El nord-occidental és la variant del català que s'extén des dels Pirineus fins a la Vall de l'Ebre, a més de la Franja de Ponent i el país andorrà. Aquesta extensió comprèn les comarques de l'Alta i Baixa Ribagorça, els dos Pallars, El Pla i l'Alt Urgell, la Noguera, el Solsonès, la LLitera, la Segarra, el Segrià (amb la seva capital, Lleida), el Baix Cinca, les Garrigues, el Priorat, la Conca de Barberà, el Baix Camp, el Baix Ebre, la Ribera d'Ebre, la Terra Alta, el Matarranya i el Montsià. És un dialecte que ha rebut molta influència de la llengua bascoide al nord i de l'àrab al sud. Està molt present sobretot a les zones rurals, tot i el seu despoblament i té tres subdialectes.
apegar 'encomanar', corder 'xai', entrepussar 'ensopegar', espills 'mirall', fraga 'maduixa', giscle 'crit', maçana 'poma', melic 'llombrígol', moixó 'ocell', padrí 'avi', panís 'blat de moro', romer 'romaní', selló 'càntir', timó 'farigola', voler 'estimar'.
Els subdialectes del nord-occidental són el ribagorçà, el pallarès i el tortosí:
Subdialecte del català nord-occidental que s'estén des de la Vall d'Aran (on fa frontera amb el gascó) fins al sud de Tamarit i des de la Noguera Ribagorçana fins a la frontera amb l'aragonès que corre entre l'Éssera i l'Isàvena i, més avall, va paral·lela al Cinca, deixant dins domini català les localitats de Castanesa, Espés, les Paüls, Serradui, la Pobla de Roda, Lasquarri, Benavarri, Aguinaliu, Assanui, Sant Esteve de Llitera, Tamarit. Aquest límit, basat fonamentalment en el tret de la diftongació o no diftongació de la O i E obertes llatinovulgars (porta > 'porta, puerta'; martellu > 'martell, martiello'), explicaria el tractament del sufix -oi, -toi, que ha donat ue en zona aragonesa i ui en zona catalana (Ardanué - Ardanui).
Són característiques destacades la palatalització dels grups CL, PL, FL (cllau- 'clau', pllat- 'plat', fllor- 'flor') i l'ensordiment de les africades alveolar sonora i palatal sonora, i la fricativa palatal sonora: dotze, jou i casa sonen respectivament dotse, txou, cassa. Es caracteritza perquè fa el so i en lloc del so ge: maior i també fa els imperfets amb -v- per la 1a conjugació (teniva, podives).
Abunden els arcaismes fonètics com maití- 'matí', guaire- 'gaire', feit- 'fet'. Algun cop es manté la vocal final -o (uno- 'un', moltos ), que alterna amb el grau zero (cutxill).
Predomina el plural femení en -as (trenas). Alguns mots presenten un gènere diferent al de la llengua normativa (la front, el dent, el ret,- la xarxa-). Part del lèxic pertany a l'anomenat "vocabulari pirinenc".Uns mots s'escampen pel català occidental (bres- 'bressol', pigota- 'verola'), d'altres continuen en aragonès (babol- rosella), d'altres es retroben en gascó (esbelegar- 'belar la cabra'). Són mots d'àrea reduïda tarna-'pedaç', piar- 'lliga'r, poller- 'galliner',brenca- 'gens'.
El pallarès es parla al pallars Jussà i al Pallars Sobirà. Es caracteritza perquè fa el so i en lloc del so ge: maior, i també fa els imperfets amb -v- per la 1a conjugació (teniva, podives). El pallarès fa els demostratius en "gue": aguell.
El tortosí és un subdialecte de transició cap el valencià. Es parla al Baix Ebre i el Montsià, però les altres comarques del sud també en comparteixen alguns trets. Pronuncia e oberta en comptes de a a: llerg 'llarg', eigua 'aigua', hi són molt usuals els diminutius (granet o grandet 'gran' , aspaiet 'a poc a poc' ) i els arabismes, sobretot a la toponímia (la Ràpita, Benifallet, Alcanar...)
Per a un quadre comparatiu entre tots els dialectes principals, cliqueu aquí
Per llegir textos d'exemplificació, cliqueu aquí
