el flautí
---
---
els instruments de
l'orquestra

---

  La Guo i el flautí
 
La Guo fa vuit mesos que va arribar a Catalunya i abans havia viscut en cinc països diferents, ja que la seva mare té una feina que l'obliga a viatjar molt. Malgrat la seva facilitat per aprendre noves llengües, parla el cantonès, el mandarí, l'anglès, l'alemany, el francès, el danès, i ara el català. Diu que el que més li agrada de la música és que amb aquesta s'entén amb tothom, sigui d'on sigui, i des del primer moment. Amb en Joan, el flautista, de seguida es van fer amics.
 
La Guo, a més del flautí, també toca la flauta travessera i una flauta del seu país, la Xina, de la que potser algun dia ens en parlarà.
 
 
  Fragment melòdic amb un marcat caràcter rítmic, on s'aprecia la precisió i possibilitats tècniques del flautí.      
 
  Fragment: Si pujo al pati d'Olga Xirinachs, del Llibre/CD Supermúsics
 
 
 
El flautí, també anomenat picolo, és l'instrument agut del grup de les flautes travesseres. És, per tant, un instrument de la família de vent fusta. El seu tub, a diferència de les flautes travesseres, és cònic per tal d'evitar estridències, especialment a les notes més agudes. Poden estar construïts de fusta o de metall.
 
El flautí està afinat en do però el seu registre és tan agut que a la partitura s'escriu una octava per sota de les notes que realment sonen. És l'instrument més agut de l'orquestra i la seva sonoritat, en les notes més agudes, destaca inconfusiblement per sobre de tot el conjunt dels altres instruments.
 
L'extensió del flautí és: extensió del flautí tot i que aquesta, en les notes extremes, pot variar, segons les pròpies característiques de cada instrument.
 

La seva sonoritat és millor en els registres mitjos i aguts. Els greus del flautí no tenen la qualitat tímbrica dels aguts de la flauta travessera, que té un cos més llarg, aproximadament el doble, i en els registres sobreaguts el seu so pot arribar a ser estrident.
 
el flautí
 
A l'igual que les flautes travesseres, els flautins, malgrat ho varen fer més tard, també van adoptar el sistema Böhm. A l'orquestra no comencen a utilitzar-se fins a finals del segle XVIII, essent fins aleshores el seu paper destinat a les flautes de bec sopranino. Inicialment, la seva funció era la de doblar d'altres instruments i, pràcticament, no serà fins a l'època dels compositors impressionistes (Ravel, Debussy) que aquests li atorgaran un paper més destacat.
 

Audicions suggerides:
---
Concert per a piccolo, d'A. Vivaldi
Concert en Sol, de M. Ravel
Ibèria, de C. Debussy
Pierrot Lunaire d'A. Schönberg




Dibuixos: Montserrat Tobella.
Imatges dels instruments: Instrumentos musicales, Microsoft.
Coordinació: Carles Navarro, de Supermúsics