RATES A PALAU

Quan Plaerdemavida hagué tornat, portaren la llum i totes les donzelles amb l'emperadriu entraren. I l'emperadriu immediatament demanà a la princesa què havia estat aquell esvalot i per què havia cridat.

-Senyora -digué la princesa-, una gran rata ha saltat sobre el meu llit i m'ha pujat sobre la cara, i m'ha espantat tant que he hagut de cridar amb forts crits, que estava fora de si; i m'ha esgarrapat la cara amb l'ungla que, si m'hagués encertat l'ull, quin mal que m'hauria fet!

Però aquella esgarrapada la hi havia feta Plaerdemavida, quan li tancava la boca perquè no cridés.

L'emperador s'havia llevat i, amb l'espasa a la mà, entrà a la cambra de la princesa. I sabuda la veritat de la rata, cercà per totes les cambres. Però Plaerdemavida havia estat discreta. I així, després que l'emperadriu entrà i mentre parlava amb la seva filla, ella saltà al terrat i ràpidament tragué la corda, i sentí com Tirant es planyia. De seguida comprengué que havia caigut, però no digué res i se'n tornà a la cambra. Hi havia tant d'enrenou per tot el palau, entre aquells qui feien la guàrdia i els oficials de palau, que tot plegat era una cosa espantosa de veure i de sentir, que, si els turcs haguessin entrat dins la ciutat, no hi hauria hagut pas més enrenou. L'emperador, que era un home molt sabut, pensà que això havia de ser més que una rata i, fins i tot, féu cercar dins dels cofres i féu obrir totes les finestres. I si la donzella hagués tardat una mica més a treure la corda, l'emperador l'hauria trobada. (...)