EXPERIÈNCIES: un cop d'ull a una trajectòria personal i un parell de propostes didàctiques per a primària.

 

UNA VOCACIÓ

Sóc professora de secundària. Faig Llengua i Literatura Catalana a un institut al peu del Montseny. I fa 23 anys que treballo de professora. La meva experiència, segurament, s'assembla a moltes altres: els "profes" que ens hi dediquem per "vocació" som així.

Jo era d'aquelles nenes que "van creure" que no podien ser altra cosa en aquesta vida que mestra. Feia classes als meus ninos. Els fabricava les llibretes i els llibres i els asseia en a terra, ben alineats, mentre jo els explicava com s'escrivia MAMA, en una pissarreta petita, i amb guix de veritat. Hi ha gent que diu que "si no vals per a res, llavors, mestre". Vaig triar una professió ben desprestigiada, ja ho sabem. Me'n recordo cada vegada que fem vacances de Nadal. I de Setmana Santa. I d'estiu. Si em donessin un euro cada vegada que... En fi!

Quan tots els meus companys d'institut (llavors es feia BUP i COU) encara no tenien ni idea de quina carrera volien fer, jo ja tenia clar que faria Magisteri a la Universitat Autònoma de Bellaterra (la "Normal" de Sant Cugat). A Sant Cugat vaig rebre una classe de Català per primer cop. I vaig suspendre el primer examen -encara ho recordo: era de fonètica vocàlica- per culpa de pensar que "parlant català, allò estava "xupat" i no calia estudiar gens". No en vaig suspendre cap més gràcies al "Sr Ruaix" i el seu mètode multicolor. També allà vaig descobrir, després d'haver llegit milers de pàgines de literatura castellana i universal, que la literatura catalana "també existia". Per això vaig triar especialitzar-me en filologia (llengua i literatura) perquè era el que més m'agradava del món. Vaig tenir grans professors i professores que encara em van fer estimar més la nostra cultura escrita.

Durant la carrera,que va durar quatre anys perquè feia nocturn, vaig fer pràctiques a diversos llocs (l'escola pública del meu poble, l'escola de monges on vaig estudiar jo la primària, i una escola privada i laica de Collserola, a Barcelona) i també vaig fer algunes substitucions a l'escola del poble. Encara recordo un dia, a un 7è d'EGB ple de gom a gom, ambmés de 35 galifardeus: em van cridar a una de les taules i em van treure, per sorpresa, una mena de sargantana bruta i fastigosa. No vaig xisclar. Vaig mantenir la compostura perquè em vaig adonar que era un moment "decisiu". Però m'haurien punxat i no m'haurien tret sang. Vaig dir una tonteria sobre la vida de la cua de les sargantanes, vaig demanar que la guardessin i vaig continuar la classe. Des de llavors, sé que mai tindré problemes de disciplina a les meves aules. Però encara se'm continua glaçant la sang a les venes algun cop, amb els nostres estimats alumnes de la LOGSE...

Quan vaig saber que existia "l'accés directe", a Magisteri, només pel fet de treure bones notes, m'hi vaig dedicar, amb molt d'esforç, compaginant-ho amb la feina de dependenta al negoci familiar. Així, vaig entrar al funcionariat de l'Estat per la porta fàcil, sense haver de fer oposicions.

DEU ANYS A PRIMÀRIA

Vaig començar a treballar a Viladecans, com a especialista de català. En aquella època, a les beceroles de la democràcia, aquí es feia tot en castellà. I llavors hi havia un grup de professors i professores, gent esforçada i valenta, "especialista de català", que aterrava enmig de grups d'alumnes castellanoparlants, a ensenyar-los "l'idioma del país". Va ser com fer la guerra, sense armes ni setè de cavalleria, contra un grup de nens que, com és evident, no estava gens predisposat. Què era allò del "polaco" a classe? El Català, a molts centres, es va convertir en la "Maria" de les assignatures: com que es feia molta llengua oral, moltes cançons, audicions, contes, fitxes...els alumnes s'ho prenien poc seriosament i costava de dominar les classes. Aquell curs vaig tenir alumnes de pàrvuls, de 2n i 3r d'EGB i un grup dels de 8è. Dels tres darrers només recordo problemes, patinades monumentals i frustracions personals. Dels de pàrvuls, la millor experiència de la meva vida: eren veritables esponges humanes, que ho aprenien tot a tota velocitat i demanaven més i més i més. I, amb ells, feia tots els papers de l'auca: ballàvem, cantàvem, els preparava dispositives de contes i unitats didàctiques, fèiem manualitats...Era terriblement cansat, tot i ser poques hores a la setmana, però compensava totalment la dedicació. A finals de curs, parlaven un català infantil i maldestre, però fantàstic.

Els tres anys següents vaig estar a Sant Martí de Provençals, Barcelona. Era especialista de català però amb els alumnes de cicle Superior: 6è,7è i 8è. Aquells tres cursos foren meravellosos, tant, que tres i quatre anys després d'haver marxat, encara rebia cartes d'ex-alumnes. Vaig implicar-me fins al moll de l'os: creant un munt d'activitats didàctiques per motivar aquells nois i noies, de barri obrer, cap a la llengua; anant de viatge de final de curs cada any amb 8è, amb tota la feinada de recollida de diners prèvia; fent més hores, si calia, per muntar festes o sortides... Era soltera, llavors, amb tot el temps i les ganes del món. Vaig al.lucinar amb la meva feina i vaig comprendre que mai em decebria. En aquell moment, em vaig decidir també a fer la Llicenciatura de Filologia Catalana, a la Universitat de Barcelona, perquè encara em venia de gust estudiar, i perquè pensava que, a la llarga, podria anar a treballar als instituts. Treballava de 9 a 5 i estudiava de 6 a 10. Cada dia, durant 4 anys. Era joveneta, llavors.

Quan em van donar la destinació definitiva, em tocà treballar a Masquefa, on vaig romandre sis cursos, també al cicle superior. Vaig ser professora de Castellà, Ed. Visual i Francès, i quan vaig veure que aquesta llengua estrangera quedava arraconada perquè als instituts ja es feia anglès, vaig dedicar-me a aprendre anglès durant tres estius, amb un professor particular, per poder canviar la llengua estrangera del centre a l'Anglès. La meva experiència a Masquefa tocà el cel amb la punta dels dits, però també baixà a l'infern. Com en tot cicle vital, després de l'ascensió vingué la caiguda. Una etapa de desencís i tristesa, motivada per diverses causes -no pas relacionades amb l'alumnat, sinó amb el "sistema educatiu"- em dugué a pensar que la primària ja era una part de la meva vida que calia deixar enrera. Calia plantejar-se entrar en la secundària. Llavors, ja era "Filòloga".

I just en aquell moment, l'entrada en vigor de la LOGSE, la desaparició dels alumnes grans de les escoles, per anar a fer ESO als IES, i la convocatòria d'oposicions restringides per als mestres amb titulació superior, per a poder accedir als instituts (no com a mestres de 1r cicle, sinó com a professors de secundària, per a l'ESO i el BAT) , em va fer decidir a presentar-me a les proves. Vaig estar dos anys preparant els 80 temes de Català. Les oposicions van ser un turment que durà poc. Vaig ser l'única mestra del meu tribunal que va aprovar, i per la nota mínima, gràcies a dos cops de sort : estudiar-me bé J.V.Foix, del qual es celebrava un aniversari, per a la prova del comentari de text -una feliç intuïció- ; i decidir fer un tema de sintaxi , en la tancada prèvia a l'exposició oral, per tal de centrar bé els continguts i els exemples, quan tots els meus companys d'oposició havien preferit un tema de literatura, i havien acabat "perdent el fil". No cal que us parli del mal tràngol d'unes oposicions, oi?

12 ANYS A SECUNDÀRIA

Ja era professora de secundària, i vaig començar al mateix institut on vaig fer el BUP -i que continuava fent-lo perquè la LOGSE es va anar implantant molt gradualment i per zones-, a Molins de Rei. Tenia 1r i 3r de BUP, diürns i nocturns, en un horari partit bastant difícil de pair. Per motius personals, vaig realitzar un canvi de domicili i vaig fer dos cursos més a Llinars del Vallès.

El canvi fou radical: del BUP d'alumnes amb títol de primària, a l'antiga FP d'alumnes que havien suspès la primària, en les branques d'electricitat, mecànica i administració. Molt heavy. El primer dia de classe, amb uns elèctrics, em van deixar anar un "vaya careto", al moment d'entrar a l'aula, que em vaig quedar de pedra. La lluita fou dura, res a veure amb l'època d'especialista de català, per l'edat dels galifardeus, perquè eren classes farcides de nois, perquè eren alumnes amb nul.la motivació, amb zero coneixements, i molt poca educació. Però, com sempre, la tenacitat, la paciència, i no perdre mai els papers, sota cap circumstància, amb la tossuderia a fer classe, a ensenyar, a fer-me escoltar, a ser justa en els càstigs i les notes... em van permetre sortir viva de l'experiència. I a sobre, per acabar-ho d'adobar, el segon curs em van demanar que fos la coordinadora pedagògica del centre. I si els alumnes eren heavies, el càrrec fou..."siniestro total".

L'any número 13 de la meva història laboral, es va cear un institut d'ESO al mateix poble on visc. Barracons. Fred a l'hivern i calor esgotadora a l'estiu. Però vaig provar sort i m'hi van donar plaça, en comissió de serveis. I aquí estic des de fa nou cursos, fent segon cicle d'ESO i Batxillerat. Justament aquest curs 2004-2005, hem estrenat per fi l'edifici. En aquests nou anys he tornat a tocar el cel amb la feina i l'infern amb un nou càrrec directiu -també de coordinadora pedagògica, entre 1999 i 2003- i també m'he dedicat a innovar, a crear activitats didàctiques, a anar de viatge de final de curs, a preparar festes i sortides, a fer cursets (com el de disseny de webs, que m'ha permès fer aquesta i altres), etc.

Ja sabeu: l'home és l'únic animal que sempre ensopega amb la mateixa pedra. Totes les vegades que calgui. O se li trenca el peu, o es trencarà la pedra...però les coses són així.

De vegades m'agradaria tenir el que els professors d'altres països ja tenen: un any d'excedència, remunerat, però treballant en una altra feina, completament diferent. De fet, penso que seria una bona dissenyadora d'interiors, per exemple. O paisatgista. O pintora. Fins i tot podria dedicar-me a l'Hosteleria.

Però també sé que, si en tingués l'oportunitat, no ho resistiria ni dos mesos. L'ensenyament és com una droga dura: va matant a poc a poc, però no es pot deixar. Qui , algun cop, s'ha sentit feliç ensenyant, ho sap. Ja sabeu... allò tan passat de moda : la vocació.

De tots els anys de la primària i de tot allò que vaig fer , a nivell didàctic, us presento un parell d'exemples,per si hi ha algun/a mestre/a que ho troba interessant i en vol fer ús:

Una rondalla com un gran curs
El mes de...

web realitzada durant el primer trimestre de 2005