TEMPS DE PAU

En Josep va néixer l’any 1928 a Breda. Des de petit ja va tenir aigua corrent (poques cases en tenien) i electricitat a casa. Tenien una cuina econòmica que funciona amb llenya i carbó. Tots els estris eren de vidre o alumini, no tenien res de plàstic. Per escalfar-se no tenien calefacció, sinó la llar de foc i una estufa que la feien anar amb llenya i serradures. La nevera era de gel; el compraven a un repartidor.

Va començar a anar a escola de ben petit, a una mena de guarderia amb una dona que es deia Gabriela. Tocava el piano per entretenir-los. Com que cobrava d’això, quan el nen ja era gran i els pares el treien de la guarderia per anar a l’escola, la Gabriela s’enfadava i quan els trobava pel carrer els girava la cara.

Eren els anys de la Segona República. El primer mestre d’escola que va tenir es deia Simon, era de l’Escala; amb ell començaren a escriure. El següent professor que va tenir va ser el senyor Domènech, que era comunista; es passava la classe llegint mentre feia escriure als alumnes. 

Els alumnes s’asseien a unes taules llargues on hi cabien sis nois, i el meu avi s’asseia a l’última taula, la de darrere de tot, amb cinc més. Resulta que els nois, al no tenir ningú a darrera passaven els peus per sota la taula i es tiraven enrere, però no passava res perquè mentre un s’hi tirava els altres nois aguantaven la taula amb el cos. Resulta que un dia, sense adonar-se’n es van tirar enrera tots sis de cop i van caure amb la taula al damunt. El senyor Domènech estava tant concentrat en la lectura que no se’n va ni adonar. Se’n va assabentar després perquè va veure que tots sis duien la bata tacada de tinta, perquè els hi havia caigut tota per sobre al caure també la taula.

Aquest professor, quan els nois no es sabien la lliçó, els picava les mans amb una barra de ferro, i per l’hivern, al fer fred, els picava els dits perquè feia més mal. Si quan a picar retiraves la mà, com a càstig llavors et picava les dues.

També van tenir una professora, la senyora Teressita. Era la dona del famós pintor i ceramista Josep Aragay i Blanchar que va anar a viure a Breda, on va morir. Cada dia estudiaven una matèria diferent: gramàtica, aritmètica... No estudiaven religió. Només tenien un llibre gruixut que els servia per totes les assignatures. Escrivien amb plomilla o llapis. La tinta era de color negre i te la donaven a la farmàcia. La resta de material que duien era goma d’esborrar, regle, compàs i púntax per fer punta al llapis; no tenien maquineta.

Corria l'any 1935, un any abans que comencés la guerra civil. En Josep tenia 6 anys.

Sempre els posaven deures. Les classes començaven a les vuit del matí i tenien vint-i-cinc minuts d’esbarjo. Plegaven a les dotze per anar a dinar i tornaven a l’escola a la tarda, de dos quarts de dues a dos quarts de sis. A les hores del pati jugaven a palet, a bales, a baldufa... Quan sortien de l’escola se n’anaven al camp de futbol a jugar o sortien al carrer a jugar a palet, a baldufa, a arrititiu, a fet i amagar... 

A vegades al camp de futbol n’eren tants que jugaven vint per equip, i al carrer d’en Josep n’eren 32, nens i nenes. Quan jugaven a fet i amagar, ho feien a una casa de pagès que hi havia a la vora, per entre el camp de blat. De vegades, quan jugaven a baldufa se’ls quedava el fil enrotllat al ferro de la baldufa i marxaven fil i baldufa disparats i, sense voler, trencaven els vidres de les cases. Llavors tots els que estaven jugant a baldufa ho pagaven a parts iguals. També per divertir-se feien entremaliadures, per exemple el dia de Nadal posaven feixines (mates de bruc sec per cremar i per coure les cassoles) damunt de les portes de les cases perquè quan obrissin els caigués la feixina al damunt. Per la vigília de Nadal agafaven els carros que la gent deixava al carrer i els portaven fins a l’altra punta del poble, sense fer soroll; al dia següent l’amo l'havia d'anar a buscar per tot el poble. El dia de Pasqua anaven a cantar a les cases de pagès i no paraven fins que els pagesos sortien i els donaven alguna cosa per menjar. 

Tots aquests anys d’escola van estar estudiant en català. A la classe no hi havia noies; anaven a estudiar a un altre lloc. Anaven a l’església a fer doctrina i si el mossèn els preguntava alguna cosa, com per exemple el Pare Nostre, i no t’ho sabies, et pegava amb una canya.

Mentre el pare no va anar a la guerra van menjar bé, normal. El seu pare treballava matant xais en un escorxador i també els portava a pasturar. Els caps de setmana també treballava, però de cambrer. La mare no treballava, feia les feines de la casa. En aquells temps, al poble, les dones no treballaven. El seu pare cobrava 32 pessetes mensuals i així anaven fent. No gastaven massa diners en menjar perquè tenien un petit hort a casa i criaven pollastres i conills. Els diners els gastaven en roba, coses per la casa...

Per alimentar els pollastres, els donaven blat de moro. Se’ls menjaven per festes grosses. El meu avi diu que ara si vols pots menjar pollastre cada dia, però que abans no era així. Abans t’havies de criar els pollastres i havies d'esperar com a mínim mig any perquè es fessin grans i poder-te’ls menjar. T’havies d’esperar però almenys menjaves pollastre de debò, ja que ara potser en pots menjar cada dia però és aigualit. No li faltaven mai ous. Els conills també els feia criar dins d’una gàbia.

Gairebé no tenien espardenyes. Ara tenim un piló de sabates i ens posem les que més ens agraden. Resulta que abans en tenies només unes i t’havies d’espavilar. Un cop se’n va anar al riu i amb la corrent li va marxar una espardenya i no la va poder trobar. Quan va arribar a casa la seva mare el va esbroncar.

El meu avi no tenia transport propi, només el tren i un autobús que et duia del poble a l’estació. A Breda només hi havia sis cotxes, tres d’ells de la família més rica del poble. En Josep era de l’equip de futbol de Breda, jugava d’extrem, i quan havia d'anar a jugar a camps de fora hi anava amb el cotxe d’una altra persona. En aquells temps no hi havia cap lliga, només feien partits amb els equips dels pobles del voltant.

LA GUERRA

Quan va començar la guerra civil el meu avi tenia set anys. El seu pare, amb 27 anys, va haver de marxar a la guerra amb els rojos cap a Tortosa, és a dir, amb el bàndol d’en Negrín, que era el que manava l’exèrcit dels republicans a Catalunya. No va haver d’anar a lluitar perquè va estar fent de cuiner. De la seva família en van marxar dos més a lluitar amb els rojos, un va anar a l’Escorial i l’altre a prop de l’Ebre. Tots dos van morir. A l’Ebre va morir molta gent perquè quan els rojos anaven a creuar el reiu, els franquistes obrien les comportes dels pantans i la corrent s’enduia als rojos, que morien ofegats. A la guerra van morir quaranta-dues persones de Breda. 

Com que a casa faltava el pare que era el que cobrava, en Josep i la seva mare van haver d’anar a treballar. Van anar a la casa de pagès d’un oncle del pare, on els feien arrencar naps per donar al bestiar, collir patates, mongetes, llobins (llavor d’una planta), anar a guardar al bestiar... Per fer tot això no cobraven, els donaven menjar. Es quedaven a esmorzar i a dinar, i els dies que en Josep es quedava a treballar fins al vespre també es quedava a sopar. Els de la casa de pagès a vegades canviaven menjar per roba, objectes i altres coses, i un cop li van comprar unes espardenyes a en Josep. Va haver gent que es guanyava la vida anant a fer estraperlo a les cases de pagès; era gent que comprava roba, objectes o algun tipus de menjar i anava a fer canvis a les cases de pagès per productes del camp.

Tot el menjar anava racionat; havies d’anar a comprar una cartilla i cada dia havies d’anar a buscar el menjar que et pertocava i et marcaven a la cartilla conforme ja ho havies anat a buscar. A casa continuaven tenint l’hort, pollastres i conills, però havies de vigilar perquè com que en aquest temps es passava tanta gana t’ho robaven. Un dia abans de Nadal li van robar tots els pollastres que tenia.

Quan va començar la guerra van parar les escoles; al cap de mig any les van tornar a obrir. En Josep va estudiar amb el senyor Carlos Bastús, era de Lleida i comunista. Van continuar fent classe en català, però ja no anaven nois sols, anaven barrejats amb les noies. Van anar posant dues taules de costat i hi feien seure un noi i una noia. Amb aquest professor va ser amb el que més va aprendre. Sempre els deia que si no entenien una cosa que li fessin repetir que ell ho repetiria tants cops com fes falta fins que tothom ho entengués. Aquest professor tenia una maquineta molt grossa que hi posaves el llapis i havies de fer rodar una maneta i et feia la punta. No picava mai. Només el va veure pegar un cop, però l’alumne s’ho mereixia perquè li havia pres el pèl al professor, però el senyor Carlos només li va donar un clatellot.

Els transports van continuar essent els mateixos. Un dels inconvenients de no tenir transport propi era que a la majoria dels llocs hi tenies que anar caminant. Cada dia per anar a treballar a la casa de pagès de l’oncle del pare, havia d’anar amb la seva mare des de Breda a l’altre costat de la Tordera, a peu. Per estalviar sabates anaven descalços des de casa fins a l’estació, i quan hi arribaven es calçaven. Tornant feien el mateix.

Un cop, per culpa de no tenir transport va passar molta por i va estar a punt de morir. Cada dia per anar a l’altra banda de la Tordera havien de creuar-la passant per un pont penjat fet de fusta que es bellugava molt. Resulta que aquell dia havia plogut molt, i tornant de la casa de pagès van creuar el pont i van veure que la Tordera anava plena de banda a banda. Quan van haver creuat el pont es van trobar que l’aigua els arribava a la cintura i la corrent s’enduia els arbres. Van tenir sort de què, per aquell indret, hi haguessin uns soldats destacats, republicans, que els van ajudar, perquè sinó el corrent se’ls hagués endut als dos. Els soldats havien hagut de treure les tendes de campanya que havien plantat allà perquè sinó el corrent se’ls hi hagués endut.

Mentre, els rojos cada cop veien més clar que perdrien la guerra. A Tortosa els franquistes cada cop s’acostaven més i, per no morir, el pare d’en Josep i dos homes més (un de La Pera i l'altre de Girona) van deixar la cuina dels rojos i es van escapar.

L'ARRIBADA DELS ROJOS

Als inicis de la guerra, els rojos es van endur als vuit consellers d'un Ajuntament anterior per matar-los, i només en va tornar un de viu perquè resulta que era el pare de la dona d’un dels rojos que manava i li va dir al seu marit que si mataven al seu pare ella el mataria a ell mentre dormís. Els rojos no van matar a ningú més. Els dos capellans que hi havia van marxar i les cinc monges es van amagar a les cases de la gent que les va voler acollir. 

La destrossa que van fer els rojos va ser treure tots els sants i els confessionaris de l’església i cremar-los i ruixar l’església amb gasolina i també cremar-la. En van cremar una part. També van canviar alguns noms dels carrers, els Sants, com per exemple el carrer Santa Anna, Sant Salvador, Sant Josep... Al carrer Santa Anna li van dir Fermí Galán.

Passen els anys i ens situem a finals de la guerra. El 10 de gener del 1939 van arribar els soldats republicans a Breda, en retirada, i els oficials i els cuiners es van instal•lar a la cuina de casa del meu avi perquè era com una mena de fonda. 

Portaven de tot per menjar: molt d’oli, llet condensada, cigrons, llenties, mongetes, ametlles, avellanes... També van portar moltes plantes de tabac. Totes les plantes les van penjar perquè s’assequessin, i quan van estar seques van anar dient pel poble que qui volgués tabac que portés un pollastre o un conill. Cada persona que va portar alguna bèstia li van donar un grapat de plantes de tabac. Cada dia per dinar o per sopar menjaven rostit, que els hi feia la mare d’en Josep per a tots. La mare i ell menjaven amb els soldats.

Recorda que un dia se’ls va gelar un recipient d’oli i per desfer-lo el van posar al foc. Resulta que el recipient es va fer malbé i tot l’oli es va vessar per la cuina. A tot el terra de la cuina hi havia un gruix d’oli de dos dits. Per caminar pel terra de la cuina hi van tenir que posar serradures perquè sinó quan passaves feies una relliscada que te n’anaves a l’altra punta de la cuina.

El pare d’en Josep mentre els rojos van estar a la casa va estar amagat al pis de dalt, entre un armari i la paret. Un dia un oficial va tenir que pujar al pis de dalt per mirar una canyeria perquè l’aigua corrent no funcionava i la va arreglar. El pare d’en Josep va tenir molta sort perquè no el van veure. Segurament que si l’haguessin vist l’haguessin matat per desertor.

El dia 18 del mateix mes els rojos van marxar. Un cuiner dels rojos que li deien Carmeta, perquè el burro que tenia es deia així, li va preguntar al meu avi per on havia de passar per anar a Blanes, que és on ell vivia, i el meu avi li va explicar. En Carmeta li va donar un sac de llenties.

La gent de Breda va tenir por perquè els rojos, abans de marxar, volien cremar el magatzem que tenien al poble, on hi guardaven gasolina, trilitre, dinamita, etc. Perquè quan arribessin els franquistes no ho trobessin. Si ho haguessin fet el poble s’hagués cremat tot, perquè el foc hagués corregut molt fàcilment.

Molts rojos es van exiliar a França i a casa seva, els rojos que encara quedaven al poble els van penjar un cartell a la porta: "Aquesta és la casa d’un desertor".

Diu el meu avi que molta gent de Portbou i de per allà es va fer rica perquè els rojos s’enduien totes les seves coses amb vagó cap a França, i es veu que quan va arribar no els ven deixar entrar res. Els vagons es van quedar per allà tirats i resulta que la gent dels pobles s’ho va quedar tot.

L’ARRIBADA DELS NACIONALS

Els nacionals van arribar a Breda el dia 19 de gener, és a dir, el dia després de marxar els rojos. En aquests moments ja tot era d’en Franco. També es van instal•lar a casa del meu avi, però aquests no portaven gairebé res de menjar. Tampoc portaven oli. El meu avi es va passar mig any menjant les llenties que li havia deixat en Carmeta. Les feien amb aigua, perquè no hi havia oli i quan acabava de menjar tornava a tenir gana, perquè trobava a faltar tot el greix que porta l’oli.

El pare d’en Josep ja va poder sortir de darrera de l’armari perquè va anar a l’ajuntament a declarar-se desertor dels rojos i els franquistes no li van fer res.

Els nacionals no van canviar cap nom dels carrers, només van tornar a posar els Sants que els rojos havien canviat. No van matar a ningú però va empresonar a bastants rojos; al cap d’uns anys els van deixar anar.

Els franquistes no volien sentir la llengua catalana per res, però tot i així si et sentien parlar el català pel carrer no et deien res. A l’escola, en Josep va continuar tenint de professor a en Carlos Bastús, i ja el va tenir sempre fins se’n va anar a treballar. A partir d’aquí van fer les classes en castellà, però continuaven parlant en català igualment menys quan hi havia un inspector. No van estudiar religió. Van anar barrejats els nois de les noies. Cada dia tenien que cantar l’himne amb el braç aixecat.

Els franquistes van prohibir moltes tradicions catalanes com per exemple la Diada de Catalunya. Amb les sardanes no van fer res, no les va prohibir. A les ciutats si que les van prohibir, però com que Breda era un poble petit, no.

TEMPS DE DICTADURA

Acabada la guerra el menjar va continuar anant racionat fins que va passar un temps. Va sortir una frase que deia: "Franco, cuando vinistes nos prometistes pan blanco, pero para darnos serrín preferíamos Negrín". Amb això es referien que ells sempre havien estat menjant pa negre i en Franco els va dir que els donaria pa blanc, però el pa blanc que els va donar era engrumollit i semblaven serradures, perquè quan el trencaves per menjar-te’l se’t trencava tot i gairebé no en menjaves.

Per poder anar a l’escola la gent es va tenir que apuntar a Falange. Si no t’hi apuntaves no t’hi deixaven anar. L’escola la van fer en castellà d’aquí endavant. Qui volia es podia quedar a fer una hora més d’escola pagant; el meu avi ho va fer. Durant aquesta hora feien un repàs. La frase "Ets més pobre que un mestre d’escola" ve de què si els mestres haguessin tingut que viure del què cobraven de l’Estat no haguessin fet res. Tenien sort que la gent del poble els donava menjar. Un li portava patates, l’altre tomàquets...

La missa la feien a un altre lloc, perquè l’església estava mig cremada. Quan s’acabava la missa, anaven fins a una plaça tocant instruments i quan arribaven cantaven "Cara al sol" amb el braç aixecat.

A l’estiu, per tenir alguna diversió, em Miquel es va apuntar a un campament de Falange a Calella de Palafrugell on feien gimnàs, anaven a la platja, anaven a missa els diumenges i cada nit feien una foguera i explicaven històries i acudits.

Cada dissabte després de la nit de Sant Joan feien ball i ballaven sardanes. Per això va sortir la dita "A Breda tututs i olles", perquè sempre que hi havia una festa a Breda, per petita que fos, ja hi havia ball, orquestra i músics. Breda té una sardana que es diu així.

Als catorze anys el meu avi va plegar de l’escola i se’n va anar a treballar d’ebanista, cobrava 25 pessetes setmanals. Als disset el seu pare es va morir d’una apendicitis i en Miquel va deixar de treballar d’ebanista per anar a ocupar el lloc del seu pare, de matador. Com que passava gana es va aprendre de memòria on estaven tots els arbres fruiters del poble i quan maduraven les fruites.

Sempre que anava al cine abans de que comencés la pel•lícula sortia el No-Do, que era les notícies d’en Franco. Sempre només sortien les coses bones: inauguracions, ajudes a la gent, que anava a pescar... D’això d’anar a pescar va sortir la broma que pescava peixos tant grans perquè hi havia un submarinista sota la canya de pescar d’en Franco i li clavava el peix a l’ham. No se sap si era veritat o mentida. 

El meu avi diu que té la casa gràcies a en Franco perquè donava subvencions de 30.000 pessetes. La casa li va valer 93.000 pessetes.

En Josep no va tenir gas de butà fins als trenta-sis anys. Tothom li deia que no se’l posés perquè explotaria, però al final tothom se’l va acabar posant. Va ser un dels primers de Breda de tenir televisió; encara que fos en blanc i negre era de les bones i es veia molt bé...

Anna Safont i Gonzàlez
Quart ESO de l'IES Hostalric, juny 2004