Salomé Mercader és la persona entrevistada en aquest treball. És germana d'en Peret, el meu besavi per part de mare. Va néixer el 1918 a Hostalric.

Fins els dotze anys va anar a l’escola del carrer Verge del Socors. Després la va deixar per anar a servir a una casa d’Igualada, com a mainadera d’una nena durant un any. El pare de la família era farmacèutic i eren de classe mitjana. Cada diumenge trucava a casa seva per parlar amb la seva família ja que no s’acostumava anar a casa molt sovint.

Amb catorze anys deixà la família i se n'anà a treballar a una fàbrica de mitges situada a Hostalric. Durant tres anys, el seu treball consistí en planxar mitges de cotó abans de ser empaquetades. Més tard tornà a fer de mainadera amb una família de Barcelona durant un any.

La Salomé, quan tenia setze anys, fent de mainadera de la Maria Rosa. Barcelona, 1934; l'any de la revolta dirigida per Lluís Companys.

Finalment es trasllada a Hostalric, amb disset anys, com a minyona a casa d’un capellà. A la casa hi vivien un sacerdot i el seu pare, mestre jubilat de Massanes. Cada dia havia de netejar i fer el menjar; amb el temps sobrant, quan podia, anava a visitar la seva família. En aquesta casa s'hi va estar fins a l’esclat de la guerra civil.

Als inicis de la guerra, el sacerdot se n'anà a viure a un pis de Barcelona com a paisà. Uns dies més tard els milicians entraren a la casa del capellà i a totes les cases més riques d'Hostalric, enduent-se els objectes de valor. A partir d’aquí el pare del capellà es va refugiar a casa d’una seva neboda, a Massanes. La Salomé començà a fer de revenedora il•legal, o sigui a l'estraperlo.

A casa, eren cinc germans: en Peret, la Maria, la Salomé,en Ton i la Mercè. Els seus pares eren l’Antònia i en Joan. La mare era mestressa de casa i el pare forestal. Eren de família humil.

Hostalric republicà

Als anys trenta, Hostalric era un poble petit, tot i ser un dels més poblats de la Selva. La gent, en general, era de classe treballadora. Vivien en cases situades entre els carrers Ravalet, Raval i Major. Les places més importants eren la Pi i Maragall, actualment anomenada Plaça dels Bous, i la de la República, actualment Plaça de la Vila.

L'estació d'Hostalric abans de la guerra, un dia de Festa Major.

En aquella època la gent del poble acostumava a tenir molts fills, tot i ser humils. Menjaven poc i sa, moltes vegades cultivat per ells mateixos o per gent coneguda. Normalment els pares i els fills és dedicaven a l’agricultura, al bosc i als oficis artesans. Mares i filles sovint anaven a cosir a tallers col•lectius situats per al poble.

Noies treballant a un taller de costura d'Hostalric.

Però desgraciadament el 1936 esclatà la guerra. Els fills van ser cridats per a fer de milicians. Això comportà la manca de joves al poble. Tot hi que n'hi havien molts que és van amagar, ajudats per les pròpies famílies. Així doncs, al poble quedaren homes grans, mares preocupades pels seus fills, noies joves i esgarrats rebutjats per fer de soldats.

A mesura que passava el temps, el menjar va començar a escassejar. I molts aliments que fins aleshores s’havien consumit, s’esgotaren, com és el cas del pa de pagès. Les botigues, quan obrien, tenien una quantitat insuficient d’aliments per abastar la demanda. A més a més, el sou no arribava per comprar suficient menjar com per alimentar una família nombrosa.

La gent vivia reprimida, amb por, sense donar mai la opinió sobre la guerra. Tothom callava si és que no volien tenir problemes. A partir d’aquella època s’acabaren les úniques diversions del poble: les fires i la festa major.

Fira ramadera a Hostalric, abans de la guerra.

L’estraperlo

Quan va començar la guerra, l'any 1936, la Salomé tenia 18 anys. Tingué que deixar de servir a casa del capellà. A casa, a més de la Salomé hi vivien les dues germanes de la Salomé, els seus pares i les dues nebodes orfes: l’Elena i la Carolina, filles d'en Peret; el pare d'aquestes nenes se n'havia anat de milicià i la mare havia mort durant el part. Tot i ser dos menys a la família, doncs els seus dos germans se n'havien anat a la guerra, hi havien masses boques per alimentar.

Milicians republicans a Barcelona, durant la guerra civil. Entre ells, el meu besavi Peret Mercader.

Un bon dia, una coneguda i veïna de la Salome li va comentar el tema de l’estraperlo. Molta gent en aquella època el practicava, a causa de les necessitats econòmiques. D’aquesta manera va ser com la Salome s’endinsà en el món del mercat negre. Normalment ho feia dos cops a la setmana. La destinació era sempre la mateixa: Barcelona.

Comprava el menjar un dia abans, concretament al matí, ja que era l’hora que hi havia més varietat a l’hora d’escollir. Els principals productes que comprava eren pollastres tallats a quarts, botifarres, alguns trossos de carn generosa sense importar la part de l’animal i cinc o sis dotzenes d’ous. La carn provenia de Can Aragall, carnisseria situada justament al costat de casa seva, al carrer Raval 13-15. El propietari de la botiga era en Joan Callís que comprava la carn a uns grangers. A més a més, feia de "recadera"; un o dos dies abans alguna gent del poble li donaven unes cartes amb destinació a la Presó Model. Quan arribava a casa, guardava la carn embolicada en una galleda i la posava (lligada amb una corda) a dintre d’un pou situat a darrera de casa.

L’endemà s’aixecava aviat, agafava la carn del pou i la repartia en bosses. A continuació es lligava les bosses dins la faldilla amb cordills, resguardades per unes butxaques interiors. Tot seguit agafava els ous i els introduïa en una maleta plena de palla. Un cop enllestida, se n'anava a esmorzar una truita que li serviria com aliment fins ben entrat el migdia. Poc abans de les vuit del matí, la Salomé agafava la maleta  i s'acomiadava de la seva família fins al vespre. 

Estació d’Hostalric

Amb ritme ràpid arribava puntual a l’estació d’Hostalric per comprar el bitllet. En aquells temps funcionaven els trens de vapor. Així que d’Hostalric a Barcelona és trigava unes tres hores en arribar-hi. Durant el trajecte parlava amb la gent del poble que és trobava pel tren. Hi havia seients de primera, segona i tercera classe, però en esclatar la guerra, les classes desaparegueren per assegurar més cabuda als trens. Sempre que podia, anava als seients de tercera, ja que eren els vagons menys buscats i per tan estaven més buits.

En arribar a l’Estació de França de Barcelona, els viatgers havien de passar pels burots, uns funcionaris uniformats, encarregats de vigilar les mercaderies que portaven els passatgers. Segons el que portessis et feien pagar un preu o un altre, d'acord amb les normes establertes. La Salome, en passar, ensenyava les dotzenes d’ous que portava a la maleta i a continuació pagava l’import corresponent. La gent que és negava a pagar, el separaven de la multitud i el registraven de dalt a baix, per por a que amagués alguna cosa sospitosa.

Un cop fora de l’estació i amb la maleta a la mà agafava el tramvia 29 fins al Passeig de Sant Joan. En aquest carrer hi vivien les seves dues cosines: la Mercè i la Maria. Un cop a casa seva, repartia el menjar per vendre’l i també en donava una part a les seves cosines. Després baixava al carrer, amb el menjar ja al descobert dintre un cistell, i és dirigia a les cases que li compraven. Sempre quedaven dins del pis. La gent que li comprava, li agraïen molt la seva voluntat ja que estaven tots molt necessitats. Normalment anava a tres o quatre pisos, acostumant a ser la mateixa gent. Durant els viatges, sempre procurava passar per llocs segurs ja que en qualsevol moment podien sonar les sirenes, anunciant perill de bombes. En aquells moments tant delicats arrencava a córrer tan com podia fins a un lloc ben segur.

Un cop acabada la feina, passejava una mica per la zona més cèntrica de Barcelona ja que fins al vespre no sortia el tren fins a Hostalric. Aprofitant l’estona lliure se n'anava cap a la presó Model a fer de recadera. Portava guardades cartes dintre el moneder, de familiars que tenien parents a la presó. Un cop a dintre, ella preguntava per tal presoner i uns instants més tard la feien entrar en una habitació aïllada on lliurava personalment la carta a l'interessat.

Quan ja començava a ser tard, agafava un tramvia i és dirigia a l’estació de França. A la tornada no hi havia mai borots. Un cop a Hostalric se’n tornava a casa caminant, i li donava a la seva mare els diners obtinguts durant el dia. 

Va treballar d’estraperlo durant els tres anys de la guerra. Amb els diners obtinguts podien comprar una mica de menjar.

Barcelona en guerra

En aquell temps Barcelona era més reduïda que ara. La Salomé sempre freqüentava les zones més cèntriques i creu que en aquella època era com estar en un poble gran, ja que coneixia a molta gent.

Hi havia moltes botigues obertes durant el dia, amb productes escassos i a preus molt elevats. Normalment no eren de menjar. La gent anava vestida com podia, no és veien classes. En general és respirava un ambient molt tens, tothom corria per por a bombes. Pels carrers és veien generalment dones, nens , gent gran i esgarrats. Per circular per la ciutat hi havia els tramvies.

De milicians n’hi havia pocs ja que molts estaven en els fronts, però els que hi havia es trobaven en llocs molt concrets. A vegades agafaven algun balcó per posar-hi canons de llum perquè a la nit poguessin veure amb facilitat els avions que sobrevolessin la zona. Els policies solament és dedicaven a estar-se en els seus edificis. Hi havia molta gent que feia servir l’estraperlo com a única sortida.

Hostalric franquista

Els últims dies de la guerra és van esperar amb molta impaciència ja que la gent desitjava la pau. Mentrestant moltes persones van preferir fugir a l’exili. Finalment, el primer de febrer de 1939, entraren a Hostalric tancs italians aliats a l’exèrcit nacional. 

Així acabà tres anys d’angoixa pels hostalriquenys. Més tard els nacionals instal•laren menjadors d’Auxili Social per la gent més necessitada, ja que el menjar continuava essent molt escàs. Uns dies més tard se celebrà la Candelera i així, de mica en mica, tornà la “calma” al poble.

Falangistes d’Hostalric, abans de carregar el Sant Crist i portar-lo fins l'església. La imatge va ser comprada després de la guerra a Can Butxaca, un negoci situat a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona; actualment, el Crist es troba a l'església parroquial d'Hostalric. La foto està feta a casa dels Moiset, la família del poble que va comprar la imatge amb la intenció de donar-la a la parròquia local, considerant que durant la guerra es va cremar l'interior del temple.

La Sección Femenina de la Falange local, portant la Mare de Déu dels Socors, a la Plaça dels Bous.

En molts edificis oficials que fins aquell moment havien estat ocupats pels republicans s’hi instal•laren els nacionals. És el cas del local social de la Falange, situat a la Plaça de la Vila. A partir d’aquell moment, Hostalric va veure perseguida la llengua catalana o qualsevol publicació en català. A més a més, és canviaren els rètols de tots els carrers del poble. 

Amb els cèntims obtinguts, en tenia suficient per comprar menjar? Sí. Almenys amb els cèntims que li donava a la meva mare podíem comprar pa de blat de moro, patates i algun porc que matàvem de tant en tant.

Sempre vas haver de pagar als burots? Sí, encara que no volguessis havies de pagar. Tothom ho havia de fer.

Hi havia més dones que és dediquessin a l’estraperlo? Sí, n’hi havia bastantes. En aquella època era una bona sortida quan hi havia tanta misèria.

Alguna vegada et van tocar les sirenes quan caminaves pels carrers de Barcelona? Sí, moltes vegades. Però un dia concretament me’n va sonar una al mig de les Rambles, corrent i espantada vaig xocar contra una noia que també fugia. L’endemà em vaig despertar amb un bony al cap.

Et va passar alguna anècdota a Barcelona? Sí, desgraciadament. Un dia en agafar el tramvia per anar a casa de les meves cosines em vaig fixar que hi havia un home que portava un carro arrossegat per un cavall i un gos assegut al seu costat. Aquell dia, com de costum, hi van haver bombes i em vaig haver d’esperar. Al cap d’unes hores vaig agafar el tramvia de tornada i em vaig trobar amb l’home i el cavall morts a terra, el gos l’esperava, trist. La gent tot i l'escassetat d’aliments van sortir a donar-li algunes engrunes de pa de blat de moro. Aquesta imatge m’ha quedat gravada sempre.

Havia passat por alguna vegada? No, no havia passat por. Quan ets jove, sí que penses que pot passar alguna cosa, però normalment intentava no pensar-hi. I, a més a més, era d’un caràcter molt especial ja que m’agradava observar sempre que succeïa alguna cosa.

L’interessava la política en aquell temps?  No, no m’interessava. Només volia que s’acabés la guerra. Volíem que finalment guanyés algú encara que es veia que guanyaria Franco perquè tenia un bon exèrcit.

Tot hi això, es sentia identificada en algun bàndol? En aquell moment no, francament.

Com vivia la gent d’Hostalric? La gent en general era de família humil i això és va accentuar més amb l’esclat de la guerra. Quasi totes les famílies vivien de treballar al camp o de forestal.

Quan va acabar la guerra, va deixar de fer d’estraperlo? Sí ho vaig deixar. I desprès vaig tornar a treballar a casa del capellà. Concretament me’n vaig anar a Sant Jordi d’Esvalls. Allà hi vaig estar deu anys.

Actualment la Salomé viu al carrer Ravalet d'Hostalric. Està jubilada.

Marta Vidaror i Vilà
Quart ESO de l'IES Hostalric, juny 2004