un petit paradís a la terra

Aquest petit paradís era el col·legi de les hermanes Carmelites, al costat de l’església. Era una escola de nenes però tenien una classe d’uns vint nens —una bona ràtio (avançada en el temps), que diríem ara— de diferents edats. L’hermana Consuelo ens estimava com si fóssim fills seus. De vegades, mentre ens feia fer els exercicis, cosia i ens vigilava per sobre de les ulleres.

“A la porta de l’infern hi ha un rellotge que diu: per sempre més, per sempre més.” Però ho deia sense cap mena de malícia ni recargolament.

No era una escola: era la nostra segona casa. Quan arribava la festa del Corpus ens duia els pals del tàlem i els netejàvem amb Netol. Aquesta escola era també un parèntesi lingüístic dins aquella llarga i fosca nit. Els llibres eren l’única cosa que hi havia en castellà. Fins i tot jo hi duia un catecisme, també en català, de quan la meva mare era menuda. L’alfabet castellà el cantàvem en català: “a, be, ce, ce hatxe, de...” Les hermanes, els nens, tothom parlava i jugava en català, ben bé a l’inrevés de l’escola —si és que mereix aquest nom— on vaig anar després.

Al pis de dalt hi havia unes aules que, obrint les vidrieres que les separaven i muntant-hi una tarima, es convertien en un teatret. Allà hi fèiem petites representacions, i amb un barret fet de paper de diari hi cantàvem:

Dos soldats vénen de França

i no saben el camí.

¡Tira per ‘llà,

tira per ‘quí!

No crec que aquelles bones dones sabessin gaires teories pedagògiques, i potser no havien sentit anomenar mai Piaget o Montessori, però ensenyaven amb amor, que és l’única manera eficient de fer-ho.