Els Administradors

L'Alcalde sol nomenar els administradors pels volts de Nadal, els quals per Carnaval ja hauran hagut de pencar de valent i espavilar-se, si més no, a contractar els millors espectacles de la temporada. L'actual repòker d'administradors és una composició d'història ben tendra, encara. Tradicionalment, els administradors eren tres homes -habitualment de famílies benestants de la vila- i un capellà, que representava la Comunitat de Preveres de Santa Maria. Veieu?, ja ens ha sortit la tradició! Però la tradició dels darrers anys, que també ho és, ens porta, concretament des del 1979 i l'establiment de l'Ajuntament democràtic, el nomenament de quatre i després cinc vilafranquins, homes i dones escollits d'entre tota mena de grups socials i tota mena d'ambients de qualsevol inquietud cultural, cívica o festamajonera...

Trobar cinc persones que durant tot un any treballin escarrassadament per la causa és quelcom irrepetible fora de la vila. Es ben cert que molts ajuntaments aplicarien contents -si poguessin- el mètode nostrat, el qual els estalviaria, almenys, un bon grapat d'hores de feina i més de quatre maldecaps. A més, la figura dels Administradors és gairebé sempre ben acceptada, la qual cosa és bastant paradoxal entre uns contribuents tan antigovernamentals com som nosaltres, en general.
Els Administradors -ah, la soledat del corredor de fons!, com diu el Tiburón- són una espècie singular de gent disposada a tot a canvi d'atresorar després -i per sempre més- l'honor d'haver-ne estat i el solemne títol de prohom per a recordar-ho. Hi poden guanyar -elucubracions honorífiques a part- alguna dosi de prestigi social si la seva festa va més o menys sobre rodes -tal com acostuma a anar sempre- i el personal en pot guardar un bon record. Però certament que hi poden deixar la pell. I no només ells, sinó també la seva família i els seus amics. Hi ha més d'una colla vilafranquina que fa novenes particulars a Sant Fèlix implorant-li que l'any que ve els designis municipals s'allunyin del seu cercle d'amistats, ja que si no els tornarà a tocar el rebre.

Però no penseu que això ha estat tota la vida així. Escolteu què deia Antoni Sabaté Mill en el pròleg del Programa de la Festa Major del 1970 -tot just fa vint anys- fent referència a l'organització festamajonera de l'època: "Jo diria que per damunt de tot ha imperat la pressa. La preparació de la Festa Major és una cursa d'improvisacions. Ningú no dubta que ja està feta, definitivament feta i acabada. Tan feta i acabada que no hi ha qui pensi fer-la rutllar fins a començaments d'agost. No diré que pel mes de juliol no se'n parli, però el fet és que encara ningú no es mou." Què us sembla? Ben igual que ara, oi?

129K Bytes.