Expedicions

 

Alpamayo:
La muntanya més maca del món


 

 


Escrit Carles Garcia
Fotografia Carles Garcia

 

 

 

 

 

 

 

Cim de l'Alpamayo 5.975

A l’octubre de 1983 varem començar a preparar l’expedició a l’Alpamayo, que està situat a la Cordillera Blanca dels Andes de Perú. A l’inici érem unes vuit persones, però finalment en varem quedar 3. Pel viatge i la logística ens varem ajuntar al un de la UEC de la Vall del Tenes que volien anar al Huescaran.

Iniciem el viatge el juliol del 1984 amb diferents incidències, però podem arribar al Perú sans i estalvis. Tot seguit i després d’una agradable estada a casa dels Velarde a Lima, emprenen el viatge ara en autocar fins a Huaraz, capital del departament d’Ancash i centre principal de la Cordillera blanca, on s’inicien totes les expedicions de muntanya.

Després de emparaular la logística habitual: arrieros, cuiner, material del camp base, menjar, etc. i de fer les últimes compres, arribem a Cashapampa, el nostre últim nucli poblat, abans d’iniciar la llarga marxa d’aproximació de 3 dies fins al camp base de l’Alpamayo. Amb un camí molt accidentat per la quebrada de los Cedros, que s‘ha de superar el collado de Cullicoha de 4.650 metres, recordeu que el Mont Blanc, per exemple, té 4.808 metres d’alçada.

Al final del 3r dia veiem per fi, el nostre objectiu, el nevado Alpamayo, majestuós al fons de la vall, realment es veu imponent. No ens estranya que en un congres de muntanyencs fet a Alemanya fos declarat com la muntanya més maco del món.

Els arrieros es passen de llarg del camp base, i segueixen vall amunt fins a Hierbabuena, camp base del Nevado Santa Cruz, a 1 hora del nostre lloc d’acampada. Com que ja han descarregat tot i a nosaltres no ens be d’aquí, decidim quedar-nos. Estem acompanyats d’un grup d’anglesos molt tocats i posats, que volen atacar el Santa Cruz.

Venen dos dies de mal temps, que aprofitem per acomodar-nos al camp base i fer algunaexcursioneta. També hem decidit portar material al veritable camp base, lloc on s’inicia la pujada al coll Dru (camp 1).

El dia següent ens aixequem amb bon temps i aprofitem per agafat tot el material i començar l’atac al cim. Ho farem de forma alpina, muntant i desmuntant els camps, anirem molt carregats, però no haurem d’anar fen viatges. Així que comencem la pujada al coll Dru. De primer per una tartera inhumana, després per una pala de neu que ens portarà al díedre final de 100 metres, fàcil però molt descompost que ens deixa molt casats a tots tres. Però tots els mals desapareixen quan arribem a l'aresta final i veiem l’Alpamayo en mig d’una posta de sol, que difícilment oblidarem mentre visquem, es realment increïble la tonalitat de colors que passant pels nostres ulls.

Bé, ja som al coll Dru, i desprès d’aquest magnífic espectable decidim muntar la tenda, sopar i anar a dormir. L'endemà fa mal temps i a més notem que hem passat la nit a més de 5.000 metres ja que el cap se'ns queixa. Decidim quedar-nos un dia aquí.

El dia s’aixeca esplèndid i decidim posar-nos en marxa, desmuntem el campament, i anem cap a la gelera. Està molt oberta, hi ha seracs i esquerdes per tot arreu, però es nota la traça, i qui l'ha obert, sabia el que es feia. El nostre destí es el plateau al peu de la cara sud-oest, on tenim previstmuntar el camp 2, després d’algunes hores de marxa pel laberint natural de la gelera arribem de nit al lloc on volem acampar. A l’hora del sopar descartem pujar la via Ferrari i decidim que demà anirem al coll Nord, per atacar l’Alpamayo per l’aresta nord., es la via clàssica.

Dit i fet. A l'endemà, sortim del Plateau. Per anar a buscar el coll Nord per pendents molt més fortes que les del dia anterior, de fet ahir varem dormir a una alçada inferior de la que hi havia al coll Dru. Avançar és molt difícil pel pes i per l'alçada, però a la fi arribem al nostre destí, estem a 5.500 metres d’alçada. Des d’aquí llançarem l'atac a l'aresta Nord. Muntem la nostra tenda de bivac, l'altra la hem deixada muntada al Plateau, ja que és el nostre camí de tornada i

A més hem deixat quelcom de material i gas, així ens hem estalviat pes.

El dia següent s’aixeca amb boira i núvols, està nevant. Decidim esperar un dia més i ens quedem dins la tenda esperant el bon temps. Comencen a ser conscients que ens quedem sense menjar i si demà no millora el temps, haurem d’abandonar.

Per sort nostre, avui fa bon temps, una mica de vent, però sense cap núvol a la vista. Ens dirigim a l’aresta, que està aquí mateix, i comencem a pujar. La neu no està massa bé, no és consistent i es trenca amb facilitat. Pugem per l'aresta de cornises que pengen per sobre de la nostra tenda, que veiem cada vegada més petita. Les reunions les muntem a base d'unes estaques d'alumini que portem, bastant llargues: si fas tracció cap a baix, aguanten, però si estires d'elles, surten sense contemplacions. Anem progressant, hi ha alguna tirada que pot arribar als 65º de pendent. A poc a poc seguim endavant i finalment arribem al cim.

Estem molt contents i contemplem les magnifiques vistes des de dalt, realment aquest cim es impressionat. Tot seguit emprenem la baixada muntant alguns rappels, quan arribem a la tenda bivac, la desmuntem per anar a dormi al plateau, on tenim menjar, aquí no es queda res.

Arribem de nit, i fem un petit sopar. Ens hem acabat totes les provisions. Demà hem de decidir per on baixem. Tenim dues possibilitats.

  • Pla A: anar al camp base per després anar a Cashapampa pel mateix camí de la pujada, (Quebrada Cedros), combinació d’una durada d’uns 5-6 dies sense gaire menjar, (al camp base no varem deixar gaire menjar).
  • Pla B: anar al coll del Quitaraju per baixar per la Quebrada Santa Cruz i anar directament a Cashapampa, serien 2 dies sense res de menjar, però es una ruta molt transitada i sempre podem demanar-ne.

Ens decidim pel Pla B. Fem el descens sobre les previsions i en dos dies arribem al nostre destí. Avisem al cuiner que estem sans i estalvis, (ell no sap res de la nostra aventura), i aviat arriba amb el material del camp base. Una vegada recuperat tot el material podem donar per acabada l’expedició de l’Agrupació Excursionista de Granollers a l’Alpamayo.

Juliol de 1984.