Treballs de recerca d'història oral


El meu avi Francesc
Un forner bredenc nascut l'any 1921




Per fer aquest treball de recerca he entrevistat el meu avi matern, Francesc Llorens i Matamala. És un home que té bona memòria i, a més, li agrada explicar "històries" de quan era petit, de la guerra, de la seva vida...

LA VIDA QUOTIDIANA

De petit vivia al poble de Breda que és on va néixer i créixer. Va començar a treballar als 15 anys ajudant al seu pare, que era forner, coincidint amb una època (any 1936) on hi havia racionament de pa. 

Ha hagut de fer diferents oficis per sobreviure: ajudant de paleta, pagès..., del que convingués; però el seu ofici principal sempre ha estat el de forner. Quan es va casar va anar a viure a Sitges, amb la meva àvia Carme, on van muntar un forn de pa; el negoci va anar creixent ... i així fins que es va jubilar l'any 1985. Era una feina força dura perquè treballava sempre de nit; al principi li va costar força adaptar-s’hi. 

 

De la seva joventut recorda que només es celebraven les festes assenyalades, que hi havia cinema un dia a la setmana i que quan era Festa Major hi havia dos o tres dies de ball i això era tot un esdeveniment; eren dies que s’aprofitaven al màxim i es divertien tant com podien.

Dels aliments recorda que entre setmana es menjava sempre cigrons, patates, escudella i molta carn d’olla. Els dijous, pasta, macarrons o fideus; i els diumenges, com a dia especial, menjaven arròs.

Les cases eren molt diferents de les actuals. A la cuina hi havia dos fogons de carbó i la majoria dels menjars es coïen a la llar de foc, amb una olla penjant plena d’aigua per a bullir.

El wàter era un simple forat per orinar i defecar, amb un dipòsit o pou cec. No hi havia dutxa; per a rentar-se calia llençar-se galledes d’aigua per sobre i si et volies banyar et posaves dins d’un gibrell.

Pel que fa als vehicles, els nois anaven amb patinets de tres rodes. Fins passada la guerra, no va començar a anar amb bicicleta de pinyó; calia compartir-la amb els germans i més d’una vegada s’havien barallat per agafar-la. El meu avi va començar a portar cotxe ara fa 37 anys, era un Seat 124, un model més avançat que el típic 600 que era el que predominava a l'època.

L’ESCOLA

El meu avi Francesc anava a l’escola pública de Breda. Diu que no hi havia nivells i que estaven separats per sexes; les noies també anaven al convent de monges. Tenien una enciclopèdia força gran com a únic llibre; allà hi havia totes les matèries. També tenien un manuscrit, una mena de quadern on feien tots els exercicis i apunts. Aleshores, en temps de la República, les classes eren en català.

El mestre tenia entre 30 i 40 alumnes per classe; el que ell va tenir diu que no castigava gaire, com a molt de cara a la paret i alguna vegada els picava els dits amb un regle de fusta, però això no era massa habitual. A partir del començament de la guerra van posar les escoles mixtes de nois i noies; però ell va plegar de l’escola perquè ja tenia 15 anys i va convenir més a la família que anés a treballar que no seguir estudiant.

Alguns dels jocs que practicaven a l’escola i al carrer eren els següents:

  • Les bales. Es jugava amb bales fetes de fang cuit i consistia en un rectangle dibuixat al terra on s’hi posava una bala de cada jugador en fila i després des d’una distància acordada es llençava una bala i guanyaves totes les que aconseguies fer sortir del rectangle.
  • La baldufa. Es feia una rodona al terra on es posaven baldufes de cada jugador i quan llençaves la teva, si feies sortir alguna de les que hi havia a dins, te les quedaves.
  • El futbol. Jugaven amb pilotes fetes de draps fins que es destrossaven i calia fer-ne una altre de nova.
  • El rugbi. Per jugar-hi, feien servir un nap com a pilota, quan xutaven moltes vegades es destrossava i quedava tot brut i n’havien d’agafar un altre.


FESTEIG I MATRIMONI

Tot i que havia tontejat amb diferents noies, no va ser fins l’any 1949, quan tenia 28 anys, que va començar a festejar amb la que seria la seva dona, és a dir, la meva àvia.

Ja es coneixien d’abans perquè els dos eren de Breda, encara que l’àvia va néixer a Gualba. Durant el festeig sortien a passejar; els diumenges anaven al cinema i al ball, quan n’hi havia. Van festejar durant tres anys i llavors el meu avi va anar a casa de la seva xicota a demanar la seva mà als pares. Es van casar el desembre del 1952; el meu avi tenia 31 anys i la meva àvia 24 anys.

Han tingut dues filles: la Maria Lluïsa (la meva mare) que va néixer l'any 1957 i la Carme (la meva tieta) que va néixer l'any 1962; abans de les dues noies va néixer una altre criatura però va morir en el part. Desprès de casar-se a Breda, a l’església parroquial de Sant Salvador, van anar a viure a Sitges. Quan el meu avi es va jubilar l’any 1985 van tornar a viure a Breda.

GUERRA I FRANQUISME

Quan va començar la guerra, el meu avi tenia 15 anys i la meva àvia 7. Al començament del conflicte es va mantenir una vida quasi normal perquè la guerra no va estacionar-se al poble; es pot dir que va passar de llarg. Amb l’únic que es va notar va ser amb l’escassetat de menjar, tot anava racionat; els aliments no els podien comprar amb diners perquè aquests no tenien valor. Tot es canviava a base d’altres coses; per exemple, tabac per un sac de patates, i coses així. El tabac era una de les coses que més valor tenia. Els pagesos eren els que tenien “la paella pel mànec” ja que quasi bé no els hi faltava de res. Tot això va portar a l’estraperlo, fent un intercanvi de coses que no eren legals (oli, pa...). En aquella època s’aprofitava tot, fins i tot la pell de les patates i les arrels de moltes plantes. L’avi, com a anècdota, em va dir que el primer àpat que va fer a la mili va ser fesols amb pell de patata.

Els tres anys de guerra van ser molt durs, però es pot dir que els deu anys següents encara ho van ser més. Amb el que cobrava, la gent anava a l’ajuntament i allà els hi feien una mena de segells, com una espècie de "xec" que només els podien fer servir al mateix poble.

Es pot dir que la gent de Breda, com que la majoria eren pagesos, no van passar molta gana perquè sempre tenien els aliments del camp i moltes vegades els tenien amagats perquè no els hi agafessin. En canvi, la gent de ciutat, que tenia estudis o que es dedicava a altres oficis, van tenir més dificultats i van ser els que van passar més gana.

Durant la guerra, a Breda sempre hi van manar els republicans, tret dels dos últims mesos que el poder va passar als nacionals d’en Franco.

A casa del meu avi es va refugiar una família argentina; havien vingut a visitar uns familiars i mentre eren aquí va esclatar la guerra i no van poder retornar al seu país. Com que la casa era molt gran, l’ajuntament va destinar-hi set refugiats a dormir; del menjar ja se'n cuidava l’ajuntament. De refugiats, n'hi havia que eren molt polits i d’altres molt barroers.

També va venir un familiar de Cardedeu que s’amagava a casa del meu avi. Els del comitè de Cardedeu es van donar compte que la seva dona venia moltes vegades a Breda i la van seguir, però el familiar refugiat se'n va donar compte i es va escapar. Els del comitè van entrar a casa i els van amenaçar que si no l’entregaven s’emportarien al meu avi i a la seva germana; però el seu pare (el meu besavi) els va dir que si volien endurse’n a algú que se l’enduguessin a ell. Com que els del comitè eren molts, doncs n’hi havia un a cada cantonada, van veure que el refugiat s’escapava i el van seguir corrents i al davant de casa de l’avi li van disparar un tret a la cama; ell va seguir fins que un tros més avall li van disparar un tret al cap i allà mateix el van matar.

El desembre del 1936 van detenir el meu besavi patern juntament amb 5 homes més, ja que eren de les dretes; se’ls van endur cap a Barcelona amb cotxe, però no hi van arribar. Quan eren a Montcada van parar els vehicles, els van fer baixar i els van anar matant un a un; els van enterrar i per sobre els hi van llençar calç perquè no els poguessin reconèixer. Acabada la guerra els van trobar i els hi van tirar uns líquids sobre la roba per poder veure i identificar-los.

Al principi de la guerra, els republicans van fer caure les campanes del campanar i les van fondre per fabricar armes i munició; també van cremar tots els sants de l’església. Durant la guerra, els republicans van fer servir l'església per emmagatzemar la gasolina necessària per als tancs, avions... 

Quan van veure el final de la guerra i que estaven perduts, els republicans van cremar tota l’església perquè els nacionals no la poguessin fer servir. Durant la retirada republicana, anaven pels camps i moltes vegades trobaven bombes de mà que no havien explotat; fins i tot quan feia poc que s’havia acabat la guerra, es trobaven parts de cossos de gent que s’havia mort. Com a anècdota, l’avi recorda que anaven a pescar i, si trobaven alguna bomba de mà, doncs la tiraven a la bassa i quan explotava els peixos sortien de panxa amunt, morts.

Acabada la guerra l’avi va haver d’anar a la mili durant tres anys i mig; era de la quinta del 42. Va ser destinat a cavalleria, a Barcelona. La seva missió era encarregar-se i tenir cura dels cavalls i preparar-los per anar a córrer a concursos i desfilades.

Aquests són els sis homes que van ser afusellats a Montcada en els dies tràgics del desembre del 1936. El meu besavi és el de dalt a l’esquerra.

L’ÈPOCA ACTUAL

Avui dia el meu avi i la meva àvia viuen a Breda. Estan jubilats, gaudeixen d'una vida tranquil•la. Dediquen el temps a fer les coses que els agrada i que no van poder fer a la seva joventut: viatjar, cuidar un hortet, anar els diumenges a ballar, a passar estones amb altre gent de la seva edat xerrant de les seves coses...

Sobre la vida “moderna”, el meu avi opina que està molt bé i li sap greu que ell no ho pugui disfrutar per la seva edat. Creu que la vida a evolucionat molt ràpidament aquests últims anys i que cada dia surten coses noves i que això és molt bó. Una de les coses que li sap més greu és que no va poder estudiar més, degut a les dificultats de l'època, i reconeix que avui en dia tothom qui vol pot estudiar i desenvolupar les seves capacitats intel•lectuals. El meu avi recorda que la seva mare (la meva besàvia) era analfabeta ja que mai havia pogut anar a l’escola per les circumstàncies familiars i de l'època.

CONCLUSIÓ

M’ha agradat molt fer aquest treball ja que ha sigut entretingut i així he recordat vells temps amb els avis. A ells també els hi ha agradat molt  poder-me ajudar. Vull donar les gràcies al meu avi Francesc i les meves dues àvies Carme i Papeta que també hi han col•laborat.

Albert Rodà i Llorens
Quart ESO de l'IES Hostalric, juny 2004