Article publicat a la revista "Festa Major 1991" CLERICALS I ANTICLERICALS A LA GELIDA DELS ANYS TRENTA
DRETA I ESQUERRA Durant el temps de la República es produeix
una politització de la religió. Les dretes, representades
a Gelida per la Lliga i la publicació "Roca Sagna", es mantenien
catòliques i intentaven recolzar-se en aquestes creences. A la celebració
de la diada de l'Onze de Setembre de 1931 unien catolicisme amb catalanisme:
"Una comissió de "Roca Sagna" creada a l'efecte, es cuidà de preparar que fos cantat un Ofici solemne per la Capella de música local, dirigida pel Mestre Sr. Peracaula ...Per a les esquerres, representades per la Joventut d'Esquerra Republicana i la publicació "Flama", manifestacions com les anteriors tenien "un caire dretista i supersticiós". Entre els esquerrans predominaven postures laiques i sovint descobrien continguts polítics adversos en els sermons : "No critiquem els capellans: si que protestem quan prediquen contra la República: i més dintre de l'Església bo i fent plàtiques religioses. No li sembla, mossèn Jaume Via?"
BLASFÈMIES I CARRERS L'any 1932, un dirigent de l'Esquerra local que
durant la guerra seria alcalde de Gelida, és acusat per "Roca Sagna"
del següent acte irreverent:
"El diumenge de Pasquetes fou portada en solemne Processó als malalts de Gelida, com cada any, la Sagrada Comunió ... Totes les balconades estaven endomassades... Una taca negra, però, lamentem haver de registrar. Es tracte d'un fet reprovable que ha merescut ... la censura de tothom. Al davant de la casa del veí Anton Ferrer Miró, aquest sortí al carrer a insultar a Nostre Senyor i als fidels que l'acompanyaven"
MATRIMONIS I ENTERRAMENTS HETERODOXOS La immensa majoria de bodes i enterraments seguien fent-se pels ritus catòlics. L'heterodòxia, però, existia, sovint protagonitzada per homes de l'Esquerra, contra els que "Roca Sagna" satiritzava: "Hom ve dient que l'Alcaldia té el ferm propòsit d'alfombrar tota l'escala, de dalt-baix, del nostre "Teatre Municipal", el dia que es realitzi el primer casament civil"Pel que fa als enterraments, a l'Arxiu Municipal es conserva un "Registre de declaracions als efectes d'enterrament", corresponent als mesos entre març i juliol de 1936. Dels 206 declarants tots disposen el seu enterrament "conforme el ritu de l'Església Catòlica" excepte dos casos (el batlle Joan Bertran Llopart i en Bonaventura Ollé Valls) en què es demanava un enterrament "pel civil". Però no sempre es respectava la voluntat del mort: "El dia 12 d'aquest mes va morir a aquesta localitat el ciutadà Josep Sala. A desgrat del difunt -el qual havia demanat davant molts testimonis que fos enterrat civilment- es va fer per mitjà de l'Església. El disgust entre tots els seus companys va ésser molt gros" ("La Ciutat", 18-11-1934).L'enterrament civil, al cementiri del poble, anava acompanyat per un discurs proclamant les doctrines de Ferrer i Guàrdia. LA CREU DE ROCA SAGNA L'agost de 1934, uns desconeguts l'enderrocaren amb violència. Aquesta és la crònica de "La Vanguardia": "... se oyó un fuerte estampido en las afueras de la población. Hecho un reconocimiento por la parte de donde procedia la detonación, se vió que la artística cruz de hierro erigida en la cima del monte llamado de Vista Alegre, había sido derribada y des truída por efecto de un explosivo que al pie de la misma se había colocado. Los mozos de Escuadra y el Somatén han dado una batida por las afueras de la población, sin que sus pesquisas hayan dado resul tado. Tanto las autoridades como el vecindario, creen que la colocación de estos petardos es obra de elementos forasteros"I aquesta és la interpretació de "Flama": "Nosaltres tenim el respecte més estricte a totes les creences i blasmem els causants de l'enderrocament com els que mirant els fins polítics que els podia reportar s'afanyaren a aixecar el símbol que ells diuen presidia el poble. Encertadament la nostra primera autoritat privà a aquests desaprensius que abusessin de la bona fe d'alguns veïns, i va fer prevaler el principi d'autoritat a uns quants senyors que encara creuen ésser els amos i que ells no necessiten cap autorització per fer un acte. Felicitem al nostre batlle per l'encert que va tenir en privar que es reposés la creu, doncs així serà més segur pels veïns que els facin intranquil un altre dia".Desembre de 1934. Aprofitant el canvi dels vents polítics posteriors al Sis d'Octubre, els partidaris de la Creu tornaren a clavar-la, tal com informa el diari barceloní "La Ciutat": "El dia 8 d'aquest mes els reaccionaris d'aquesta vila varen clavar, per tercera vegada, una creu, la qual cosa prohibí rigorosament l'Ajuntament anterior, al turó de les nostres contrades "Roca Sagna". Les dues vegades anteriors fou clavada amb platerets i bombo, discursos, etc. Ara, ja que s'ha col·locat sota l'ombra del silenci i de la gent d'ordre, potser durarà més"Març de 1936, després de la victòria del Front d'Esquerres, uns trenta-tres veïns signaven un escrit demanant a l'Ajuntament que la Brigada Municipal retiri la Creu: "Que considerant que la creu que hi ha plantada en el lloc denominat "Roca Sagna" fereix els sentiments dels veïns lliure-pensadors, tenint en compte que la Constitució de la República es laica i per tant ha d'interpretar-se amb el sentit de que són permeses tota classe d'emblemes o signes religiosos mentre aquests s'ostentin en llocs tancats però mai a la via pública i en llocs molt visibles"Al ple municipal de primer d'abril "s'acordà retirar la creu". Una de les respostes més visibles al cop militar contra la República democràtica fou, com a tants pobles de Catalunya, l'aparició d'un incontrolat terror revolucionari, roig o com se li vulgui dir, que comportà destruccions i assassinats. L'onada de terrorisme anticlerical arribà aviat a Gelida. Les fonts escrites habituals emmudeixen. La memòria popular explica així la crema de la Parroquial: Fou un matí de juliol quan la cremaren. Van tocar les campanes. Col·locaren els bancs en una pila i en prengueren foc. L'altar major, barroc, s'ensorrà enmig d'un gran estrèpit; les voltes del sostre, aguantaren. Les flames sortien fins a mitja plaça. Amb posterioritat, La "Montserrat", la "grossa" de les tres campanes que hi havia al campanar, fou despenjada per a fondre-la; al baixar-la se'ls escapà, precipitant-se contra una paret. A l'opuscle "Les Monges, 100 anys a Gelida", l'historiador local Enric Carafí ens aportà dades addicionals: "El mateix dia de cremar l'església parroquial , 20 de juliol de 1936, també fou cremat l'altar i les imatges de la capella de les monges. Només se'n salvaren els bancs ... i l'armònium". L'edifici -on les monges franciscanes tenien el convent, la capella i l'escola per a noies- fou saquejat però no cremat; incautat per Comitè Antifeixista, "el celler dels safareigs de la casa serví de "txaca" per la majoria dels 21 gelidencs que foren assassinats la nit del 21 al 22 d'agost del 1936 a la Deu de Can Martí o Fondo de Can Garró, i d'altres llocs" En data indeterminada es produí la crema de "sants": es féu córrer la veu que ningú amagués aquestes imatges gràfiques a casa seva, i molta gent del poble els portà a cremar a la plaça de l'Església. L'església del Castell sofrí també la violència. El sarcòfag policromat que contenia les despulles de Berenguer Bertran, senyor de Gelida del segle XIV, desaparegué i es donà per perdut (més tard fou localitzat al pati del museu Marés de Barcelona): prèviament havia estat profanat i "a la mòmia li tallaren el cap amb el cas (metàl·lic) per emportar-se'l els revolucionaris" (Enric Carafí). La Capella de Santa Magdalena del Puig fou incendiada i quedà sense sostre. Els edificis eclesiàstics foren confiscats. L'església del Castell i la capella del Puig passaren a mans de la Generalitat; els altres edificis , a mans de l'Ajuntament, amb diferents propostes per a donar-los un nou ús: L'Església Parroquial es convertiria, ¿enderrocada?, en "la plaça del Mercat", projecte que no prosperà: tot al contrari, a la sessió municipal de 16 de setembre de 1936 s'acordava "que el rellotger de Martorell faci un pressupost per a transformar el rellotge de la població que hi ha al campanar, en quatre cares" El Casal Catequístic i la Rectoria foren destinats, respectivament, a domicilis socials provisionals del sindicat pagès "La Germanor" i de la C.N.T. El local de la "Conferència de St. Vicenç de Paül" ( "les paules") a habitacions particulars de mestres d'escola. Considerant que Can Valls era insuficient com a edifici escolar, en plena guerra civil la Conselleria de Cultura dirigida per l'esquerrà Camil Almirall i Batlle, encarregà al mestre d'obres Delfí Mas i Valls l'ampliació del local de les Monges. Per la primavera de 1937 foren inaugurades les noves escoles, amb una placa de marbre on constava aquesta inscripció: "Grup Escolar Ferrer i Guàrdia". Aquesta escola laica i mixta va néixer en mal moment. ELS ASSASSINATS Primer vingueren les destruccions. Els assassinats són posteriors i amb nous protagonistes. El principal dirigent de la crema de la Parroquial, el ferroviari Pasqual Hernàndez Estolt, fou precisament qui s'atreví a enfrontar-se amb els elements més exaltats del Comitè revolucionari: aquells que volien executar els gelidencs de la llista negra i que col·laboraren amb els milicians de la F.A.I. vinguts de Molins de Rei; l'Hernàndez protegí les monges franciscanes, intentà alertar algun dels "condemnats" i, després d'un enfrontament a trets amb els exaltats, hagué de fugir del poble. Poc després vindrien els assassinats. Amb el poder fàctic en mans dels "incontrolats", la persecució dels eclesiàstics fou implacable. Un "Martirilogi" publicat l'any 1943 ens dóna informacions precises, contrastades amb altres fonts. A finals de juliol de 1936 es registren dues morts. La del rector de Gelida, mossèn Martí Mariner i Mogas, que havent fugit del poble fou detingut a Cervelló, traslladat a Molins de Rei i assassinat a l'Ordal. I el monjo benedictí Bernat Vendrell i Olivella, gelidenc fugitiu del monestir de Montserrat i assassinat al terme municipal de Gelida. Un mes després, coincidint amb la matança del dia 21 d'agost, foren morts el capellà de les Monges, Jaume Via i Torres, i el seminarista Enric Estruch i Bernís. Andreu Guiu i Puyol |
