Treball de recerca d'història oral


La Guerra i el Franquisme a Breda
Memòries de dues àvies bredenques


 

INTRODUCCIÓ

Per dur a terme aquest treball, m'he fixat en els records de dues àvies que superen els noranta anys. Malgrat la seva avançada edat, ho recorden tot com si hagués passat ahir. He intentat, amb vàries converses, parlar dels temes que més m’importaven.

Han estat molt contentes d'haver participat en el meu treball de recerca, perquè són de les poques persones que queden d’aquella època i així han tornat a reviure els records d’abans. És interessant escoltar o que t’expliquin històries que són fets reals, de quan jo encara no havia nascut. 

LA GUERRA

La guerra civil va començar el juliol de 1936, va durar 3 anys i va acabar l’abril de 1939. En aquell moment a Espanya hi havia la Segona República. Uns militars de l’exèrcit espanyol (Mola, Sanjurjo, Queipo de Llano, Franco i d’altres) es van sublevar el 18 de juliol. A Catalunya hi havia en Lluís Companys que era dirigent d’Esquerra Republicana i president de la Generalitat.

La Rosa i la Carolina passejant per Barcelona el 14 de maig de 1935.

En el Parlament espanyol, uns dies abans de la sublevació militar, enmig d’una discussió, van amenaçar al senyor Calvo Sotelo, i desprès el van matar; aquestes dues coses van precipitar la guerra civil. Els militars van planejar un cop d’estat que no els va sortir bé i això va donar peu a que comencés la guerra.

Durant la guerra, al poble de Breda van matar sis persones. Hi ha una anècdota que és certa: a Arbúcies hi havia una família que tenia dos fills que eren capellans i els del poble d’allà els van detenir. En aquells temps no hi havia gaires cotxes ni camions, així que anaven caminant i van passar per Breda amb els detinguts; en  aquell moment un senyor que es deia Joaquim Soler els va pagar un cafè i va dir que els volia matar ell. S’ho van creure i van marxar per les muntanyes, però la veritat és que no volia matar als capellans i els va deixar anar.

Tots els homes havien anat a la guerra. Fins i tot van mobilitzar la quinta del biberó, que eren joves que tenien entre 15 i 16 anys, perquè no quedava gent per lluitar. En el poble només hi havia avis, mares, nens i nenes. 

A l’ajuntament del poble et lliuraven una cartilla de racionament perquè et donessin menjar. En aquell moment l’alcalde de Breda era Ferran Argemí. En el poble hi havia un grup polític que era el comitè, eren rojos. Algunes dones dels rojos portaven un mocador vermell lligat al coll i anaven vestides de negre. Dolores Ibarruri "La Passionària", presidenta del Partit Comunista, va dormir a Breda una nit. La gent, durant la guerra, no es podien casar ni batejar per l’església, sinò pel civil. 

A Breda, la guerra va acabar el dia 31 de gener de l’any 1939, quan van entrar els nacionals (feixistes) i la gent ho celebrava. Aquell dia, la carretera estava abarrotada de gent que sortia de l’amagatall o volia fugir. Això va durar molts dies i la gent deixava les seves propietats abandonades; si el cotxe s'espatllava, també el deixaven. També hi havien uns pisos plens de gent que volia marxar, uns eren rojos i els altres feixistes però, com que tenien molta por, ningú es movia. La carretera va quedar feta pols. 

Era la retirada dels republicans. Als guàrdies d’assalt, que anaven vestits de blau marí, els van matar a tots. Hi havia famílies de Breda que amagaven membres de l’exercit roig republicà i quan venien els nacionals els deixaven escapar perquè no els agafessin.

Llavors no hi havia res de menjar, tot estava  arrasat. La gent pensava que com ja havia acabat la guerra tot aniria millor, però no era així. La gent canviava els seus productes per uns altres que necessitaven. Hi va haver un moment que no volien diners, només menjar per sobreviure. 

LA POSTGUERRA

Després de la guerra va arribar la postguerra, la gent pensava que tot aniria millor a l'entrar les tropes nacionals.

A Breda, els rojos que no van marxar van ser empresonats a una presó provisional que hi havia al poble, on actualment hi ha el Museu Aragay. Altres bredencs que havien lluitat a la guerra, van acabar a un camp de concentració, a França, on es pensaven que els tractarien bé i no va ser així; no hi havia sanitat, no els hi donaven menjar i els maltractaven.

 

Breda, 22 abril de 1951.

A la postguerra, cada 11 de febrer els nens anaven al cementiri de Breda a cantar el "Cara al sol" amb la mà enlaire; més tard, ho feien  davant el monument als caiguts que hi havia a la plaça de l'església.

Les dues senyores entrevistades no van treballar durant la guerra però sí durant el franquisme. La més gran, Rosa Soler, que va néixer el 25 desembre del 1911, va començar a  treballar als 26 anys i cobrava 5 pessetes per peça de roba que feia. Era el seu propi negoci: tenia una botiga.

L'altra àvia, Carolina Ribes, va néixer el 30 de juliol del 1913 i va començar a treballar als 23 anys però primer va anar a Barcelona a aprendre l’ofici que volia fer: perruquera. On va anar només aprenia; desprès es va establir. Si rentava el cap, feia la permanent i pentinava feia pagar només 15 pessetes. 

Franco va crear la Seguretat Social. A Breda hi havia una germandat on si estaves de baixa o t’havies fet mal cobraves un tant. Els amos no en tenien, s’havien d’assegurar ells mateixos.

Durant la postguerra va aparèixer el Biscuter un cotxe molt petit, amb  portes que no s’obrien: s’havia de entrar per sobre; no va tenir molt d'èxit. El 600 que va arribar desprès ja en va tenir més. Els primers 600 van circular l’any 1956, només els tenien els rics; anaven entre 80 i 100 per hora. El preu era de 67.000 pessetes, però hi havia tanta demanda que t’havies d´apuntar a unes llistes d’espera i tardaven 14 mesos a donarte’l.

El segon aparell de televisió de Breda va arribar l’any 1959 o 1960. Era propietat de la Rosa Soler que posava la televisió de manera que la gent del carrer la pogués veure. Van arribar a malmetre les escales i trencar vidres, doncs s’agrupava molta gent per mirar-la. Només es veia un canal: TVE, en blanc i negre, i controlada pel règim franquista. La tele valia unes 100.000 pessetes.

Les botigues del poble no tancaven, no hi havia horaris. Un quilo de pa valia 60 cèntims de pesseta. De fruita només hi havia la del temps.

L’ESCOLA FRANQUISTA

A l’escola s’estudiaven en castellà totes les assignatures. Els nens i les nenes anaven separats. Les nenes només feien classe als matins, i a les tardes feien labors (cosir, punt de creu, etc.): no aprenien el mateix que els nens. Unes noies de la Sección Femenina les feien fer gimnàs amb uns bombatxos. Els nens, en canvi, feien classe tot el dia.

Les assignatures que estudiaven estaven totes en un mateix llibre que se’l passaven de pares a fills o entre germans. Càlcul, aritmètica i geometria eren les actuals matemàtiques. Geografia política: eren els països i les ciutats. Geografia física: rius i muntanyes. Gramàtica. Etc. L'assignatura més important era la doctrina.

A vegades a l’escola hi anava un inspector a veure com estudiaven els alumnes. També hi van haver mestres que van intentar ensenyar coses contra el franquisme i els feien fora de l’escola. A Breda, les monges ensenyaven català d'amagades. Hi havia un llibre per a llegir, el manuscrit, escrit amb diferents cal•ligrafies.

DIVERSIONS I ACTIVITATS

A Breda feien ball gairebé tots els caps de setmana on hi anaven els joves amb els amics o amb la seva parelleta. També hi havia un cinema; en cada sessió feien dues pel•lícules i entremig hi havia el NO-DO (noticiari documental) que feia propaganda de Franco. Estava obert els dilluns, dissabtes i diumenges. Les pel•lícules més modernes les portaven de Girona.

Nois i homes jugaven a futbol entre pobles. També unes de les coses que feien els joves era anar a berenar a alguna de les diverses fonts del voltant del poble. El mossèn es cuidava d’uns grups anomenats Acció Catòlica que feien moltes activitats. També hi havia un grup d’escoltisme que es dedicaven a fer excursions i a acampar. Hi havia unes corals que se’n deien Caramelles i cantaven cançons per Pasqua.

CONCLUSIÓ

Aquest treball m’ha costat molt fer-lo perquè els meus pares i els meus avis no van viure tot això. Però també ha tingut la seva part bona: he conegut moltes més coses de les que ja sabia del poble on visc i he conegut a unes dones molt amables i simpàtiques que amb molt de gust m’ho han explicat tot. Estar amb persones com aquestes és molt divertit i interessant.

Coumba Baldeh i Baldé
Quart ESO de l'IES Hostalric, juny 2004