Article publicat a la revista "Festa Major 1986"
JOAN BERTRAN I LLOPART
Un polític gelidenc dels anys trenta


 
 
Havia nascut el 13 d'abril de 1897 a Gelida. Tenia dona i tres fills i vivia a la casa paterna del barri de Sant Salvador. El present article presenta una breu biografia del que fou, sens dubte, el personatge polític més destacat que tingué Gelida a la dècada dels anys trenta.

Aquest pagès per compte propi inicià la seva carrera política a les eleccions municipals d'abril de 1931, on fou el candidat més votat i després de les quals ocupà el càrrec de conseller del primer ajuntament republicà de Gelida. 

Aquesta fotografia sortí publicada a "Terra Lliure" del 10 de setembre de 1937.

CONSELLER AL PRIMER AJUNTAMENT REPUBLICÀ

Ell, el batlle Àngel Ollé i Capdevila i en Martí Planas i Gras constituïren «la minoria esquerrana» del consistori. Segons fons orals, era l'època en què en Bertran, capdavanter de l'Esquerra, i l'Hermenegild Almirall, figura destacada entre els regidors de ta dreta, quan hi havia algun problema important el discutien tot passejant per les vies del ferrocarril, per tal d’arribar a un acord. Comencem a conèixer la seva ideologia quan en un article de la revista esquerrana local recordava als  propietaris algunes frases bíbliques: «És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas un ric entri en el regne del cel», «Guanyaràs el pa amb la suor del teu front» («Flama», juliol de 1932)

BATLLE DE GELIDA

Les eleccions municipals de 1934, que suposaren el triomf total de l’Esquerra Republicana local sobre els candidats de la Lliga, el portaren a l’alcaldia. Quan, poc després, la revista “Flama” li plantejà un interviu, el flamant alcalde manifestava entre altres objectius: instal·lar sis seccions escolars al nou local d’escoles (Can Valls), que malgrat haver estat inaugurat seguia inoperant; construir l’escorxador, tasca prioritària; realitzar un estudi ràpid del Passeig de Circumval·lació” i “convertir en una espècie de Parc Municipal els jardins de Can Valls”.

Però les bones intencions d’aquest batlle es veurien en part estroncades per les vicissituds històriques. Quan portava poc més de vuit mesos al cap del consistori, es veié involucrat en els fets del “Sis d’Octubre” de 1934. Fonts orals asseguren que aquell vespre hi hagué una reunió extraordinària del consistori per tal d’adherir-se al moviment insurreccional del govern de Catalunya, que es cremà una bandera i que un camió sortí en direcció cap a Barcelona.

Les conseqüències foren de gran magnitud: destrucció de l'Ajuntament democràtic i nomenament governatiu d'una «gestora», clausura temporal de la Societat Coral, suspensió de «Flama» i nombroses detencions. Després d'haver estat alliberat provisionalment, la «causa n.° 430 de 1934» condemnà Joan Bertran a tres anys de presó, juntament amb altres gelidencs.

És també en aquest període crític, concretament a l'agost de 1935, quan tenim testimoni escrit que en Bertran era membre del Consell General de la Unió de Rabassaires de Catalunya (U.R.C.), on ocupava el càrrec de vice-secretari.

Després de la victòria del Front d'Esquerres vingué l'amnistia. El mateix dia 22 de febrer de 1936 el corresponsal de «La Humanitat» a Gelida transmetia aquesta crònica per telèfon:

"A un quart de deu d'aquest matí s'ha format una gran manifestació de ciutadans de la vila que han volgut homenatjar, a la seva arribada, l'alcalde popular, senyor Joan Bertran, i els seus companys Antoni Pinyol, Joan Collado, Josep Milà, Antoni Ferrer i Melcior Almirall, que han estat posats en llibertat pel decret d'amnistia (...)"

CONSELLER DE PROVEÏMENTS A L'AJUNTAMENT BARCELONÍ

El maig de 1936, en Bertran deixava l'alcaldia de Gelida, essent substituït pel seu company de partit n’Àngel Ollé. Durant els primers mesos de la guerra perdem la pista del nostre biografiat i la retrobem quan, a finals d'abril de 1937, prengué possessió del càrrec de conseller de Proveïments de l'Ajuntament de Barcelona, per al qual la Unió de Rabassaires l'havia designat.

En un interviu concedit a «Terra lliure», el nou conseller reconeixia «la dificilíssima missió que se m'havia confiat» en uns temps bèl·lics d'escassetat, taxes, racionament, acaparadors i depreciació mo-netària. La mencionada publicació, portaveu del sindicat rabassaire, publicà en el seu número de setembre de 1937 un article dedicat a «La labor del Conseller», on el polític gelidenc defensava la necessitat d'una «lluita implacable contra l'especulador”:

«(..) fer complir les taxes rigorosament i no com fins ara, que les taxes han servit només perquè les complissin els ciutadans de bona fe. En canvi, els vius, els especuladors, els filofeixistes i tota mena d'agiotistes les han burlades sense que n'hi hagi cap a la presó, ni se'ls hagi aplicat cap penalitat de guerra»

«Aquells botiguers dels quals ens parlava fa pocs dies “La Publicitat”, que amb el conte del balanç deixaven de vendre durant vint dies, per marcar els preus amb un vint-i-cinc o un cinquanta per cent d’augment són tan enemics de la causa antifeixista com aquells pagesos que ne volen vendre si no se'ls fan els pagaments amb bitllets de determinades sèries. Contra els uns i els altres s'ha d'obrar amb mà dura; la guerra té les seves exigències inqüestionables i amb elIa ens juguem tot el que som i tot el que podem ésser (...)»

Diuen  les fonts orals que,  en  aquell temps  de guerra i penúria, Gelida es beneficià de tenir un home seu a Barcelona; en Bertran aprofità el seu càrrec per tal de fer arribar al poble algun camió amb queviures com ara patates, farina, bacallà ... Si més no, el lligam d’en Bertran amb Gelida era la seva família que restà a la casa de Sant Salvador, i que alguns diumenges el pare venia a visitar.

ACTIVISTA DE LA UNIÓ DE RABASSAIRES

A més de la seva tasca al municipi barceloní, en Bertran desenvoluparia una frenètica activitat com a membre dels equips directius del sindicat pagès català. En efecte, a la tardor de 1937 fou nomenat membre del nou Comitè Central de la U.R.C. per la comarca del Baix Llobregat (per l'Alt Penedès fou elegit en Pau Baqués, de Subirats). Tot seguit seria un dels membres més actius d'aquest Comitè pel que fa al procés de formació de «comarcals» (que unien les diferents seccions locals del sindicat) que encara restaven sense construir. Entre desembre de 1937 i marc de 1938 tenim enregistrada la seva presència als actes de constitució de les comarcals de la Selva, l'Alt Empordà, el Barcelonès, el Berguedà, la Segarra i l'Urgell.

Podem afirmar que l'any 1938 les dues personalitats més destacades i més populars del principal sindicat del camp català eren en Josep Calvet i Mora, president de la U.R.C. i conseller d'Agricultura del Govern de la Generalitat, i en Joan Bertran i Llopart.

Quan el 20 de febrer tingué lloc al gran Teatre Olímpia de Barcelona un míting commemoratiu del triomf electoral del 16 de febrer, sota la presidència d'en Lluís Companys, fou en Bertran qui parlà en nom de la Unió de Rabassaires, al costat d'oradors com ara Dolores Ibarruri, la «Pasionaria». Dos mesos després, i al mateix teatre, tornà a representar el sindicat al míting commemoratiu del setè aniversari de la proclamació de la República, ara al costat de personatges com ara Joan Garcia i Oliver de la C.N.T., i davant dels micros de la ràdio.

Mentrestant, el polític gelidenc gaudí per dues vegades de la possibilitat d'allunyar-se de la guerra. Al febrer de 1938, ell i en Josep Armengol viatjaren a Ginebra com a representants de la U.R.C. a la «Conferència Internacional Pagesa» organitzada pel «Rassemblement Universal pour la Paix». El sindicat català s'enorgullí d'haver presentat «el 'rapport' més extens i més complet», d'entre totes les organitzacions pageses que, procedents d'Europa, Amèrica i Àsia, s'havien reunit al Palau Wilson de la ciutat suïssa, junt amb representants de la Societat de Nacions i de l'Oficina Internacional del Treball. A la conferència es parlà de la pau, «trencada i escarnida» a Abissínia, Xina i Espanya.

EL VIATGE A LA UNIÓ SOVIÈTICA

Molt més interessant resultà el viatge que efectuà a la U.R.S.S., en qualitat de secretari d'Agitació i Propaganda del Consell Executiu de la U.R.C., per assistir a la celebració del Primer de Maig. La vigília de la partença, en Bertran llegia un discurs per la ràdio justificant la seva missió:

«Aquest viatge, companys, no és un viatge d'esplai, sinó un viatge d'estudi i una correspondència a les fines atencions que en tot moment ha tingut amb nosaltres la gran Pàtria del proletariat (...)»

Feia escassos dies que els nacionals havien arribat a la Mediterrània i el territori republicà havia quedat tallat en dos. A Gelida, el Comitè del Funicular informava el batlle Antoni Ferrer que les restriccions d'energia elèctrica impedien funcionar al «Funi». I en Joan Bertran travessà la frontera pirinenca i s'endinsà «per les terres plàcides de la veïna República francesa»: «Més aviat fa l'efecte que hàgim canviat de planeta (...) i, encara que sembli estrany, fins i tot s'enyoren una mica els perills i privacions que passen els compatriotes que s'han quedat defensant la nostra terra». I així fins a arribar a Londres:

«Però quan ja a bord d'un magnífic vaixell soviètic aneu lliscant tranquil·lament per les aigües del Tàmesi, entreu al Mar del Nord, i, finalment, us interneu al Canal de Kiel, en territori alemany, contemplant arreu la creu gamada, enmig de la verdor dels prats i la bellesa del paisatge, sentiu llàstima i odi a la vegada per aquell poble germànic que, per no haver-se sabut redreçar a temps contra el feix, passa avui una vida d'oprobi i dintre seu s'està gestant la guerra, que, amb totes les seves conseqüències, i amb tots els seus hor-rors, assolarà el món amb molta més intensitat que ara fa 24 anys»(«Impressions del meu viatge a la U.R.S.S.» a «Terra lliure», agost de 1938)

Els reportatges que en Bertran publicà continuen narrant el viatge: de Leningrad fins a la Plaça Roja de Moscou, on, de bon matí de la diada del Primer de Maig, la delegació espanyola s'havia instal·lat no lluny del mausoleu de Lenin, damunt del qual es podia veure Stalin i altres personalitats soviètiques. La desfilada de l'Exèrcit Roig impressionà vivament el gelidenc.

El viatge continuà, «instal·lats en un magnífic vagó-llit», cap al sud, travessant la Rússia blanca, Ucraïna, per arribar finalment a la capital de la República Azerbaidjan. Eren les quatre de la matinada quan els despertà una multitud que cridava a ple pulmó «Drasdrasti Ispansqui Nerode!», o sigui: «Visca el poble espanyol!». Era la benvinguda a Bakú, la ciutat des de la qual el 14 de maig en Bertran signava una carta tramesa a en Joan Badell de Gelida:

«Des d'aquesta ciutat situada al peu del Mar Caspi i amb importants pous de petroli, em complac a enviar-te una carinyosa salutació que faràs extensiva a tots els companys de l'Ajuntament»

Aquelles terres meridionals el meravellaren. Mesos després recorda el seu comiat de Bakú: «si bé es cert que ens havies enamorat, no és menys cert que el deure ens cridava a casa nostra»

En el recorregut, en Bertran efectuà diferents visites com a membre de la delegació espanyola: fàbriques de tractors de Kharcov (Ucraïna), fàbrica de combinats agrícoles de Bostov, algun «Kolkhoz», la regió petrolífera de Bakú... El sorprèn la mecanització agrícola, la planificació econòmica o els «centenars de pous de petroli». Respecte al sistema polític afirma que «a la U.R.S.S. hi ha molta més llibertat del que generalment es creu», malgrat que «no existeix més que un sol partit polític (...)». Una darrera referència sentimental és per als nens espanyols refugiats a Moscou, Kharcov i Leningrad, que la delegació visità.

Foto: "La delegació espanyola que ha assistit a les festes del primer de maig a la U.R.S.S., durant la seva visita a una fàbrica de Moscou, poc després d'arribar a la capital soviètica. Al centre es pot veure al nostre company Joan Bertran" ("Terra lliure", 5 juliol 1938)

Amb el vaixell «Cooperatzia» efectuà la travessia de retorn de Leningrad a Londres, a finals de maig. Novament a Barcelona, en Joan Bertran pronuncià un discurs amb motiu de la diada del 19 de juliol. Més tard, trobem un parell d'escrits seus a la publicació «Terra lliure» d'octubre de 1938. En un d'ells, llarg i pessimista, que titulà «Europa, en plena bogeria diplomàtica», el polític rabassaire reconeix que tots els intents diplomàtics per a frenar l'agressivitat del feixisme a Abissínia, Àustria, Txecoslovàquia, Xina o Espanya, han estat «teatre pur»: «Tot és farsa, pura farsa que en nom de la pau condueix a la guerra».

L'EXILI COLOMBIÀ

Mentre es gestava la Segona Guerra Mundial, a la batalla de l'Ebre perdien la vida alguns gelidencs. La caiguda de Catalunya era qüestió de pocs mesos. La família Bertran partí cap a l'exili: després d'una curta estada a Franca acabaren per instal·lar-se a Bogotà. La casa núm. 1 de Sant Salvador de la Calçada restà per sempre més tancada i deshabitada, i a en Joan Bertran i Llopart els vencedors li obriren un «expediente de responsabilidades políticas».

Andreu Guiu i Puyol