És desconcertant quan et trobes que està nevant intensament amb una previsió de mal temps de més de 5 dies, i has fet més de 1.300 km en dos dies de viatge, travessant mitja Europa per arribar als voltants d’Innsbruck. Concretament a la vall de Stubai, al poble de Mutterbergalm, on hi ha l’estació d’esquí alpí Stubaier Gletscher. Lloc on es troba el Dresdner hutte, què és el primer refugi de la ruta d’esquí de muntanya que pensem realitzar als Alps d’Àustria.

Que fas, a part de desesperar-te?

Doncs aprofitar la connexió d’Internet que ens ofereix el refugi, i mirar una per una, totes les possibles zones dels Alps on es pugui practicar l’esquí de muntanya sense perill i amb un temps acceptable, tenint en compte que aquests dies les previsions son de mal temps arreu.

La tasca és complicada i requereix el seu temps, però ha donat el seu fruit, sembla que a la zona del Gran Paradiso, Alps Italians de la Vall d’Aosta, hi haurà una finestra de bon temps a mitjans de setmana. Permeteu-me que utilitzi la paraula “tècnica” de finestra, normalment aquesta paraula es fa servir pels intervals de bon temps en les expedicions a l’Himàlaia, aquí queda molt il·lustrativa, encara que solament som als Alps.

Agafem els trastos i el dimarts dia 18 de març arribem a Aosta. Sembla que hem encertat en la intensa recerca a Internet, els núvols s’estan obrint.

El dia següent entrem al “Parco Nazionale del Gran Paradiso”, per deixar el cotxe al pàrquing habilitat anomenat Pravioudamon a 1.829 metres, molt a prop del càmping Gran Paradiso. Hi ha un gran cartell que indica la pujada al refugi Chabod situat a 2.710 metres. Hem escollit aquesta ruta de pujada al cim, ja que fa uns anys i després d’intentar fer la clàssica Chamonix-Zermatt, ens va donar temps de pujar al Gran Paradiso per la ruta del refugi Vittorio Emanuele, que és l’ascensió normal de pujada al cim i que té el seu inici un kilòmetre més enllà si seguim la carretera fins al final, on hi ha el càmping Pont Breull.

Triguem unes 3 hores en pujar al refugi Chabob per un camí marcat i molt evident. Al refugi hi ha poca gent, acaben d’obrir la temporada de primavera. Una vegada instal·lats, contemplem l’espectacular cara Nord-oest del Gran Paradiso amb el glacier Laveciäu. Aquesta ascensió promet ser molt més alpina que la seva ruta normal.

Som dijous sant, els tres grups que volem pujar al cim fem el ronsa al refugi degut al gèlid ambient que hi ha fora. Quan comença a clarejar marxem, com sempre som els últims. Anem avançant lentament, portem tota la roba posada i no acabem d’entrar en calor. Ens decidim a mirar el termòmetre, el qual marca sobre la cota dels 3.000 metres -25º, a més ha començat a fer un fort vent, no hi ha ni un núvol. Anem per la morrena de la gelera, per després fer una gran diagonal a la dreta per anar a buscar la gelera du Mont Grand Paradis. La pujada es bastant tècnica i dura, ja que hem d’anar en compte amb les esquerdes, els cerats i amb les fortes pendents de neu dura, a més de les condicions climàtiques. No ens aturem en cap moment fins arribar al capdamunt de la gelera, lloc on coincideixen les rutes de pujada dels dos refugis. Aquí tots els grups ens hem d’aturar obligatòriament per deixar els esquís i posar-nos els grampons. El vent s’ha emportat tota la neu i ha deixat a la vista el gel d’aquest últim tram que queda. Estem sobre la cota dels 3.600 metres d’alçada. Entre el fred, el vent i el gel fa que la majoria dels grups abandonin en aquet punt, solament quedem nosaltres i quatre francesos que van a peu encordats amb un guia local.

La pujada fins a la Finestra del Roc (3.894 metres) es relativament rapida, encara que hi ha diferents passos delicats degut al gel. A patir d’aquí comença la cresta fins al cim, ens trobem amb algun pas exposat però ben equipat. Finalment arribem al cim de 4.061 metres, i com es la costum, ens abracem a la Madonnina, (figura metàl·lica de la Verge Maria que hi ha al cim). Curiosament ha deixat de fer el fort vent i la temperatura ha pujat una mica, -18º. Ara es el moment de buscar la brúixola per buscar el nord, es el que faig sempre quan arribo a dalt d’un cim.

La baixada fins els esquí es perillosa, com sabeu sempre es més difícil baixar que pujar. El gel ens obliga a anar molt lents, hem de tenir molta precaució i hem d’anar molt en compte de no relliscar, tindria un desenllaç fatal. Tot seguit ens calcem els esquís per fer un fantàstic descens, seguin la mateixa ruta de pujada, fins el refugi, on tornem a passar la nit. Ha estat un dia complert d’unes 8 hores de ruta. L’ambient del refugi ha millorat molt, avui hi ha molta gent. El guarda del refugi ens pregunta per la nostra pujada, està interessat per poder informar als grups que demà volen anar al cim.

Ens despertem el divendres amb el brogit de la gent que va amunt i avall, a fora està nevant. Després d’un esmorzar relativament tranquil, decidim baixar al pàrquing abans de perdre del tot la visibilitat, que ja es prou dolenta. Ens equipen i iniciem el descens, avui no fa gaire fred i entrem aviat en calor, -5º. Una vegada al cotxe la nevada es fa encara més copiosa, i ens canviem de roba com podem. Decidim tornar a casa pel reparat túnel del Mont Blanc. Enganxem la cua pertinent degut a la gran nevada que cau a la Vall d’Aosta, a l’altre canto, aChamaonix, també neva intensament. Fem tot el recorregut fins a casa amb mal temps.

Sortida de Setmana Santa any 2008

Components: Biel Grau, Josep Viñeta i Ramon Marques de l’UEC de la Vall del Tenes i Carles Garcia de l’AEG.

Planes web consultades, tan aquí abans de marxar com en el refugi Dresdner