Anàlisi del caràcter fresc del
personatge de Plaerdemavida (remarcat ja per Menéndez Pelayo, però amb un matís de reprovació moral) i de l'extraordinària frescor i vitalitat del seu llenguatge (que ja ha estat assenyalat pel Quijote, Alejo Carpentier o Joan Coromines), molt proper als registres de la llengua col·loquial. El caràcter de Plaerdemavida és circumscrit en el context ideològic de l'Edat Mitjana que condicionava la imatge que es tenia de les dones: la intuïció femenina (els consells sobtosos que dóna hàbilment Plaerdemavida) es contraposa a la raó masculina i si les dones en posseeixen molta (d'intuïció) és degut a la seva inferioritat intel·lectual. Es documenta amb textos d'Eximenis i amb el Regiment de prínceps de Gil de Roma aquest pòsit ideològic que planava per tot arreu.Es completa la caracterització lingüística de Plaerdemavida amb les fonts de la vessant culta de la seva llengua: Boccaccio (Martorell treballa a partir de la traducció catalana de 1429 del Decameró), Roís de Corella i Antoni Canals (Scipió e Aníbal), que ja havien estat citades per la crítica però que Renedo complementa amb la descoberta de manlleus nous.
Estudi de la moral epicúria que hi ha al darrere de les paraules de Plaerdemavida.
