Mercuri és el planeta més proper al Sol i el més petit del Sistema Solar. Dóna una volta al Sol cada 88 dies. Mercuri és brillant quan es veu des de la Terra, però no es veu fàcilment ja que la seva separació angular amb el Sol és només de 28,3°. Només es pot veure a l'alba i al crepuscle. Se'n sap relativament poc; la primera missió d'exploració de Mercuri va ser la del Mariner 10 que, entre 1974 i 1975, només va cartografiar aproximadament un 45% de la superfície del planeta. La segona és la sonda MESSENGER, que n'ha cartografiat un altre 30% durant la seva aproximació el 14 de gener de 2008. El 2009, la MESSENGER ha fet una altra aproximació a Mercuri i, finalment, entrarà en òrbita el 2011, moment a partir del qual realitzarà la topografia completa del planeta.

Mercuri, en aparença, és similar a la Lluna: té molts impactes de cràters, no té cap satèl·lit natural i gairebé no té atmosfera. Tanmateix, al contrari de la Lluna, té un nucli de ferro que genera un camp magnètic més o menys un 1% tan fort com el de la Terra. És un planeta excepcionalment dens a causa de la gran mida del seu nucli. Les temperatures de la superfície varien entre els 90 i els 700 graus kelvin (−183 i 427 Cº).

Es coneixen observacions enregistrades de Mercuri des del mil·lenni I aC. Ja abans del segle IV aC, els astrònoms grecs creien que el planeta no era un sinó dos objectes diferenciats: un de visible a l'alba, que anomenaven Apol·lo, i l'altre, visible només a la posta, que anomenaven Hermes. El nom català pel planeta prové dels romans, que el van anomenar així en honor del déu Mercuri. El símbol astronòmic de Mercuri és una versió estilitzada del caduceu d'Hermes.


Estructura interna de mercuri:

Mercuri és un dels quatre planetes tel·lúrics del Sistema Solar, i per tant és un cos rocós com la Terra. És el planeta més petit del Sistema Solar , amb un radiequatorial de 2439.7 km. Tot i que té més massa és, fins i tot, més petit que els satèl·lits naturals més grans del Sistema Solar, com Ganimedes i Tità. Mercuri està compost en un 70% de material metàl·lic i en un 30% de silicats. La densitat de Mercuri és la segona més alta del Sistema Solar amb 5.427 g/cm³, poc menys que la densitat de la Terra de 5.515 g/cm³. Si es descomptés l'efecte de la compressió gravitatòria, els materials que componen Mercuri serien més densos, amb una densitat descomprimida de 5.3 g/cm³ força diferent dels 4.4 g/cm³ de la Terra.

La densitat de Mercuri es pot fer servir per inferir-ne detalls de la seva estructura interna. Mentre que l'alta densitat de la Terra en bona part és el resultat de la compressió gravitatòria, sobretot al nucli, Mercuri és molt més petit i les seves regions internes no estan ni molt menys tan comprimides. Per tant, per tenir una densitat tan alta, el seu nucli ha de ser gros i ric en ferro. Els geòlegs estimen que el nucli de Mercuri ocupa al voltant del 42% del seu volum; per la Terra, aquesta proporció és del 17%. Investigacions recents indiquen que Mercuri té un nucli fos.

Al voltant del nucli hi ha un mantell de 600 km format per silicats. Alguns astrònoms han postul·lat que, poc després de la formació de Mercuri, un impacte gegant amb un cos de centenars de quilòmetres de llargada va endur-se una bona part del material original del mantell del planeta, tenint com a resultat un mantell relativament prim en comparació amb un nucli tan gran.

Amb la informació de la missió Mariner 10 i altres observacions realitzades des de la Terra, es calcula que l'escorça de Mercuri fa uns 100−300 km de gruix. Una característica distintiva de la superfície de Mercuri és la presència de moltes crestes estretes, algunes de les quals s'estenen a llarg d'uns quants centenars de quilòmetres. Es creu que es van formar quan el nucli i el mantell de Mercuri es van refredar i contraure, en un moment en què l'escorça ja s'havia solidificat.

• venus