3.3.4. L'orquestra: la de cambra i la simfònica

• La paraula orquestra deriva del grec: o r c h s t r a . Originàriament servia per designar la part de l’escena més propera al públic, on el cor cantava i ballava i on se situaven també els instrumentistes.

• A principis del segle XVIII, a Itàlia, s’intenta reconstruir la tragèdia grega antiga i es comencen a escriure les primeres òperes. En aquell moment es tria la mateixa paraula, orquestra, per designar el lloc que ocupaven els instrumentistes (entre l’escena i el públic). Poc temps després, la paraula orquestra serveis per definir els mateixos instrumentistes.

• L’orquestra de cambra: formació amb un nombre reduït d’instrumentistes, majoritàriament de la família de la corda (violins primers, violins segons, violoncels i contrabaixos) i algun altre instrument afegit (vent o timbales). A continuació enumerem la distribució de l’orquestra de l’òpera de Dresde al segle XVIII:

-clavecí del Mestre de Capella
-violoncels
-violins primers
-oboès tenors
-corns de caça (trompes)
-clavecí d'acompanyament
-contrabaixos
-violins segons
-flautes
-fagots
-una tribuna a cada costat per als timbals i trompetes

• A finals del segle XVIII l’orquestra era ja un conjunt instrumental amb una estructura clarament establerta, formada per una secció de corda, una altra de vent i una altra de percussió. En el segle XIX les grans orquestres simfòniques van arribar a tenir més d’un centenar d’instrumentistes.
• Anomenem orquestra simfònica aquella en què el nombre d’instruments no passa de 100; quan ultrapassa aquest nombre es diu filharmònica.

Es pot ampliar aquest apartat amb els vídeos:

1.- Els instruments els nostres amics: La veu, la percussió i l’orquestra, Metròpoli Vídeo Film-Rosa Sensat, 1998, (15’ cadascun)

2.- Música en el seu temps: Clàssica I: Haydn / Clàssica II: Mozart / L’orquestra de Benjamin Britten, Col·lecció de Vídeos Didàctics, Departament d’Ensenyament,Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1988, (25’ cadascun)