El català insular, també anomenat balear, és parlat a les illes Balears (Mallorca i Menorca) i les Pitiüses (Eivissa i Formentera) . Constitueix un dialecte pertanyent al grup oriental, amb el mateix origen que el català central, cosa que n'explica l'afinitat. La seva insularitat ha motivat que encara mantingui moltes formes arcaiques i, per altra banda, hagi fet una evolució autònoma.

Port d'Eivissa	Molí de vent

 

	Trets ling.	CARACTERÍSTIQUES DEL BALEAR
FONÈTICA	Vocalisme	Té les mateixes vocals que el català central i hi afegeix la vocal neutra tònica a Mallorca, en determinats casos. (pera 'pere', veure 'veure'), que, d'altra banda, s'ha convertit en e oberta a certes localitats de les tres illes. Es diferencien o/u àtones.
	Neutres finals	La vocal final dels mots esdrúixols s'esmmudeix: histori(a)
	B/V	Es diferencien els dos sons (ball/vall)
	Diftongs	-qua i -gua finals es redueixen a -co -go, pronunciades o/u segons les zones: aigo 'aigua',pasco 'pasqua'
	Iodització	És generalitzada (paia 'palla', ui 'ull')i també es presenta la caiguda de la i en contacte amb una e (vea ' fulla', paa 'palla')
	R final de mot	No se'n pronuncia cap : ma(r), co(r)
	-s- intervocàlica	Cau la essa entre vocals :. camia 'camisa'
	Finals oclusius	Sonen tots: camp, alt, fang
	O àtones	El tancament de o i u àtones en el so u és general a Menorca i Eivissa, però a Mallorca només es troba espontani a Sóller
	Assimilacions	Hi ha moltes assimilacions: dissatte...dos sacs, rector, sonen do tsats, retto(r).
	Grup TL	Es fa en comptes de TLL: batle 'batlle', espatla 'espatlla'
MORFO-SINTAXI	present Indicatiu	La persona 1a no té desinència: jo cant, jo dorm . Es mantenen les desinències -am, -au de les persones 4a i 5a en els verbs acabats en -ar: cantau. La 1a persona de SER és som
	Articles	Conserva l'article salat, procedent d'ipse (a excepció de Pollença): es, ets,sa , ses, s' (i so/sos si la forma masculina duu "amb" davant) . Però l'article el/la apareix en alguns casos o locucions: el cel, el món, la mar, a la fresca. Els articles personals En/Na són usats sense excepció
	Pronoms	Pel que fa a les combinacions pronominals, l'accent es carrega sobre el darrer pronom, i segueix l'ordre de la llengua antiga: objecte directe + objecte indirecte: el te donarà, la te duré, etc. Usa la forma plena dels pronoms: me, te, se (mos han dut...)
	Verbs antics	Es conserven arcaismes verbals com duim 'duem', duis 'dueu', duit 'dut', fuit 'fugit', deim 'diem' ,deis 'dieu', etc.
	Verbs auxiliars	El verb ésser fa d'auxiliar: som anat.
	Imperfets de subjuntiu	Es mantenen les antigues desinències a la 1a conj: -às, -assis...cantàs,cantassis...
LÈXIC	manteniment de mots propis	Té alguns centenars de mots vius únicament a les Illes Balears, que no hi ha al català continental; per exemple: al·lot/a 'noi/a', calces 'mitges', capell 'barret' , misser 'advocat' , moix 'gat', témer-se 'adonar-se', doblers 'diners', horabaixa 'tarda', madona 'mestressa' etc.
	significats diferents	calces 'mitges', fems 'escombraries', nin/a 'nen/a', trempar 'amanir', safareig 'bassa'. Hi ha paraules que coincideixen amb el català nord-occidental: espill, peresa, poal 'galleda', torcar 'eixugar', morro 'llavi', colgar-se 'ficar-se al llit'
	anglicismes	Només en el lèxic menorquí i producte de la dominació anglesa del s. XVIII: boínder 'finestra d'arc', bòtil 'ampolla', xoc 'guix', xumeca 'sabater', ull blec 'ull morat', fer xàquens 'donar-se la mà', fàtim 'lluita'
	Canvis de mot segons les illes	avi(mall.)-padrí(men.)-major (eiv.); destorb (mall.men.)- llagui (eiv.).

El català insular té tres dialectes: el mallorquí, el menorquí i l'eivissenc:

Modalitat del català parlat a Mallorca, subdialecte del català insular o balear. L'afinitat amb el català oriental (iodització, neutralització de a e àtones, incoatius en -eix no en -ix, etc) s'explica per la procedència dels colonitzadors.
Dins el vocalisme tònic es destaca la gran obertura de e i o obertes (cel, cor) . En el vocalisme àton cal remarcar la reintroducció en certes condicions, de [e] tancada en lloc de neutra (penar ), la distinció de o i u (topar/tupar), neutralitzada quan segueix u o i tòniques (cuní 'conill'), i la singular formació dels diftongs -ii i uu (fii 'fill', nuu 'nus').
En el consonantisme, la desaparició de -s- [z] és molt estesa (camia 'camisa', guiar 'guisar', etc). Els grups llatins t'l, j'l no s'han palatalitzat (batle, espatla).

En el lèxic predomina l'arcaisme sobre la innovaci: poden ésser paraules comunes al català insular (besada 'petó', capell 'barret'), compartides amb el menorquí (trunyelles 'trenes', soll 'cort de porcs'), amb l'eivissenc (greixonera 'cassola', endiot 'gall dindi') o exclusives del mallorquí (tassó 'got', tossina 'tos', guardapits 'armilla'). Els parlars més diferenciats són el de Pollença, Sóller, Sineu, Felanitx i Son Cervera.
Pollencí
Parlar de la vila i terme de Pollença (Mallorca ) que es diferencia de la resta del mallorquí perquè té els articles : el (pronunciat eu), els (eus), la, les.
Solleric
Parlar propi de Sóller, que es caracteritza pel tancament sistemàtic de o àtona en u (plurar 'plorar', culom 'colom'), com en el català central i a les altres illes, la desaparició de la iod intervocàlica (cees 'celles', burbaes 'burballes'), la profusió de la r uvular en un bon nombre de sollerics (deguda a les freqüents relacions comercials amb França), la variació fonètica de certs vocables (belanses 'balances', puvíl 'pubill'), així com certs mots peculiars (aubaïna 'roïna', babaiana 'papallona')

Catedral de Mallorca i Palau de l'Almudaina	Els molins de vent mallorquins

 

Modalitat del català parlat a Menorca, subdialecte del català insular o balear. Algunes característiques que el separen del mallorquí convergeixen amb el català central: la neutra tònica es torna e oberta , sobretot a Maó (verd) pas sistemàtic de o àtona a u (truná, 'tronar'), fins i tot de ua precedit de velar (aigu, 'aigua'); estabilitat de la -a dels esdrúixols en -ia (gàbia); articulació de r- final, a voltes reforçada (corr, 'cor'), en els monosíl·labs; ús progressiu de les desinències -és, essis, etc, de l'imperfet de subjuntiu; ordre Ci+CD dels pronoms (te'l don; mallorquí: el te don).
D'altres trets diferenciadors respecte al mallorquí, però que no coincideixen amb el central, són: grau zero de iodització (paa, 'palla', cea, 'cella'); ús de la variant de l'article salat es precedit d'amb, en lloc del mall. so (amb es mànec(s)); pronom neutre açò, 'això', oposat a allò.
El lèxic conté arcaismes (calcigar, 'trepitja'r), curioses variants formals (garrosses, 'crosses', barrabam, 'barram'), molt específics (tià,' cassola', tos mala, 'tos ferina') i evolucions semàntiques particulars (fesols, 'pèsols', l'onclo, 'l'oncle capellà'). Els arabismes són considerables (cuscussó, 'menjar típic de Nadal', falaca, 'tupada'), especialment en la toponímia.
El menorquí s'articula en dues varietats: l'occidental, amb Ciutadella com a nucli rector, que manté la /e/ tònica (tela ) i diu emblanquinar, penjador, etc; i l'oriental, amb Maó i els pobles circumdants, que ha obert la /e/ i diu emblancar, rastiller, etc, a més d'haver rebut amb més força l'empremta lexical anglesa (xoc, 'guix de la pissarra'; bord, 'safata'; pinxa, 'arengada'), conseqüència de les tres dominacions britàniques al llarg del s XVIII.

Ciutadella (Menorca)	Binibeca (Menorca)

Modalitat del català parlada a les illes d'Eivissa i Formentera. És un subdialecte del català insular o balear (català oriental), pel tancament que fa de la o àtona en [u] i la reducció de la a i la e àtones al so [e].
Divergeix del mallorquí i el menorquí en la no monoftongació en -o del diftong -ua final (aigua, llengua, etc) i en el manteniment de l'accent damunt el verb evitant el desplaçament als pronoms enclítics. Conserva, com el valencià, la n etimològica del plural d'ase, jove, etc (àsens, jóvens). Conserva el pretèrit perfet simple, per influència del valencià, al costat del perfet perifràstic, àdhuc de la primera persona (jo cantí), bé que aquesta darrera en una certa regressió.
Divergeix també en una part important del lèxic, on mostra influències valencianes (bellota, dacsa, jupetí 'armilla', paloma 'papallona'); d'altres mots els comparteix amb diferents contrades (espurna, quelcom, gord 'gras', polit 'formós', entrepussar 'ensopegar'), i uns altres són usats exclusivament a les Pitiüses (baldraca 'càntir', major 'avi', maqueri 'encara que', boix 'nen', etc).

Cala d'en Baster (Formentera)	Costa de Can Marroig (Formentera)

Per a un quadre comparatiu entre tots els dialectes principals, cliqueu aquí

Per llegir textos d'exemplificació, cliqueu aquí