La pluja era una de les coses que em distreia d’aquell antre de fariseus. La pluja dels anys cinquanta, a Vilaplana, era encara una pluja no urbanitzada, una pluja rural. Els carrers dels voltants de l’escola, sense asfaltar, eren plens de basses de color de llet i cafè, que dèiem nosaltres. Pels carrers travessers l’aigua baixava a recs, fent uns sots profunds on els vailets, sota els xubasqueros d’hule sense mànigues, només amb dos traus per treure les mans, enfonsàvem les botes gairebé fins als genolls i miràvem com l’aigua s’escolava per la reixa del cul de sac que donava al camp de futbol.
L’antre de fariseus era l’escola on vaig anar després de les hermanes, una escola que s’autoanomenava cristiana. “Nosotros los hermanos, por la labor que hacemos, tenemos el cielo asegurado”, ens va dir un dia l’hermano Benedicto. Deuen tenir-hi una parcel·la amb vistes al mar. I un altre dia ens ve a classe amb un cilici i ens diu que se’l posava a la cama i al ventre per mortificar-se.
I un altre, l’hermano Juan —suposo que no els dèiem germans perquè no s’hi comportaven—, afirmava: “El catalán hay que hablarlo los jueves y los domingos en casa con los abuelitos.” Però uns quants resaven el rosari així: “Santa Maria, mare de Déu...” I llavors l’hermano els imposava el càstig: “Cien veces: Debo rezar en castellano.”
Ens feien cantar les capitals d’Europa, però entenien la geografia d’una manera molt curiosa: “Alemania, capitaaal Berlín” (la comunista, és clar, no existia), i, entre els estats, Estònia, Letònia i Lituània.
No tot eren ogres i foscor. Al vespre molts alumnes ens quedàvem a la vela, una hora de permanència dedicada al repàs, amb el senyor Pere, l’únic mestre que no era hermano. Tenia una gran paciència. Quan el fèiem emprenyar es posava un bolígraf a la boca i el mossegava per fer-se passar la ràbia. De vegades ens llegia el poema El plat de fusta, de Teodor Baró, i Aventures extraordinàries d’en Massagran, de Josep Maria Folch i Torres. Aquestes lectures en català eren un got d’aigua fresca dins l’ambient espanyolíssim de l’escola. Si coincidies amb ell anant a l’escola et deia “Hola, Tet” i posant-te el braç a l’espatlla continuava amb tu el camí.
L’altra excepció era l’hermano Domingo. Com tots els bascos duia la música a les venes, i ens passàvem el dia cantant.
Vaya qué suerte, Tom Pillibí,
quien consiguiera ser parecido a ti.
Con tus tesoros eres feliz,
eres dichoso.
Viva Tom Pillibí.
Quan els hermanos no ens sentien cantàvem altres coses.
Hay tres cosas en España
que me acaban la paciencia:
la Falange, el Opus Dei
y el cabrón de Su Excelencia.
Carrascal, carrascal...
Cuando yo era pequeñito
me cagaba en un barranco
y ahora que soy mayorcito
me cago en Francisco Franco.
Carrascal, carrascal...
A més de les cançons hi vaig aprendre coses interessants: l’olor de les estufes de llenya i el gust de l’hivern, a veure caure les fulles dels plàtans mentre ens ensenyaven la rastellera dels rius d’Europa, des del Dwina fins a l’Ural. A mirar l’or vell de la tardor que moria damunt dels llibres avorrits. I a esperar. A esperar els plaers que trobaria rera les portes verdes de l’escola. A esperar la pluja que lliscaria sobre el meu xubasquero blau.