l'oboè  |
els instruments de l'orquestra |
 |
Quan la Clara va provar això de fer música i es va engrescar a tocar l'oboè, mai no s'havia imaginat que arribaria a tocar en una orquestra tan gran. Si a l'escola ja s'ho passava d'allò més bé interpretant duets o trios, imagineu-vos aquí, envoltada de tants instruments. I a més, el seu paper és d'una gran responsabilitat, ja que és ella qui dóna la nota La amb la qual s'afinen tots els instruments. L'oboè és un instrument de vent, de llengüeta doble, de la família de la fusta (de banús, o bé de palissandre) i que, a diferència del clarinet, consta d'un tub cònic. |
|||
| En aquest fragment, a més del particular so nasal de l'oboè, també es pot apreciar la seva agilitat expressiva. |
La llengüeta està constituïda per dues fines làmines de canya que baten l'una contra l'altra en vibrar, quan l'aire passa entre elles. Si en tots els instruments de vent té molta importància l'embocadura, en els instruments de doble canya aquest fet és encara més remarcable, ja que la sonoritat de l'instrument depèn en més gran mesura d'aquesta. És per això que els/les oboistes, i en general tots els intèrprets d'instruments de doble llengüeta, acostumen a fer-se-les ells mateixos. El material emprat per a fer aquestes llengüetes és la canya comuna, la que podem trobar al costat de qualsevol riu, a la qual se li dóna un tractament especial per a obtenir les propietats més adequades. Si ens fixem, en un concert podem veure com tots els/les intèrprets d'instruments de llengüeta (clarinet, oboè, fagot...), de tant en tant, en els passatges que no toquen, llepen les canyes, per mantenir un grau d'humitat i, per tant, una elasticitat del material que els permeti treure el millor so de l'instrument.  Els instruments de doble llengüeta sembla ser que ja es tocaven a l'Antic Egipte, 2000 anys abans de la nostra Era, però l'antecessor més directe dels actuals oboès caldria buscar-lo entre els grecs i els romans, dels quals deriva la família de les xeremies, família d'instruments molt utilitzats a l'Edat mitjana, entre els quals es trobaven, d'una banda, instruments de tub cilíndric com els chalumeaux que donarien pas als clarinets, i d'altra, instruments de tub cònic i llengüeta doble com les cornamuses i els hautbois, avantpassats, aquests darrers, dels actuals oboès. Amb un ús inicialment popular, no és fins a finals del segle XVII que l'oboè entra a formar part de l'orquestra, tot i que haurà d'arribar el segle XIX perquè l'instrument adquireixi un grau de perfeccionament tècnic com el que coneixem. De la mateixa família dels oboès també són els instruments de la cobla: la tenora i el tible.
Dibuixos: Montserrat Tobella. Imatges dels instruments: Instrumentos musicales, Microsoft. Coordinació: Carles Navarro, de Supermúsics |
