reporteducació Dossiers digitals Línies Mestres, parers entorn l'educacióEntrevistes curs 2002-2003

 
Jaume Carbonell

7/10/2002. JAUME CARBONELL. Pedagog. Director de "Cuadernos de Pedagogía".


  ... el Departament d´Ensenyament està estructurat amb regnes de Taifes, amb pocs vasos comunicants i molts incomunicats
       
Un record dels seus temps d'escola?
- L'aula fosca, amb finestres enreixades, on conviviem 95 alumnes -només nois, com manaven les lleis franquistes- enmig d´un silenci tens. Hi havia tres itineraris: els que cursavem batxillerat -pocs, molts pocs-; els que seguien estudis de comerç i es passaven bona part de la jornada escolar teclejant aquelles inoblidables "underwood", al fons de l´aula; i els que, als 13 anys, ja ingressaven al món del treball. Me´n recordo que, a finals de curs, venien uns senyors de la Seat a buscar treballadors per la nova factoria de la Zona Franca. No cal dir que, en aquesta "escuela nacional", encetavem el dia cantant "El cara el sol" i celebravem totes les efemèrides patriòtiques i religioses del nou imperi. També recordo l´hora del berenar, amb el formatge "cheddar" i la llet en pols que ens enviaven els americans.
El meu mestre arribava a l´escola a les 8 del matí per ocupar-se, durant una hora, només dels batxillers. A les 12 del midia sortia cuita corrents a guanyar-se un segon jornal a una imprempta; i, a les 5 de la tarda, feia altre cop el mateix. Ah, i per arrodonir el sou, els caps de setmana escribia cròniques taurines i futbolístiques. Aquell mestre feia el que tocava fer, imposant la seva autoritat a base de cops de regle i clatellades, tal com manàven els cànons pedagògics de l´època. Però exercia el magisteri amb gran dignitat i, de tant en tant, feia algunes reflexions morals que ens eixamplaven el pensament. Sempre he pensat que, probablement, en altres circumstàncies, hauria estat un bon mestre.

Quin personatge del món de l'educació l'ha influït més?
- Quan feia el servei militar a Barbastre, i estudiava Pedagogia a distància -a molta distància-, em va arribar a les mans un llibre que em va impactar moltíssim: "Alumnos de la Escuela de Barbiana". Era tan diferent del poc que havia après fins aleshores a la universitat! Els mètodes de Don Milani et descobrien una nova manera de provocar la curiositat d´uns alumnes etiquetats de "fracassats escolars" per l´ensenyament oficial. És un text que, sempre que puc, el recomano i que el convertiria en lectura obligatòria per a tots els professors de l´ESO -això, es clar, si algun dia es decideix que aquest professorat ha de rebre una formació psicopedagògica i didàctica específica-.
També em va influïr força la pedagogia i el moviment Freinet, potser perquè, des de l´Editorial Laia, vaig tenir l´oportunitat de seguir la seva producció editoral i de visitar un parell de vegades l´Escola de Vence i d´entrevistar-me amb la vídua de Celèstin Freinet. Aquell model de pedagogia popular encaixava molt bé amb els anhels utòpics de la transició democràtica. En un terreny més teòric també he begut molt de l´obra de Dewey per entendre les relacions entre l´escola i la societat, així com el potencial de l´educació democràtica.
Ara bé, si hem de parlar de persones més pròximes he de citar, necessàriamnt, el magisteri de Jordi Monés, un dels millors historiadors de l'educació, perquè em va ensenyar a conèixer i interpretar l´educació a Catalunya. I, sobretot, el que m´han ensenyat centenars de mestres anònims que he anat coneixent en els meus nombrosos viatges per tot arreu en qualitat de periodista de l'educació.

Citi'ns ara, un personatge històric pel que senti una especial predilecció.
- A l´època clàssica, Sócrates, per l´art de la conversa. Al Renaixement, Leonardo da Vinci, per la seva saviesa pluridisciplinar. A la meva època de militància política a Lenin, Gramsci, Durruti i els socialistes utòpics, a tots ells alhora, potser perquè em movia sempre en la contradicció constant de deixar-me captivar per la presa del poder de l´Estat i també per la seva destrucció.
I, d´una manera molt més propera, sempre he sentit una gran admiració per la generació del meu pare, per la seva dignitat i força de voluntat amb que van resistir als camps de concentració, a la presó i a l´exili. Una generació de republicans, d´una gran cultura i humanitat que, quan desaparegui, deixarà un gran buit en la nostra memòria col-lectiva i quotidiana.

Un encert de l'educació actual?
- Més que d´encerts parlaria de progressos i d´aspectes especialment positius. En citaré un parell: l´escolaritat obligatòria fins els 16 anys dins d´un model d´escola comprensiva i integradora; i la quantitat de textos pedagògics extraordinaris -també n´hi ha que no s´entèn com es publiquen- que, al llarg del temps, ens il·lustren sobre els ideals de l´educació integral, sobre la manera més racional i rigurosa de construir i organitzar l´ensenyament, sobre les alternatives més engrescadores i eficients d´ensenyar i aprendre, sobre la construcció d´una escola pública comunitària o sobre el nou model de professorat reflexiu, crític i compromés en tots els components ètics i cognitius de la intervenció educativa.

... I, una mancança?
- La manca de polítiques educatives per fer efectiva l´escolarització fins als 16 anys, en termes de qualitat i d´equitat per a tothom. Existeix un buit impressionant entre la retòrica dels grans discursos oficials i l´aplicació d´aquests a la realitat de l´aula, que prenguin en consideració tant els agents, les dificultats i resistències al canvi com els factors i possibilitats que hi contribueixin. Avui només hi ha programes, actuacions i serveis autònoms i dispersos, però falta una visió general i una voluntat política d'articular-los per tal d'oferir respostes més coordinades, globals i permanents. El mateix podem dir respecte a les innovacions pedagògiques. A vegades t'adones que aquestes estan més presents a la literatura que a la realitat. És cert que hi ha escoles i mestres força innovadors, però també ho és que n'hi ha que es mouen en els paràmetres més tradicionals de la Ley General de la Educación i de la predemocràcia.

Quin ha de ser l´element més irrenunciable a qualsevol escola?

- L'un el contestaré més endavant, d'aquí dues preguntes, a propòsit de la pregunta relacionada amb l'alumnat que no supera l'escolització obligatòria. En destacaria dos més. La formació d´infants autònoms, crítics i lliures; això significa adquirir un criteri moral que els ajudi a defensar amb fermesa els seus drets i amb responsabilitat els seus deures. I la construcció d´una col·lectivitat viva, que es va renovant contínuament; cal promoure la idea de que l´escola pública no és només un servei que ha d´atendre l´administració -cosa que òbviament ha de fer, destinant-hi els recursos necessaris- sinó una comunitat d´aprenentatge i de socialització que es va enriquint amb la participació activa de pares i mares, docents, alumnes i altres agents de l´entorn. En aquest sentit, cal enfortir els espais de diàleg, intercanvi i col·laboració, perquè les escoles siguin més democràtiques.

Considera certa l´opinió que, en conjunt, moltes famílies han desertat de la responsabilitat en l´educació dels seus fills?
- Les afirmacions contundents i les generalitzacions sempre són perilloses quan ens referim a col·lectius socials heterogenis que, a més, estan sotmesos a processos de canvi accelerats i complexos. És evident que això és cert en molts casos, com ho és el fet que molts professors i professores han renunciat a la responsabilitat educativa -o no l´han assumit mai- i es limiten a dictar l´assignatura, sense aturar-se a pensar gaire a qui tenen al davant. Ara bé, també hi ha molts pares i mares que es preocupen moltíssim de l´educació dels seus fills: de la tria d´escola, de les activitats extraescolars, d´algunes actituds i comportaments que no entenen. Jo parlaria més de desconcert davant de situacions imprevistes, que no es controlen i no se sap com afrontar-les; de les dificultats afegides que crean els nous temps laborals de les dones que obliga l´escola i altres espais a reforçar el seu rol de custòdia; al canvi de model familiar, de dimensions més reduïdes i amb pautes i expectatives diferents a la de fa unes dècades.
Caldria, naturalment, aprofundir amb aquestes i d´altres explicacions, i endinsar-se amb el sentit actual de conceptes com autoritat i llibertat que no poden interpretar-se com fa uns anys. Ara bé, des de la comunitat educativa, s´ha de fer un esforç per vèncer els malentesos, corporativismes i desencontres que hi ha entre l´escola i la família, obrint nous espais de diàleg i de col·laboració. I, possiblenent, omplint de més contingut els Consells Escolars per fer-los més efectius. Això si que és preocupant.

Què es pot fer amb aquell alumnat que no supera l´escolarització obligatòria amb èxit?
- S´han d´esmerçar totes les idees, esforços i recursos perquè cap alumne es despengi i se l´expulsi del sistema educatiu. Aquest és el gran repte de l´escola pública. Hi ha experiències -Escoles Accelerades, Comunitats d´Aprenentatge, programes de compensació escolar i de discriminació positiva.,...- que mostren les possibilitats integradores de l´escola pel que fa als alumnes amb dificultats i socialment desvalguts. Cal intensificar l´acció educativa -amb més suports interns i externs, tant escolars com socials- amb aquest tipus d´alumnat i a les zones socialment més deprimides. Altre cop em ve a la memòria la tasca de Don Milni a Barbiana. El que avui no s´inverteixi amb escoles i educació s´haurà d´invertir el dia de demà en seguretat i presons. I en pagarem un preu molt alt. Per això tota la prevenció que es faci, amb polítiques educatives i socials potents i integrades, serà poca. I, sinò, recordeu, per exemple, el que ens explica Tavernier a "Hoy empieza todo".

Quina opininió li mereixen els centres de recursos?
- La veritat és que no en tinc massa coneixement de la seva dinàmica actual. I això em preocupa, doncs vol dir que la seva feina és poc coneguda i no es difon prou. Aquí, com en la valoració d´altres serveis educatius, hi ha dos nivells d´anàlisi: la concepció del model i els equips de treball. Recordo que fa molt temps, quan Ramon Juncosa ocupava una Direcció General en el Departament d´Ensenyament, se´m va demanar que fes una valoració crítica sobre els centres de recursos i el seu lligam amb la formació del professorat, un tema que abans com ara no s´ha resolt. Penso que no és un bon model perquè, com deia en una resposta anterior, el Departament d´Ensenyament està estructurat amb regnes de Taifes, amb pocs vasos comunicants i molts incomunicats. Seria interessant pensar, més en consonància amb els "Teacher´s Center" originaris -i en certa mesura amb el que s´ha fet al País Basc- amb centres on la distribució de recursos es lligués més estretament amb la producció i adaptació de materials curriculars, amb la innovació pedagògica, amb el desenvolupamnt curricular, amb la recerca educativa, amb l´assessorament i amb la formació del professorat. D´altra banda, també seria convenient aconseguir un lligan més estret amb altres serveis educatius.
Pel que fa al segon nivell d´anàlisi, pel poc que conec, en tinc una percepció positiva: existeixen equips amb bona preparació i disposició que, en alguns casos, van més enllà del model i l´enriqueixen amb noves iniciatives.

Quin paper han de jugar les tecnologies de la informació a l´escola?

- No discutirem, en aquestes alçades, el potencial i les possibilitats dels entorns electrònics i virtuals de les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació (TIC). Ara bé, abans -o al mateix temps, però no després- d´omplir les aules d´ordinadors, calen tres coses: capacitar l´alumnat per a seleccionar la informació i ajudar-lo a transformar-la en coneixement; preparar al professorat per acompanyar l´alumne en aquesta navegació; i confeccionar materials informàtics i multimèdia que contribueixin al màxim a desenvolupar les habilitats cognitives i creatives de l´alumnat. En alguns d´aquests aspectes som a les beceroles; i, en altres, hem començat la casa per la teulada.
D´altra banda, els materials de les TIC s´han d´incorporar a la biblioteca del centre, concebuda com un centre de recursos múltiples que ajudi a planificar la tasca del professorat i es converteixi en un lloc de consulta i referència permanent de l´alumnat, estretament vinculat als continguts del currículum.

Com es pot fer possible el concepte "L´educació al llarg de la vida"?

- Bé, en realitat això ja és una realitat de fet: la idea de que l´edat d´escolarització acaba a una edat determinada ha caducat. L´actualització dels coneixements és una necessitat del canvi accelerat del coneixement i de les noves demandes culturals i socials. En aquest sentit, la xarxa d´ofertes virtuals i presencials de formació continuada ha crescut extraordinàriament els darrers temps, i encara ho farà molt més. Es tracta d´un fenomen extraordinàriament positiu, sobretot si vetllem perquè aquesta oferta sigui de qualitat, accessible a tothom i no es deixi només en mans del mercat. Per això és convenient la implicació dels poders públics, en alguns casos, i de la societat civil, en altres. Ivan Illicht en el seu best-seller "La desescolarización", a principis dels anys setanta, ja va preveure aquesta xarxa de recursos i d´oportunitats comunitàries, encara que es va equivocar al diagnosticar que això es faria amb la desaparició de l´escola i no de manera complementària.

Considera que els mijans de comunicació, especialment la televisió, col·laboren en l´educació general de la població?

- És evident que els mitjans de comunicació són un dels instruments més poderosos i eficients per transmetre els valors del neoliberalisme i del pensament únic, valors que, és prou sabut, no són precisament els que es transmeten en una escola democràtica i inclusiva. També és cert, però, que aquest pensament dominant té les seves contradiccions, escletxes i dissidències i que també és possible visualitzar -encara que menys del que seria desitjable- altres models comunicatius amb consonància amb els valors més solidaris i formatius. No cal dir que existeixen espais d´entreteniment, divulgació, o cinema d´un gran interès cultural, encara que les gran cadenes estan massa pendents de la guerra de les audiències i això provoca que la televisió-escombraria adquireixi un major protagonisme.
Ara bé, com en el cas de les NTIC, el que cal és educar la mirada de l´alumnat perquè aprengui a llegir i a descodifcar críticament els diversos llenguatges.

Què és més important preparar l´alumnat pel futur o preparar el futur per l´alumnat?
- El futur, com diu Galeano, és el present. Per això convé tenir les antenes ben connectades al que succeix a la realitat immediata i llunyana. Viure i educar intensament des del present i pel present és, per tant, la millor garantia per afrontar un futur cada cop més complexe i imprescindible. En aquest sentit, és saludable la lectura dels últims llibres de Morin, en la mesura que ens vacuna contra els determinismes simples i les veritats absolutes per predir que passarà en el futur. Heus aquí el repte: educar en la incertesa però estimulant les conviccions ètiques i els compromisos morals, sense caure ni en dogmatismes sectaris ni en relativismes acomodaticis.

Un llibre?
- Necessàriament n´he de triar uns quants: "Cien años de soledad" de García Márquez"; "El procés", de Kafka; "Els morts", de Joyce; "Úlimas tardes con Teresa", de Marsé; "El quadern gris", de Pla; "La punyalada", de Vayreda; "El primer home", d'Albert Camus; i "La quinta mujer", de Mankell, un dels autors més sòlids i apassionants de novel·la policíaca actual. Es tracta de títols que, a banda de la seva qualitat literària, m´evoquen records, èpoques i paisatges urbans i rurals.

Una cançó?
- Preferiria parlar de cantants: Raimon, per la seva força i també pels textos; Maria del Mar Bonet, per la veu; Sabina, per la seva poètica gamberra i els Beatles, sempre els Beatles.

Una pel·lícula?
- Unes quantes de Buñuel i Hitchcock; "El espíritu de la colmena", d´Erice; "Espartaco", de Kubrick; "Bienvenido Mr.Marshall", de Berlanga.

Un paisatge?
- Citaré les set meravelles del meu món personal, sense cap ordre de preferència:
1. El "Gran Canyon", per la seva immensitat i els canvis de color al llarg del dia.
2. Les catarates d´Iguazú, per la gran quantitat d´aigua que brolla amb una força extraordinària enmig de la selva. S´han de veure tant des del Brasil com des d´Argentina.
3. Les nits africans pels cels tan nets i estrellats.
4. La Costa Brava. El camí de ronda de Calella a Llafranc; o el paratge del Cap Norfeu.
5. San Francisco, dalt d´un tramvia pels carrers costeruts.
6. París, perquè sempre és una festa.
7. Granada. Sobretot l´Albaicin, des dels miradors de l´Alhambra; i l´Alhambra des de la terrasa del restaurant "El Mirador de Morayma", a l´Albaicin, al capvespre, per veure com va canviant la llum i el color del palau àrab.

Un desig per a l'escola del futur?
- Recuperar l´utopia educativa d´aconseguir una escola oberta a l´entorn; on el dret a l´educació es converteixi amb una igualtat d´oportunitats real per a tothom; on mestres i alumnes llegeixin més; on es provoqui el plaer pel coneixement, amb mestres més formats i il·lusionats; on la societat valori més l´educació i la professió docent; i on l´administració deixi de banda el màrketing electoralista i es dediqui a fer política educativa.
Ah, se m´oblidava, i que això que li diuen "Ley de Calidad" passi a millor vida.
 
 
reporteducació Dossiers digitals Línies MestresEntrevistes curs 2002-2003 | Inici de pàgina |


© 1996 - 2003 - reporteducació és una producció del Centre de Recursos Pedagògics Baix Llobregat-6
Carrer de Ramon Camps, 17 08620 - Sant Vicenç dels Horts (Barcelona) - CATALUNYA
Tel. +34 936 76 93 86. Fax. +34 936 56 61 04
AVÍS LEGAL - FAQ