegació
de responsabilitat. També deleguem les qüestions
de salut als metges, els conflictes als advocats i l'alimentació
a marques especialitzades que precuinen el menjar. Personalment
no ho veig com una deserció, sinó com
una desorientació. No és cap novetat parlar
de la crisi que experimenta la família com a
institució, així i tot, la immensa majoria
de pares i mares estimen els fills i filles i volen
el millor per a ells. Crec que es tracta d'una qüestió
de confiança mútua, cal revaloritzar el
potencial educatiu de les famílies (de tipus
que siguin) i enfortir-les. A partir d'aquí també
entendran millor la labor dels professionals de l'ensenyament.
Què es pot fer
amb aquell alumnat que no supera l'escolarització
obligatòria amb èxit?
- Prevenir, no deixar passar aquelles ocasions en que
hem observat com el noi i noia no s'acaba d'integrar.
Preguntar i escoltar què necessita cada persona.
Explicar tant com faci falta la importància d'aprofitar
el pas per l'escola. Considerar l'educació com
un dret i com un deure. Oferir oportunitats. Crear expectatives
positives sobre la implicació de cadascú
en el propi procés d'aprenentatge. Si ja hem
fet tard, procurar que "el carrer" ofereixi
nous recursos educatius. No rendir-nos...
Quina opinió li mereix la tasca dels centres
de recursos pedagògics?
- Crec que dinamitzen canals educatius, recursos pedagògics
i persones del propi entorn. No sembla una tasca gens
fàcil arribar a la gent i probablement no sempre
es recullen els fruits de tot allò que se sembra.
La tasca dels centres de recursos és imprescindible.
Quin paper han de jugar
les tecnologies de la informació a l'escola?
- Han de ser una eina més al servei de les persones.
Una eina molt potent que ha de contribuir a despertar
la curiositat i les ganes d'aprendre de l'alumnat..
Com es pot fer possible
el concepte "L'educació al llarg de la vida"?
- Estem instal·lats en el canvi, per tant ens
hem de moure contínuament. Freire deia que "som
éssers de transformació, no d'adaptació",
de manera que per tal de governar la pròpia vida
necessitem d'aquesta formació constant. En una
altra línia de pensament, diria que cal educar-se
"amb sentit", és a dir, no es tracta
d'acumular sabers sota el pressupost utilitarista de
que prosperarem en la feina o aconseguirem uns resultats
determinats, sinó sabent que educar-se és
millorar-se, que no tot s'acaba en "tenir"
més títols, també es tracta de
"ser" més persona.
Considera que els mitjans
de comunicació, especialment la televisió,
col·laboren en l'educació general de la
població?
- El cert és que fer un ús educatiu dels
programes televisius requereix un bon esforç
d'imaginació. Em conformaria amb que allò
que ens arriba a través de la petita pantalla
no fos, com dir-ho?, primari?, pobre?... No desitjo
rebre lliçons quan vull relaxar-me, però
la diversió i l'entreteniment també poden
ser de qualitat.
Què és
més important preparar l'alumnat pel futur o
preparar el futur per a l'alumnat?
- Crec que està molt bé parlar del futur,
però sempre des del present i sense oblidar mai
el passat. Com a adults no podem delegar en els infants
la millora del món on vivim, així és
que dia rera dia, pas a pas hem d'afrontar els reptes
del moment. No m'agrada l'expressió "preparar
l'alumnat" perquè m'evoca un alumnat passiu,
millor "crear futur amb l'alumnat", més
que res, perquè ells i elles ja són aquí
i formen part del present que compartim.
Un llibre?
- No un, sinó quatre. M'agrada molt la quatrilogia
de Lawrence Durrell coneguda com "El quartet d'Alexandria".
L'autor narra la mateixa història en boca de
quatre personatges diferents i resulta fascinant veure
com el punt de vista de cadascú dóna un
sentit completament diferent a una realitat suposadament
objectiva.
Una cançó?
- M'agrada molt la veu d'en Jaume Aragall, per exemple
quan canta "Core ingrato".
Una pel·lícula?
- No sóc gaire afeccionada al cinema. En realitat
hi vaig poc perquè prefereixo que m'expliquin
les pel·lícules. La darrera que he vist
és "The hours" (2002) i sí,
m'ha agradat.
Un paisatge?
- El cel. Als espais oberts el cel és un païsatge
únic que canvia contínuament. De nit,
els estels ens recorden el misteri de la nostra existència
i ens connecten amb l'univers. A l'estiu i sota un cel
ben estrellat m'és molt difícil decidir
que ha arribat el moment per al repòs i preferiria
esperar el nou dia.
Un desig per a l'escola
del futur?
- Felicitat. Hi ha molts moments feliços a les
escoles però se'n parla poc. Sempre hi ha algun
"foc" per apagar i el ritme de treball és
realment accelerat. Desitjaria que en lloc de "fer"
classe poguéssim "estar" a classe i
gaudir plenament del goig d'ensenyar i aprendrev
|