Article publicat a la revista "Festa Major 1987" ANARQUISTES A GELIDA Enemics de la religió, de l'Estat i de la burgesia; combatents antifeixistes a l'avantguarda i assassins a la reraguarda; idealistes a la recerca de la utopia igualitària i oportunistes pels quals el carnet era la marca segura de conservar el lloc de treball i gaudir de bona reputació política; faistes i sindicalistes; capitostos fanàtics i obrers apolítics forçats a sindicar-se; proletaris anònims que per uns mesos es convertiran en protagonistes de la Història ... Aquesta serà una història incompleta de la CNT a la Gelida de la guerra civil, elaborada amb dades procedents de documents escrits i testimonis orals. ELS INICIS En temps de la República, abans de la guerra civil, el sindicalisme obrer era molt dèbil a Gelida, malgrat l'elevat nombre de treballadors del sector industrial. Les dues fàbriques de paper eren les principals responsables que, a diferència d'altres pobles de l'Alt Penedès, Gelida tingués un elevat percentatge d'obrers i obreres industrials. L'any 1936, d'un cens total de 2311 habitants, la fàbrica Lluís Guarro Casas donava feina a 184 treballadors residents a Gelida (85 dels quals eren dones) i La Gelidense a 114 (70 dels quals eren dones). De la UGT ni se'n parlava, mentre que la CNT era descrita d'aquesta manera per "Rocasagna", revista de les dretes locals, en el seu número de novembre de 1932: "Solament fixeu's amb el rètol que llueix a la façana i hi llegireu "Sindicato Unico de Trabajadores de Gelida CNT". Vagi per ells la lloança de dir que disposen d'una petita biblioteca adquirida sense control i d'una escola única. Ningú la llegeix. Això quedà justifi-cat al saber que a la Junta hi figuren individus analfabets (...) Dictadura roja, dictadura d'ignorants (...) Per acabar, cal remarcar que el sindicalisme gelidenc és un producte importat per la gent forastera (...)" El febrer de 1934 era "Flama", revista lligada a l'esquerra, la que es queixava d'aquest buit pel que fa al sindicalisme obrer: "Desgraciadament, però, Gelida té una falta, i és que socialment, no es pot tenir aquest goig de donar-li elogis. Avui els obrers estan apartats d'organització sindical. No s'infiltra aquella reivindicació col·lectiva, tot i mantenint-se el poble en sentit esquerrà. Solament hi ha un sector que ha sabut i sap apreciar el valor d'una organització: tal és el Sindicat de Rabassaires" A la primavera del 36, la CNT intentava prendre cos a Gelida, localitat on l'Esquerra Republicana i el Sindicat de Rabassaires tenien un fort protagonisme. Pel maig, en Miquel Sancho Ferrer demanava a l'Ajuntament, en nom del "Sindicato Unico de Trabajadores en constitución", el corresponent permís ja que "los socios de esta entidad desean celebrar un míting el dia 30 del presente a las ocho de la noche". LA CARA LLETJA DE LA REVOLUCIÓ La resposta de la CNT a l'aixecament militar de juliol de 1936 contra la República democràtica fou "la revolució". A Gelida, com arreu de Catalunya, els anarco-sindicalistes es convertiran durant uns mesos en la força hegemònica. Malgrat que l'Ajuntament democràtic (en mans d'homes de l'ERC i presidit per Joan Bertran Llopart) no fou dissolt, el poder municipal (i també la defensa i la repressió) passà a mans del "Comitè local de milícies antifeixistes de Gelida", molt actiu durant els mesos d'agost, setembre i octubre del 36. El Comitè s’instal·là en un primer moment al "Coru Vell", més tard a "Les Monges", finalment a Can Pàmies; la CNT s'establí a un altre local confiscat, la Rectoria. Els temps de les destruccions i assassinats de l'estiu de 1936 escapen a l'objectiu d'aquest article, però alguna referència en serà indefugible. Qui fou el responsable dels assassinats del 21 d'agost?: El Comitè Antifeixista, la CNT-FAI de Gelida, els faistes procedents de Molins de Rei?. Era una situació de guerra civil i es temia
l'existència de facciosos a la reraguarda; a Gelida, però,
hi ha molt pocs indicis de l'existència d'elements disposats a donar
suport activament l’aixecament militar. Per plantejar-se la irrepetible
situació política de Gelida a l'estiu del 36 podrien proposar-se
aquest protagonistes:
"Eran los de la FAI que, guiados por algunos miembros del Comitè, pedían que se les abriesen las puertas. Al mismo tiempo que rodeaban la casa (...) En tal aprieto llamó por teléfono al Comitè para saber qué pasaba. Respondieron que con urgéncia había de presentarse para prestar declaraciones (...) Enrique fue encerrado en el convento de las Religiosas de la misma población con otras quince personas (...). Ignoramos detalles del proceso; fue sumarísimo (...)" MILICIANS Alguns gelidencs participaren a la guerra des dels primers dies com a milicians voluntaris, lluitant al Front d'Aragó. N'he pogut relacionar onze, dels quals vuit s'integraren a la Columna Durruti, lluitant als fronts de Ferlete i Bujaraloz. En una carta signada per sis d'ells i tramesa a l'Ajuntament, escrivien: "Lluitant en aquest front aragonès, fem vida dintre les trinxeres a gust d’ésser damunt, disposats a patir si és necessari i passar fred. Vàrem marxar de Gelida amb la intenció d'aplastar tots plegats a aquest faram de feixistes (...)"
Altres milicians anarco-sindicalistes restaren al poble, a les ordres del Comitè, en tasques com ara la vigilància armada de la carretera o el control d'elements considerats facciosos. Un informe dels anys quaranta es refereix a un d'ells, un paleta nascut a un poble d'Alacant i domiciliat a Gelida que, vestit amb una granota de milicià, "en los primeres dias presto servicio de guardia por la carretera con la escopeta que le facilitó el Comitè, que le abonaba por este servicio diez pesetas diarias, el que prestó durante veinte dias" També hi havia alguna miliciana. "Presumien, marcaven... amb el mocador negre i vermell lligat al coll", diu una font oral. Una d'aquestes noies va casar-se "pel civil" amb un milicià de Gelida, el Sancho. CONFISCACIONS I COL·LECTIVITZACIONS Els mesos d'agost, setembre i octubre del 36 registraren una forta activitat del Comitè pel que fa al tema de les confiscacions que, segons les fonts escrites consultades, afectaren a les següents propietats: sis locals eclesiàstics, set cases del nucli urbà de Gelida, una granja i cinc finques rústiques. El local de Les Monges, la finca urbana de Can Valls o la rústica de Can Ginebreda, en són exemples. Però la primera requisa de què, cronològicament, tenim notícia fa referència a una propietat més modesta: "Comuniquem a vostè que per ordre d’aquest Comitè de Relacions queda requisat el seu cotxe automòbil"; probablement l'escrit anava dirigit a Hermenegíld Almirall, propietari d'un "Ford".
D'acord amb el decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer de la Generalitat, les dues fàbriques de paper passaren a ésser controlades per comitès de treballadors. És el cas de l'Empresa Col·lectivitzada LI. Guarro Casas, dirigida per un "Consell d'Empresa" i un "Comitè Obrer" lligats als sindicats CNT i UGT. Quelcom semblant s'esdevingué amb la Gelidense. També tenim notícies d'un "Comitè Obrer del Funicular de Gelida", dirigit per en Pere Daga i lligat a la CNT, que es féu càrrec d'aquest servei; de l'Empresa Col·lectivitzada de la Fàbrica de Cal i Guix que posseïa una pedrera en el terme municipal; o de l'Empresa Col·lectivitzada d'Espectacles Públics de Gelida, mitjançant la qual la CNT, aprofitant els locals de la Societat Coral Artesans, controlava totes les sessions de cinema. ANARQUISTES A L'AJUNTAMENT La revolució anà deixant pas a les preocupacions lligades a la guerra i als proveïments i, paral·lelament, la CNT anà perdent pes polític a Catalunya. L'Ajuntament de Gelida recobrà les seves funcions polítiques, d'acord amb els decrets de la Generalitat de dissolució dels comitès locals i de recomposició dels Ajuntaments (octubre 1936). L'Ajuntament democràtic, sorgit de les eleccions de 1934 i integrat per sis membres de l'Esquerra i tres de la Lliga (aquests darrers desapareguts, òbviament, de la via política local), fou substituït per un consell municipal integrat per tres membres de l'ERC, tres de la CNT, dos del PSUC-UGT i un de la Unió de Rabassaires. Dos homes de l'Esquerra, el sastre Àngel Ollé Capdevila i el serraller Antoni Ferrer i Miró, ocuparen successivament l'alcaldia. Durant els anys 1937 i 1938 les fonts registraren al menys sis consellers anarco-sindicalistes, tots ells treballadors assalariats: Josep Dulcet Llopart, Josep Llopart Miquel i Pere Rius Claramunt (paperers de la Guarro), Pau Esteve Cardús (pintor), Joaquim Beneiges Cabré (paleta) i Joan Esteve Vidal (fuster, cunyat de l'anterior). Nombrosos indicis assenyalen que les relacions entre els regidors cenetistes i els altres membres de l'Ajuntament (en especial els representants comunistes, Pere Gibert i Josep Irla) no fou fàcil. Una ocasió de discòrdia es produïa quan la CNT local efectuava algun canvi en els seus representants: una sessió del consell municipal celebrada el 5 de febrer de 1937 acordava "per unanimitat" demanar explicacions a la sindical sobre el "motiu o motius" que havien motivat la demanda de relleu del "company" Dulcet. També, pel maig de 1938, el consistori presidit per Antoni Ferrer considerà "incompatibles" els candidats proposats per la CNT. Entre els consellers cenetistes, el més destacat era en Joaquim Benaiges. Nascut a Gràcia l'any 1901, abans de començar la guerra treballava com a paleta per a l'empresa gelidenca "Colomer i Xandri". A l'estiu del 36 es convertí en el personatge més destacat del Comitè. Durant els primers mesos del nou Ajuntament, ocupà la Conselleria de Defensa, des de la qual demanava la creació de "patrulles de control degudament documentades" o l'habilitació d'"un camp per a exercicis militars". Però una sessió municipal extraordinària celebrada el 6 de març de 1937 acordava, "per unanimitat", la dissolució d'aquesta conselleria.
El que sí aconseguiren els consellers de la CNT és que la plaça de l'església fos rebatejada amb el nom de Bonaventura Durruti, l'heroi anarquista. LA DERROTA Fracassà la revolució, es perdé la guerra i a la Catalunya de la postguerra el vencedor imposà la seva llei. Dels sis residents a Gelida executats per la repressió franquista, al menys quatre eren de la CNT: Pere Casanou i Manuel Romeu Fornós (paperers de La Gelidense), Floria Marco Trafalch (paperer) i Josep Lluís Grisó ("manobra sense treball"). Els altres executats foren el paleta Josep Such Fuentes (cunyat d'en Pere Casanou) i el "sereno" Dídac Garcia Cano, però d'aquest ignoro la filiació política. Acabaré aquesta història amb unes breus biografies de dos treballadors la vida dels quals acabà tràgicament: dos anarco-sindicalistes fills de Gelida anomenats Pere Casanou Llopart i Pau Esteve Cardús.
Enllaços: |
