Expedicions

 

 

Cordillera de Talamanca. Costa Rica.

 

 

Escrit per: Joan Mundet.

 

 

 

Cerro de Chirripó

 

 

Costa Rica és un país ple de muntanyes i amb una gran biodiversitat. El 20% és selva tropical -el 1950 era el 70%-.Té una superfície com la de l'Aragó La principal serralada és la de Talamanca (Chirripó, etc.) però a més hi ha tres grans serralades volcàniques: la de Guanacaste; volcans Orosí de 1.487 mts. Cacao de 1.659 mts., Rincón de la Vieja de 1.895 mts., Santa María de 1.907 mts., Miravilles de 2.020 mts., Arenal de 1.633 mts. (actualment en erupció), Chato de 1.100 mts., Tenorio de 1.916 mts.; la de Tilarán amb volcans d'uns 1.500 metres d'alçada com Abangares, Agacate i Miramar i la Cordillera Central: Poas 2.704 mts., Barva 2.905 mts., Irazú 3.432 mts., Turrialba 3.339. En altres indrets hi ha serralades més petites o a prop del mar com les de la "Fila Costeña", la península de Nicoya (Cerro Azul 1018 mts.), la península d'Osa (Cerro Rincón 745 mts.). Tot i que els volcans són les muntanyes més conegudes del país cap d´ells té el cim més alt. L'alçada màxima de Costa Rica és el Cerro Chirripo de 3.819 metres que amb la llengua del indis Talamancas vol dir "Terra de les Aigües eternes".

Aquest cim és part de la "Cordillera de Talamanca" que va de nord-est a sud-est i que entra també a Panamà (volcà Barú de 3.475 mts. etc.) i és divisòria d'aigües entre l'oceà Pacífic i el mar Carib a l'Atlàntic. Los roques són metamòrfiques a diferència de les de lava dels volcans. Amb tota seguretat ja havien pujat dalt del Chirripó els indis Talamancas, Bibris, Cabécares i Gaimíes però la primera ascensió coneguda és la del missioner Agustín Blessing l´any 1904.

Per fer l'ascensió al Chirripó cal anar primer a San Isidro ciutat important situada al sud-est de la capital San José i des d'allí anar cap al poblet de San Gerardo voltat de cafetals i a la base de la muntanya. Des de San Isidro hi ha dos autobusos diaris (uns 19 quilòmetres). Com que el Chirripo forma part d'un parc nacional hi ha una oficina en la qual cal inscriures i si pot coseguir informació. També a San José hi ha una oficina amb informació de tots els parcs.

El Chirripó es pot pujar normalment en dos dies. Fins i tot hi ha gent que ho fa amb un dia (un cop l'any hi ha una cursa atlètica) però cal ser atleta però el que crec encara és millor és fer-ho en tres dies. Un per anar fins al refugi que ja Déu n´hi do- hi ha dos mil metres de desnivell -, un altre per anar fins el Chirripó i com que des del refugi si que es curt (450 metres de desnivell) es pot aprofitar per acabar de passar el dia anant cap al cerro Terbi (3.760 mts.), els Crestones (3.721 mts.), el Ventisqueros (3.812 mts.) i a l'endemà baixar tranquil·lament i gaudir del bosc i del paisatge. Almenys així ho vàrem fer nosaltres i penso que ens va anar molt bé. És difícil però, ensopegar bon temps perquè cal no oblidar que, aquestes muntanyes, són probablement els indrets més humits d'Amèrica Central per la qual cosa és necessari portar equip per a la pluja, inclòs durant l'estació seca. Sortim de San Gerardo després d'haver passat una tarda molt agradable a la casa de l'acollidora família d'en Rafael Fonseca probablement la persona que més coneix i ha explorat i caminat per les muntanyes d'aquell sector de la serralada de Talamanca. De bon matí sortim ,camí amunt, amb el riu Talari a la nostra dreta. Al cap d'una mica trobem un rètol que diu "Termótro" i seguim en aquella direcció per un fort pendent entre camps de cafè i el cant d'infinitat d'ocells. Ben aviat entrem en el bosc tropical però seguim un sender molt ben senyalitzat i condicionat perquè l'erosió no el malmeti. Després d'unes tres hores de camí arribem a l'indret conegut com "Llano Bonito" a 2.400 metres aproximadament. Hem pujat, fins ara, un desnivell d´uns mil metres i des que hem entrat a "el Termometro". El lloc és bonic. Hi ha un refugi de fusta molt precari i una font. Hi fem una parada per reposar una mica, agafar aigua i menjar un xic. Aquí comença el tram de pujada més fort però potser també el més bonic. Se l'anomena "la Cuesta del Agua". Estem envoltats d'arbres altíssims, sobretot moltes varietats de roures, adornats amb plantes epífites com bromèlies, orquidies i falgueres i de les branques pengen líquens i molses que li donen un aspecte fantasmagòric. Més amunt es veu el cim de l'Uran de 3.664 metres.

A mesura que anem arribant als tres mil metres es va aclarint el bosc i passem per una zona que va patir un gran incendi l'any 1992. Deixem el bosc i entrem en el que ells anomenen "pàramo alpino" que bàsicament es vegetació baixa arbustiva i herba. Ens resta el darrer esforç "la cuesta de los arrepentidos" per arribar al refugi, ja a l´altre vertent en el "Valle de los Conejos" i sota els paredons dels "Crestones". El refugi s'anomena "Base de los Crestones" o "Centro ambiental del Páramo" i està 3.490 metres. Nosaltres hi arribem gairebé a les 3h.de la tarda. El dia és fantàstic!. Penso que tot i que estic molt cansat avui fa bo i demà no sé quin temps farà i aquí el bon temps és un bé escàs per la qual cosa, sense ni tan sols entrar al refugi, bec un glop d'aigua mentre arriba en Ian i li dic que tiro amunt cap al cim. Em diu que no perdi temps perquè queden poques hores de claror i que no esperi als altres perquè venen força endarrera. Deixo la motxilla i, només amb la cantimplora, el frontal i la càmara de fotos començo a tirar amunt pel camí molt ben senyalitzat que puja pel "Valle de los Conejos" en direcció est. Travesso diversos petits rierols i aviat deixo a l'esquerra la desviació al Cerro Ventisqueros de 3.812 metres. Uns ¾ d'hora després arribo a una cruïlla que senyala diferents llocs (cerro Terbi, valle de las Morrenas, Laguna Dikteri i cerro Chirripó a l'esquerra, direcció nord.) Es passa un coll (La Montura de 3.640 metres) i després un altre (valle de las Morrenas també de 3.640 metres). Els colors de les darreres hores del dia li donen un to encara de més bellesa al solitari indret i al cim que tinc ja al davant darrera d'un collet. Una petita baixada i en quinze minuts de pendent força dret però sense dificultats arribo dalt del Chirripó. Sóc dalt del punt més alt de Costa Rica i la panoràmica que s'alvira des d'aquí dalt és fantàstica: els llacs a l'altre cantó, el ventisqueros, el Terbi i la resta de la cordillera de Talamanca cap al sud. Més cap al centre els volcans Poas, Turrialba, Irazú, etc. I diu que fins i tot hi ha dies que es poden arribar a veure els dos oceans l'Atlàntic (Carib) i el Pacífic. Llastima que no em puc entretenir massa aquí dalt perquè es farà fosc aviat. Cal devallar ràpidament cap al refugi!. Quan hi arribo és gairebé fosc i l'Andy primer i en Ian i la Jenny després em donem la més cordial enhorabona. Estic rebentat! Ajudo a l'Andy a fer el sopar i no gaire estona després anem a dormir. El refugi és molt gran però hi fa força fred. Hem pujat dos mil metres de desnivell des de San Gerardo i n'hi ha uns quatre-cents cinquanta més fins al cim del Chirripó. Dormim plans!. A l'endemà ens llevem encara de fosc però està ben núvol. Fins i tot guspireja una mica però surtim amunt l'Andy, en Ian i jo. La Jenny es queda al refugi i diu que ens vindrà a cercar quan baixem. Repeteixo la pujada d'ahir però avui amb un pas més tranquil. No puc negar que estic molt content d'haver fet ahir l'esforç d'aprofitar l'excepcional dia que feia i pujar fins dalt però també em sap greu pel Ian que està ensopegant un dia força dolent i emboirat i no veurà pràcticament res. Arribem al cim i tot i el temps que fa estem contents de ser aquí dalt. Ens fem fotos i ens repartim abraçades. Emprenem la davallada amb precaució el primer tros perquè la pedra és molla i quan arribem al "valle de los Conejos" veiem una persona lluny amb una capelina vermella, per entremig de la boira. És la Jenny que, tal com ens havia dit, ens havia vingut a rebre. Ens felicita pel cim, mengem una mica i ens enfilem, tot seguit, cap al Cerro Terbi des dels quals no gaudim gairebé de cap vista degut a la boira.

Quan arribem al peu dels "Crestones" sembla que vulguin obrir-se algunes clarianes. Una petita grimpada i el guia i jo ens enfilem dalt del cim dels "Crestones". Són bonics i espectaculars!. Finalment baixem de dret cap el refugi al qual hi arribem plovent. Entrem a dintre i hi romanem una estona menjant i descansant una mica. Al cap d'una estona surto a fora amb la intenció de fer algunes fotos un tros amunt però quan arribo a la cruilla del Cerro Ventisqueros veig que el temps sembla que s'aclareixi per una estoneta i decideixo tirar amunt ràpidament. El primer tram de la pujada és molt pendet fins a trobar la carena quan hi arribo veig que baixa una mica cap a un collet (uns cinquanta metres) i després torna a pujar, ara sí, fins al cim. El panorama també és immillorable: Cerro Terbi i el Crestones, etc.. força tapats. A la dreta mentre es puja l'estany San Juan i el Chirripó. Van augmentant els núvols i es farà fosc aviat!. Cal que baixi de pressa!. S'està bé al refugi sopant i fent tertúlia amb els Ticos que hi ha també instal·lats al refugi. A l'endemà, molt tranquil·lament, davallem fins a San Gerardo gaudint altra volta del "bosque nuboso" fascinant, del paisatge, del cant dels ocells i de les sàvies explicacions de l'Andy que s'ho coneix i s'ho estima. Allà ja ens esperen la família del Rafael i el cotxe que ens tornarà a San José. Ha estat molt interessant i didàctic!

Notes: La pujada al cim del Chirripó des del poblet de San Gerardo es pot fer perfectament sense guia perquè el camí està molt ben marcat i amb totes les cruilles perfectament senyalitzades però crec que és molt interessant fer-ho amb un guia si aquest és com l'Andy Seely perquè ho coneixen pam a pam, ho respecten ho estimen i en saben moltes coses la qual cosa fa que et puguis submergir, molt més bé, en aquest fantàstic entorn natural i en puguis treure molt més profit de la sortida i de la vivència que una excursió així representa.
Durant l'any abans en Xavié Castellsagué i la Carme Bonada, tots dos de Granollers, també van fer l'ascensió del Chirripó.

Bibliografia consultada: Més que consultar diria que gairebé he copiat l'escrit d'en Txomin Uriarte a la revista Pyrenaica nº 209 (octubre.novembre-desmbre-2002)