Treball de recerca d'història oral


D'Almeria a Catalunya
Passant per França i Alemanya



INTRODUCCIÓ

Volia fer la meva entrevista a l'avi o a l'àvia paterns, però m’ha estat impossible, així que m’he limitat a qüestionar al meu pare i que fos ell qui m’expliqués com va ser la vida de la seva família en aquella època tan dura, per a alguns.

El meu pare es diu Cayetano. Ara té 52 anys, per tant, va néixer el 1952 exactament el 6 de febrer. Va néixer a un poble petit de la província d’Almeria, el Taberno. Era el més gran de set germans, per tant els seus pares havien de treballar bastant per tirar endavant.

Segons el meu pare, la seva família no eren gaire de política i no es ficaven en gaires embolics. El meu avi sí que va viure la Guerra Civil Espanyola; en va sobreviure, encara que va ser una època molt dura de la seva vida. Ell no era militar. El perquè de no fer-li el treball al meu avi és perquè no està gaire bé; té problemes d’aquests que tenim tots quan ens fem grans. 

El meu avi patern va néixer el 1930 a Almeria i potser hauria estat més interessant fer-li a ell l'entrevista, però com he dit abans m’ha estat impossible; es diu José. La meva àvia també va néixer a Almeria el 1932; es diu Josefa. Antigament no era com ara, la gent solia posar de nom als seus fills María, José, Josefa, etc. A la meva família per part de pare, molts es diuen Cayetano (el meu pare, el tiet del meu pare, dos cosins del meu pare, etc.) Quan naixia un nen havies de posar-li el nom del pare o de l'avi; no sé si això es feia a totes les famílies, però en sé d’unes quantes que també feien el mateix.

INFÀNCIA

Començaré explicant des de zero la infància del meu pare. Va néixer l’any 1952, durant la dictadura de Franco a Espanya i la Guerra Freda a Europa. Segons m’ha explicat el meu pare, l’època franquista no va ser molt i molt dura si no eres polític o tenies pensaments contraris als de Franco. Vull dir que si tu eres un pagès que només et dedicaves a treballar i sempre feies el que et deien no t’havien pas de fer res. Sí que anaves pel carrer i veies militars (guàrdies civils) fent la seva feina. I estava tot molt controlat.

El meu avi tenia un cosí que era tot el contrari que ell; sempre estava ficat en la política, sempre reivindicava, fins el dia que Franco va ordenar que el matessin.

Com anava dient el meu pare va néixer al Taberno d’Almeria, a casa de la seva àvia materna Ana Mª (mestressa de casa) i del seu avi Cristóbal ( herrero, ferrer de cavalls). En el part estaven presents el meu avi, la mare de la meva àvia i l’embarassada, la meva àvia. En aquella època no hi havia hospitals ni metges a l'abast, i els fills es tenien a casa. Vivien en una casa antiga, en un poble antic amb no gaires habitants, aproximadament unes cinquanta famílies. En aquells temps no hi havia aigua corrent, només hi havia electricitat, encara que hi havia gent tan pobre que vivien sense res. L’aigua, hi havia gent que anava als pous a buscar-la, però la meva besàvia i tots els que vivien a prop anaven a una font.

A la casa on vivien, que no era gaire gran, hi havia un menjador sense televisió, una cuina econòmica que anava amb llenya (no tenien gas butà), sense nevera ni electrodomèstics. Hi havia una habitació amb quatre cántaros de fang que posaven damunt la burra quan anaven a la font a carregar aigua; cada càntir podia portar de 15 a 25 litres. També hi havia una habitació per dormir, la despensa, un paller i un graner.

Els aliments normalment es conservaven en oli, per exemple el formatge. Tenien les seves pròpies terres i cada dia s’anava a l’hort i s’agafava la quantitat que menjaries aquell dia, per tant no calia una nevera ni res d’això. El meu pare m’ha explicat que per fer la conserva de tomàquets, es collien, s'assecaven, s’obrien per la meitat i es posaven al sol; la conserva consistia en posar-los al forn, treure’ls-hi la pell i posar-los al sol o en pots i després al bany maria. Aquests són els aliments que normalment anaven al rebost. El pa es feia a casa; tenien un forn especial. Al paller hi posaven la palla, que era el menjar de la burra. El blat, l'ordi... els portaven a l'era i feien la trilla (la batuda). El gra el conservaven en unes troces (dipòsits, al graner). Al corral hi tenien bastants animals com ara cabres, ovelles, porcs, gallines, conills; per entrar i sortir del corral havien de passar pel menjador de la casa.

L’avi del meu pare, com he dit abans, es dedicava a fer ferradures pels cavalls, burres, mules... i també treballava al camp. L’àvia feia les feines de casa, el menjar dels animals i, a vegades, treballava al camp. Per guanyar diners portaven conills, ous o verdures al mercat del poble. Cada mes passava un cobrador de la llum; amb els cèntims que es treien al mercat havien de pagar l'electricitat.

L'ESCOLA DEL PARE

Quan el meu pare va fer vuit anys, al 1960, va començar a anar a l’escola a Almeria. Nens i nenes estaven separats. També hi havia col•legis de monges, però només per a les nenes. Tots els alumnes quan entraven a classe havien de dir: Ave María Purísima i també havien de cantar una cançó: el Cara al Sol. Era una escola franquista amb tres graus o nivells. Hi havia llibres i enciclopèdies per a cada grau; la que més es va fer servir era la enciclopèdia Álvarez, que tenia totes les assignatures: castellà, matemàtiques, història... 

El meu pare no va anar al primer grau, una etapa que durava fins els 7 anys. Va començar al segon grau, dels 7 als 12 anys. Utilitzaven mapes, es feien croquis i dibuixos de reproducció, construccions manuals (amb fang, plastilina, cartró, paper, fusta, etc...). Encara que el meu pare, al principi, només portava una pissarra petita i allà era on havia de fer-ho tot; quan van començar a aprendre a escriure havien de portar una llibreta i havien d’escriure recte, entre ratlla i ratlla. Quan entraves a l’escola, a cada classe veies la foto de Francisco Franco com a dictador d’Espanya i també verges. Les taules anaven amb uns bancs de fusta, on hi cabien dos o tres persones.

El professor es deia Daniel i li havien de dir Don Daniel. Va ser molt important a la vida del meu pare i era tan bon home que quan el meu pare va tenir el seu primer fill, el meu germà, li va posar de nom Daniel. A la classe quan algú xerrava o es comportava de forma inadequada, el professor el cridava i el portava al racó de l'aula. Havia de posar-se de genolls, estirar les mans amunt i a cada mà col•locar-se la quantitat de llibres que li digues el professor. Quan l'alumne es cansava i baixava una mica els braços, el professor el picava al cap perquè els pugés: s’havia d’estar el temps que el professor digués. Un altre càstig era que el professor et cridés, anaves a la seva taula i posant la mà amb els dits units, ell et picava amb un regle de fusta. La manera com els pares s'assabentaven del comportament dels seus fills era que el professor es passava per casa, normalment quan el comportament no era gaire bo. A l’escola s'hi anava de 8 o 9 del matí, fins a les 12 del migdia. A la tarda no s’anava a estudiar. Molts dels alumnes, inclòs el meu pare, per la tarda feien de pastors. Normalment tots portaven el ramat a passejar a la mateixa hora i anaven a algun lloc on es reunissin els ramats, així ells podien jugar mentre els animals pasturaven. El meu pare portava cabres i ovelles, unes 20 o 30.

Quan el meu pare va néixer, la meva àvia se’l va emportar a Tarragona a casa de la germana de la meva àvia, i fins els vuit anys quan va començar a anar a l’escola, no va tornar a Almeria.

A FRANÇA I A ALEMANYA

Quan el meu pare era petit, l'avi va trobar treball a França i va tornar a Almeria a buscar la meva àvia i el meu pare. El viatge el van fer en tren i portaven moltes maletes i matalassos. Quan van arribar a l’estació de Barcelona van haver de baixar i canviar de tren; en aquesta estació quasi atropellen el meu pare perquè es va posar a la via just quan el tren passava; sort de la meva àvia que el va rescatar. Van viure a França un any i mig o dos. El meu pare anava a l’escola allà. Era semblant a l’escola franquista d’Almeria però no hi havia la foto de Franco ni les verges. Encara que també nens i nenes estaven separats. Al meu pare no li va ser difícil aprendre francès ja que, com era petit, tot ho aprenia. Va fer amistats, però ja no se’n recorda. La casa on vivien era de l’amo; el meu avi treballava a les vinyes i la meva àvia netejava la casa de l'amo. Els amos tenien molts diners; els tractaven bé. En aquesta època ja havia nascut la germana del meu pare, Isabel. Al cap de dos anys van tornar a Almeria perquè el meu avi es va enfadar amb els amos.

Quan van tornar de França, el meu avi va comprar una casa amb terrenys. Mentre la meva àvia, el meu pare i la seva germana vivien a aquesta casa, el meu avi va marxar a Alemanya a buscar feina. Ell sol s’hi va estar cinc o sis anys. Guanyava diners i els enviava a casa. En aquella època si et quedaves a Espanya a treballar, guanyaves molt poc. Al cap d’un any que el meu avi marxés a Alemanya, la meva àvia i el meu pare van venir a Pineda de Mar. Les germanes del meu pare, Isabel i Anita (que en aquests temps ja havia nascut), estaven a Almeria a casa de la mare de la meva àvia. Van emigrar a Pineda de Mar per treballar al restaurant del tiet de la meva àvia. La meva àvia com que va veure que tot podria anar bé, va anar a buscar a les seves filles a Almeria.

L'INSTITUT DEL PARE

Quan el meu avi va tornar d'Alemanya, es va instal·lar a Pineda de Mar. Com que havia guanyat diners, va comprar un pis de protecció oficial, que encara no estava acabat. Van viure 10 anys a aquell pis. 

Al principi, els meus avis van portar el meu pare a que estudiés a l’Institut de Calella, una escola privada on havien de portar uniforme. Nens i nenes continuaven separats. Als meus avis els hi costava molts diners i el meu pare feia moltes campanes perquè no li agradava estudiar, així que els seus pares van decidir canviar-lo de col•legi i portar-lo a Pineda de Mar, que també era de nois i noies separades i no s’havia de pagar cap uniforme ni res. Als 12 anys el meu pare es va treure el graduat. A l’escola, els alumnes estaven col•locats al contrari d’ara; abans els que es comportaven malament seien darrere i els que eren bons estudiants, davant. Els més trapelles es dedicaven a llençar avions de paper o amb el bolígraf tiraven l’arròs. Ara les taules ja eren normals i de dos persones. Aquí acaba la seva època d’estudiant.

ELS PRIMERS TREBALLS

Quan el meu pare es va treure el graduat sempre estava jugant al carrer. La meva àvia va parlar amb un home que tenia un taller de reparacions de  bicis i li va dir que si podia deixar treballar al meu pare, encara que fos sense guanyar res, només perquè no s'estigués sempre al carrer. El meu pare va treballar allà durant uns mesos. Al taller, arreglava els rebentats de les rodes de les bicis. L’únic que guanyava eren les propines que li donava la gent, i encara així les havia de donar a la meva àvia. Normalment eren les dones les que donaven: mitja pesseta, una moneda de dos rals, 10 cèntims, ... La seva mare, d'allò que havia guanyat, li donava una part. Si anava al cine, l’entrada costava 2 pessetes.

L’estiu següent, amb 13 anys, va començar a treballar a hotels de Lloret. Abans no era tan preocupant que un nen de 13 anys treballés, allò  important era que fes alguna cosa. Va començar a l’hotel on el seu tiet feia de maître (cap de la barra). Fins als 19 anys va treballar aquí dia i nit, tots els dies de la setmana. Només a vegades el seu tiet el portava en cotxe a Pineda de Mar perquè veiés els seus pares una estona i després el portava un altre cop a treballar. Treballant a l’hotel va aprendre anglès, francès o alemany. La primera temporada va cobrar 3.000 pessetes, entre sous i propines. Tots aquests cèntims després els havia de donar a la meva àvia. Quan va fer els 18, es va treure el carnet de conduir de cotxe i de moto. Amb 5.000 pessetes es va comprar una Vespa; al cap d’uns mesos de tenir-la va agafar el seu pare i van anar tots dos amb la moto des de Pineda fins a Andalusia. 

Al seu pare el va deixar a Almeria i ell continuar fins a Jaén, a veure uns amics seus de quan treballava a l’hotel de Lloret; abans la gent del sud d’Espanya venia els estius a treballar als hotels de la costa i després se'n tornaven. A la tornada, el tiet del meu pare els va portar amb una furgoneta on carregaren la moto. Poc després, el meu avi va comprar un local i va posar un bar;  el meu pare i la seva mare i germanes van anar a treballar al bar, mentre el meu avi - a l'estiu-  treballava amb un carro de gelats a la platja amb una nevera portàtil penjada. A vegades el perseguia la policia perquè el que feia era il•legal; a l’hivern treballava de peó albañil en la construcció. El meu pare va estar treballant al bar dels 19 als 21. Al bar l’ambient era normal, la gent parlava i feia el que volia; però quan entraven guàrdies civils la gent s’inquietava, canviaven de tema i hi havia un ambient carregat.

La música que s’escoltava en aquella època eren cantants o grups com ara: Sirex, Mustang, Bravos, Gatos Negros, Beatles i altres grups anglesos. I les begudes que més es bevien eren: Mirinda, Coca-Cola i Pepsi-Cola.

LA MILI

Als 21 anys va rebre una carta, amb el dia per anar al servei militar. Primer a l’ajuntament t’agafen mesures, et miraven l’expedient mèdic i et deien si eres apte o no apte. Perquè si tenies els peus plans, alguna malatia o qualsevol cosa no et deixaven anar a la mili.

Quan arriba el dia havies d’anar a Barcelona i et deien on et toca. A ell li va tocar anar a Mallorca. Hi va anar en vaixell, a un campament que es deia CIR 14, amb un període d’instrucció de 3 mesos. Eren unes naus molt grans amb lliteres, aproximadament hi cabien de 100 a 200 persones per nau. Només entrar rapen el cabell a tothom de la mateixa manera, et donen la roba i et posen les vacunes; les coses te les explicaven estrictament. Hi havia aules de classe, gimnàs i una escola de conductors on el meu pare es va treure el carnet de camioner. Quan acaben els 3 mesos d’instrucció o destacament militar fan un sorteig per veure a on et porten: artilleria, infanteria,... Al meu pare li va tocar artilleria, i com que era xofer, a un polvorí. Hi havia diferents tipus de soldats: xofers, cuiners, "cabo furriel" ... Durant les guàrdies s’ho passaven molt bé ja que no els vigilaven gaire. A vegades tocava fer les guàrdies a la nit i no les feien;  com que el comandant tenia la casa a prop no se n’adonava. El que sempre havia d’estar vigilant era el de la porta principal, la de l'entrada al recinte, ja que si venia algun enemic, algun coronel o qualsevol altre, havíen d’estar preparats pel que pogués passar.

A vegades anaven a robar gallines o altres animals a les cases de pagès que hi havia a prop del recinte. Els pagesos es queixaven, però com que mai sabien qui havia estat, el comandant no podia fer-hi res. El comandant no era una mala persona, encara que al meu pare i uns quants més els va castigar alguns cops. Un cop va ser perquè va anar a robar taronges i l’amo el va reconèixer ja que el meu pare era l’únic que amb 21 anys tenia el cabell blanc. El va castigar sense un mes de permís, període per anar a casa i veure la família; encara que just el dia que tots marxaven perquè tenien el mes de permís, el comandant li va dir al meu pare que agafés les coses, que li havia aixecat el càstig. A l’estiu, totes les tardes a l’hora de dormir havia d’anar a regar tots els presseguers que tenia el comandant a casa seva. Un altre cop també el va arrestar i li va treure un cap de setmana per anar de passeig: quan arribava el cap de setmana, els deixaven anar al poble del costat a passejar una mica.

Un cop, amb el Land Rover que el meu pare conduïa per a fer les comandes, va fer una altra ruta per anar a casa del caporal que anava amb ells, que els va donar de dinar, i també el van castigar. Un altre cop, fent una ruta, se li trencar el motor del Land i va demanar ajuda; li van dir que l’aparqués en un lloc vigilat i l’endemà aniria un mecànic a arreglar-lo. Quan el van arreglar va anar a donar les gràcies als guàrdies civils que l’havien ajudat; en sortir i pujar al cotxe, no va veure que darrere hi havia un coronel aparcant, amb la seva dona embarassada; anant marxa enrere, el meu pare va trencar el 600 del coronel i la dona es va desmaiar. Tot plegat, va estar un any a la mili.

LES MORTS DE CARRERO I DE FRANCO

Quan va acabar la mili, el meu pare va tornar a casa dels seus pares, que seguien amb el bar. Ara va començar a treballar a la construcció i de cambrer a l’estiu. Una de les seves germanes tenia un xicot que era carter, i el va ajudar a entrar a treballar de carter també durant un any; cobrava 50 o 60 mil pessetes al mes. Als 23 anys es va casar per la església, ja que en aquell temps es feia així.

El meu pare no era de política, per tant no es va veure afectat, però l’assassinat de Carrero Blanco va causar molta por entre la gent. I la mort de Franco, inquietud, no sabien que podria passar, que seria ara d’Espanya.

Patrícia Martínez Ferreira
Quart ESO de l'IES Hostalric, juny 2004