Deien que es deia Amor.
Jo l’havia parit
-em deien- i era a mi
que em calia gronxar-lo
entre el meus braços nus.
Els meus pits so saberen
alletar-lo amb verí.
Deien que es deia Amor.
Dia a dia sentia
el seu mossec brutal
-vampíricament bell.
I, tanmateix, la sang
tèrbola, s’avivava
i em cantava a les venes,
per conjurar la por,
ambivalent, dual,
corrent cap a la fi.
I amb veu dolça cridava
aquell lent assassí
fins i tot quan dormia
sadollat al meu cos.
Deien que es deia Amor
i em deixaren amb ell
ben sola. Finalment
vaig matar-lo. Desfeta,
esquarterada, oberta,
com si una culpa immensa
apunyalés la lluna
del meu ventre, com un
suïcidi que em fes
altra vegada eixorca.
Deien que es deia Amor.
I ara que tu has vingut
no sé quin nom donar
a això que des del buit
germina cap a tu,
incertament encara,
cos endins, lluna endins.
Som on es trenquen
els vidres. Nua, oberta,
ferida, viva,
la meva sang s’abraça
i es coneix en la teva.
© Maria Mercè Marçal
Era una bèstia estranya,
deforme, monstruosa,
macrocèfala, d’ulls
desorbitats i cecs,
de braços arrupits
i dits atrofiats
que no haurien sabut
retenir res. La boca
sempre oberta, expectant,
àvida com el buit,
voraç pou sense fons,
sense brocal, vivent.
Xisclava al meu costat.
Deien que es deia Amor.