L'Alcalde sol nomenar els administradors pels volts de Nadal, els quals per Carnaval
ja hauran hagut de pencar de valent i espavilar-se, si més no, a contractar els millors
espectacles de la temporada. L'actual repòker d'administradors és una composició d'història
ben tendra, encara. Tradicionalment, els administradors eren tres homes -habitualment
de famílies benestants de la vila- i un capellà, que representava la Comunitat de Preveres
de Santa Maria. Veieu?, ja ens ha sortit la tradició! Però la tradició dels darrers
anys, que també ho és, ens porta, concretament des del 1979 i l'establiment de l'Ajuntament
democràtic, el nomenament de quatre i després cinc vilafranquins, homes i dones escollits
d'entre tota mena de grups socials i tota mena d'ambients de qualsevol inquietud
cultural, cívica o festamajonera...
Trobar cinc persones que durant tot un any treballin escarrassadament per la causa
és quelcom irrepetible fora de la vila. Es ben cert que molts ajuntaments aplicarien
contents -si poguessin- el mètode nostrat, el qual els estalviaria, almenys, un bon
grapat d'hores de feina i més de quatre maldecaps. A més, la figura dels Administradors
és gairebé sempre ben acceptada, la qual cosa és bastant paradoxal entre uns contribuents
tan antigovernamentals com som nosaltres, en general.
Els Administradors -ah,
la soledat del corredor de fons!, com diu el Tiburón- són una espècie singular
de gent disposada a tot a canvi d'atresorar després -i per sempre més- l'honor d'haver-ne
estat i el solemne títol de prohom per a recordar-ho. Hi poden guanyar -elucubracions
honorífiques a part- alguna dosi de prestigi social si la seva festa va més o menys
sobre rodes -tal com acostuma a anar sempre- i el personal en pot guardar un bon
record. Però certament que hi poden deixar la pell. I no només ells, sinó també la seva
família i els seus amics. Hi ha més d'una colla vilafranquina que fa novenes
particulars a Sant Fèlix implorant-li que l'any que ve els designis municipals
s'allunyin del seu cercle d'amistats, ja que si no els tornarà a tocar el rebre.
Però no penseu que això ha estat tota la vida així. Escolteu què deia Antoni Sabaté
Mill en el pròleg del Programa de la Festa Major del 1970 -tot just fa vint anys-
fent referència a l'organització festamajonera de l'època: "Jo diria que per damunt
de tot ha imperat la pressa. La preparació de la Festa Major és una cursa d'improvisacions.
Ningú no dubta que ja està feta, definitivament feta i acabada. Tan feta i acabada
que no hi ha qui pensi fer-la rutllar fins a començaments d'agost. No diré que pel
mes de juliol no se'n parli, però el fet és que encara ningú no es mou." Què us
sembla? Ben igual que ara, oi?
129K Bytes.
