Introducció
Fer una Memòria de tot el què ha estat l'expedició
GroenIàndia/78 no és gens fàcil, doncs
des de la seva gestació a principis del 1977, han esdevingut
innombrables reunions, gestions, anècdotes, contactes
i sortides de preparació, imprescindible tot per a dur
a bon terme l'Expedició.
El fet que escollíssim Groenlàndia va ser degut
a diferents motius: és un lloc que ofereix moltes possibilitats
alpinístiques, la seva bellesa és extraordinària,
representava una primera prova per a l'organització de
futures expedicions a altres indrets i sobretot l'escollirem
perquè crèiem que era la millor manera com SEDEG
(Secció d'Escalada Granollers) de l'Agrupació
Excursionista, podia col·laborar en la commemoració
del Cinquantenari del nostre Centre.
Descripció
de Groenlàndia
Groenlàndia és l'illa més gran del món
(2.175.ó00 km.2) i pertany a la regió polar àrtica.
La seva situació és: a l'oest és separada
dels territoris àrtics americans pels estrets de Davis
I de Baffin i limita a l'est amb la mar de Groenlàndia
i al nord amb l'Atlàntic. Té forma allargassada
i s'estén en sentit de la latitud, del cap Morris Jesup
(80º 4') al nord, al Cap Farvel (59º 45') al sud.
Una massa de glaç s'estén per un 85% del territori
formant l'Indlansis; aquest arriba al mar en forma de llengües
glacials gegantines, les quals s'esmicolen i constitueixen els
icebergs o blocs de gel flotants. Les zones costaneres lliures
de glaç presenten els accidents típics de l'erosió
glacial amb fjorder (Fiords). El punt culminant és el
Gunnbjorns Fjeld de 3.733 metres.
El gel continental arriba a un gruix de 3.000 metres i gairebé
no hi ha vegetació en tota l'illa. Solament als llocs
no recoberts per l'Indlansis s'hi troben espècies característiques
de la tundra.
La població és sobretot d'origen esquimal i aquesta
es troba situada a la costa. El total de l'illa s'aproxima als
55.000 habitants. Les fonts de riquesa són el bestiar
(oví, boví i ren), la caça (ós,
foca) i la pesca (balenes i altres espècies). Hi ha també
importants jaciments de plom, carbó, grafit i zinc.
Va ser descoberta per Eric el Roig (982) i l'anomenaria Terra
Verda (Gronland). És va introduir el cristianisme al
segle XI; pel tractat de Kiel, el 1814, Dinamarca es féu
càrrec definitivament de l'illa.
El 1941, s'instal·len les primeres bases científiques
i militars U.S.A. Sembla imminent que l'any 1979 Groenlàndia
iniciarà la seva independència.
L'Expedició
El
viatge
L'objectiu inicial que s'havia fixat l'expedició era
el d'anar a la Costa oriental, a la zona d'Angmgssalik. Dos
o tres mesos abans de marxar, quan els permisos, transports,
estudis, etc. es van preparar per aquest lloc, ens veiérem
en la impossibilitat d'anar-hi degut a la negació de
diferents companyies de transports marítims a traslladar-nos
el menjar i el material fins a Groenlàndia, i a l'escassetat
de vols aeris per aquella zona. Aquests foren els motius pels
quals escollirem la costa
occidental, en concret la regió de Sukkertoppen. Això
ens suposava una elaboració de nous plans i sobretot
una reducció important del pes repercutia en l'alimentació
i el material.
El dia 25 de juliol érem a Barcelona, apunt per iniciar
el que fins aquest dia no era res mes. que un somni, un projecte.
Aquí sorgia el primer entrebanc: l'excés de pes,
que sempre ens havia dut de cap, ja que no teníem altre
alternativa que carregar-ho tot a l'avió. Amb molt de
material posat a sobre (duvets, botes) o bé amb bosses
de mà i plens d'il·lusions, alçàvem
el vol a les 18 h. direcció Copenhaguen.
El dia 26 a Copenhaguen el destinaren a acabar de resoldre els
tràmits amb el "Ministeri de Groenlàndia"
referents a permisos i assegurances. En el "Geodaestk lnstitut"
ens facilitaren més detalls de la zona escollida mitjançant
fotografies aèries i plànols. Va ser un dia esgotador,
però mercès a la cordialitat i atenció
que ens dispensaren els danesos, va permetre de resoldre-ho
tot el mateix dia i poder fer una
mica de turisme per la bella capital.
L'endemà preníem l'avió que, després
de cinc hores de vol aterrava a Sondre Stromfjord (Groenlàndia),
important nucli de comunicació, construït pel U.S.A.
durant la II Guerra Mundial; regentat per ells mateixos doncs
què hi ha una de les bases nord-americanes de l'illa.
Els primers en fer acte de presència foren els implacables
mosquits, els quals no ens abandonarien fins el dia de marxar.
Sondre Stromfjord, en groenlandès Kangerdlugssuak (el
gran fiord) és ocupat per una minsa població dedicada
al comerç i a l'aeroport; per altra banda no ofereix
cap atractiu remarcable. El dia següent embarcaríem
en el vaixell "Nordbrise" que ens havia de dur fins
a Sukkertoppen. El trajecte va ser d'una bellesa extraordinària,
ja que abans de sortir a alta mar el vaixell recorria els 170
quilometres de llargària que té el fiord, vorejats
per geleres que aboquen fins el mar i esveltes muntanyes de
parets inexpugnables. A més, veiérem per primera
vegada l'anomenat "sol de mitjanit", doncs degut a
la latitud en que es troba l'illa, el sol es pon i torna a sortir
immediatament, en aquesta època de l'any. És en
aquest interval quan el mar i la terra es fonen, prenent un
to rogenc d'una bellesa incommensurable.
Després de 15 h. de viatge, a les 7 del mati arribàvem
a Sukkertoppen, "Sugar Loaf " en diuen els danesos
i en groenlandès la ciutat es diu Manitsoq que cal dir
desigual o escabrós. Aquest nom li ve donat per unes
característiques formacions rocoses que la conformen.
És la tercera ciutat en importància de Groenlàndia
amb 3.000 habitants i la seva principal indústria és
la derivada del peix. Rodejada per grans muntanyes, l'any 1755
la ciutat era situada més al nord, on actualment encara
hi resta una petita poblaci6 dita Kangamiut. Trenta anys després,
la ciutat s'emplaçava allà on és actualment,
sobre diferents illes i turons. Al pas dels anys s'ha estes
de manera considerable tant pel que fa a habitants com en superfície,
doncs tot i que hi ha algun bloc de pisos, la majoria de les
edificacions són casetes disperses, habitades per famílies.
Tot just arribats, iniciàrem les diligències amb
els pescadors perquè ens duguessin fins el fiord on havíem
pensat desenvolupar la nostra activitat muntanyenca. Era una
mica difícil d'entendre'ns ja que són pocs els
qui parlen l'anglès, però després d'abundants
converses ens digueren que no podien portar-nos perquè
començava la caça del ren i això els tindria
ocupats. Al final serien uns joves danesos, mecànics
de llanxes motores, els qui accedien a transportant-se amb les
seves llanxes ràpides. En la visita que efectuàrem
pel poble ens vàrem trobar amb uns muntanyencs de Madrid
que venien de la mateixa zona on nosaltres pensàvem anar.
Al mateix temps vàrem experimentar la gran amabilitat
i obertura dels groenlandesos, sobretot la canalla que sempre
ens acompanyava. El temps empitjorà i haguérem
de restar 2 dies aturats en espera que millorés per a
poder embarcar en les llanxes. La primera nit, la passarem en
un contenidor de 3 tones on la pluja, el fred i el vent ens
van amarar.
El dia 31, proveïts del menjar necessari per 18 dies, empreníem
el viatge amb la llanxa en dos grups diferents. No havia mala
mar, certament aquella canoa era com una closca de nou en un
immens gibrell. La travessia durava de 5 a 7 hores i el darrer
grup arribà al campament el dia següent al mati.
La distància de Sukkertoppen a la zona escollida "Evighedfjord"
és d'uns 150 km.
El fiord té una longitud de 50 quilometres. L'amplada
màxima és de 6 quilometres a l'entrada i la mínima
d'1'7 quilometres en certs punts. Es troba situat al
Nord de Sukkertoppen i aquest fiord es convertiria en la nostra
llar per una vintena de dies.
L'activitat
muntanyenca
El campament base el situàvem a pocs me tres del mar,
en una petita esplanada de gespa situada al cantó dret
hidrogràfic del torrent que baixa de la gelera de l'Eternitat.
L'enclavament no podia ser més bell i com a anècdota
val a dir que molt a prop d'on s'havia muntat hi havia una vintena
de sepultures prehistòriques esquimals.
El mateix dia es feren 3 grups per anar a reconèixer
una mica el terreny i estudiar els cims que és podrien
ascendir en els dies successius. Un dels grups pujava un petit
cim, situat molt a prop del campament. El resultat d'aquesta
exploració va ser constatar, les possibilitats de la
zona i la magnitud de les dimensions. Referent a aquest últim
aspecte, el comprovaríem en dies successius, doncs les
aproximacions a qualsevol cim eren llarguíssimes.
El dia següent el dedicàvem a acabar d'organitzar
el camp base. Aquest era constituït per 3 tendes isotèrmiques
Safari, una altra André Jamet i dues de lleugeres Nemrod
que albergaren el menjar i el material. Aquest dia vàrem
començar a pescar en el fiord, la qual cosa es convertiria
en una feina molt habitual, donat que el menjar que dúiem
era molt just i alhora podíem menjar quelcom fresc. Amb
una barqueta
inflable Nemrod, model Palma, un motor de 4 C.V. i un senzill
cordill amb el corresponent ham, pescàvem abundants llenguados,
una espècie de salmó i "cat fish" que
eren la delícia del nostre famolenc paladar.
El dia 3, el temps millora lleugerament i dues cordades ho aprofiten
per anar a instal·lar un campament avançat damunt
la gelera de Kangiusaq, situada al final del nostre fiord. Impressionant
gelera plena de grans séracs i esquerdes. Un cop a dalt,
en un coll, es munta una tenda mentre una de les cordades davalla
altre cop vers el camp base.
Durant la nit s'assoleix un preciós cim de 1.580 metres
al que nosaltres anomenaríem la "dent". L'ascensió
es realitzà per una llarga pendent de gel fins l'aresta
i d'allí al cim. La panoràmica és d'una
gran bellesa, emmarcada en una fascinant jungla de geleres,
muntanyes fjords. Després de dormir tres hores en el
camp d'alçada, la mateixa cordada es dirigia cap a l'Agssaussat
de 2.140 metres, el cim més alt de tota la regió,
al qual s'hi arribà després d'una llarga grimpada
sense cap mena de problemes. Un cop a dalt el temps s'ennuvolà
i va caure una forta i espessa nevada.
La cordada inicià el descens passant per la tenda avançada
on ja s'hi trobava una altra cordada per a intentar quelcom.
Aquesta ultima, però hauria de baixar també l'endemà,
car el temps empitjorà considerablement. La climatologia
es mantindria així durant dos dies més.
El dia 7 fou de molta activitat, doncs tots, repartits en 3
cordades diferents, assolíem els objectius fixats. Una
es dedicà a ascendir per la gelera de l'Eternitat. Una
altra assolia dos cims rocosos, situats davant del camp base,
a l'altre cantó del fiord; aquests eren el Torssut de
1.220 metres i una altra punta de 1.180 metres. En aquest cas
la barqueta era de gran utilitat perquè estalviava moltes
hores de camí a
peu, ja que travessàvem el fiord en línia recta.
Tot i això la travessia durava uns 40 minuts. La tercera
cordada aconseguia un esvelt cim de roca, que per la seva silueta
ens recordava els Encantats a al Pedraforca les "Banyes"
en dèiem. Situat a l'esquerra de la gelera de l'Eternitat
(segons s'2ascendeix), el qual baixa quasi vertical sobre una
de les branques de l'Evighedsfjord i proporciona una forta impressió.
La punta assolida era a una alçada de 1.750 metres.
Un sol esplèndid ens feia llevar de bon matí el
dia següent era aprofitat per un grup, que s'enfilà
fins a mitja gelera de l'Eternitat, continuant després
per una altra gelera situada a la dreta de la primera. L'ascensió
la realitzàvem entre immensos seracs que es movien i
provocaven un gran aldarull, fins arribar a la carena llavors
al cim (1.790 metres) el qual és un excel·lent
mirador sobre l'Agssaussat per la cara Nord i les
"Banyes", ja que es troba situat a mig camí
d'ambd6s. Des del cim també observàrem l'indlansis.
Dia 9. La meitat del grup es dirigia vers la zona situada davant
del camp base, a la dreta de la gelera de Sangmissoq. A la dreta
d'aquesta gelera n'hi ha una altra per la qual s'hi pensava
pujar i deixar muntat un campament avançat durant 2 dies.
Abans de tot ens calia efectuar una travessia amb barca, en
diagonal, que durava una hora fins el peu de la gelera escollida.
L'endemà s'assolia un cim a través de la seva
llarga espatlla de neu, al qual durant tots els dies de la nostra
estada li teníem els ulls fixats perquè presenta
un perfil esvelt i atractiu. Situat a l'alçada de 1.780
metres, mostra
una panoràmica fascinant: la blancor de les geleres vomitant
glaçons gegants damunt la blavor del fiord, el to gris
castanya de les muntanyes retallant el cel d'un blau més
intens, la petita franja verdosa de la Costa banyada pel mar,
i el sol, prenent l'aire organitzador do tot, formen un harmoniós
conjunt d'unes característiques naturals inigualables.
El mateix dia 10, fèiem intercanvi entre el grup que
restava al camp i el que havia assolit el cim. El camp avançat
no es va desmuntar per tal que pogués ser aprofitat pol
segon grup també, els quals repetiren l'ascensió
què s'havia efectuat el dia abans. Aquest és l'únic
cim què va ser pujat per tots els membres de l'expedició.
El dia 12, el grup què restava encara a dalt la gelera
havia pensat dur més activitat, però novament
el temps dolent va fer acte de presència i es mantindria
així fins el dia 15 amb fred, pluja i vent. Això
impedia qualsevol sortida; el cuinar s'havia de fer en condicions
precàries sota d'un plàstic i les hores passaven
lentament a dins les tendes.
Arriba el dia 16 i sembla que el temps millori. Per tant una
cordada marxava en direcció a la gran gelera de l'Etemitat.
Es muntà una altre campament avançat i l'endemà
es va pujar el panoràmic pic de l'Eternitat de 1.980
metres. La mirada dalt del cim s'extasia davant d'unes cornises
impressionants que cauen on picat damunt la gelera. El mateix
dia 17 i a les 0 hores sortia una altra cordada, seria l'última,
i assolia cinc cims situats davant del camp base travessant
el fiord, per la zona ja explorada de la carena del Torssut.
Dos d'aquest cims ja s'havien pujat dies abans. Els altres tres
cims eren a continuació de la cinglera i les alçades
aproximades són de 1.380 metres, 1.400 i 1.580 metres..
El resum de l'activitat alpinística, és l'ascensió
a 12 cims tots ells de gran bellesa.
La
tornada
El dia 18, després d'haver recollit una carretada de
musclos quan la marea baixà i en el moment que començàvem
a preparar el dinar, sentim el soroll d'un motor. Era la llanxa
que ens venia a recollir. El dia de marxar havia arribat Ens
acomiadem del paradisíac Evighedsfjod amb alegria, però
alhora amb certa recança. Havien sigut 18 dies viscuts
intensament entre roques, gel, aigua i herba. Ja ens hi havíem
acostumat. És cert que 1'aïllament, la gana, certes
incomoditats feien inclinar la balança cap a la fugida,
però tots hi hauríem tornat al cap de 2 dies,
després de recuperar-nos una mica. Qui sap si hi tornarem?
De retorn, doncs, passàvem la nit en un poble d'uns 400
habitants anomenat Kangamiut, enclavat a la sortida mateix de
l'Evighedsfjod.
Vàrem poder conèixer una mica més la gent
esquimal i al mateix temps adquiríem algunes pells de
foca i figueres. La resta dels dies van ser els del viatge de
tornada cap a Barcelona, seguint el mateix camí que l'anada.
Fins el dia 21 vàrem quedar-nos en una casa de Sukkertoppen.
Aquest dia embarcàvem en el "Nordbrise" enmig
d'una extraordinària mala mar (van ser molt pocs els
qui no es marejaren). Finalment a Sondre Stromfjord el mati
del dia següent. El dia 23 a les 13 hores, el DC-B de la
companyia SAS s'alçava en direcció a Copenhaguen,
abandonant definitivament "la terra verda" que ens
va seduir: Groenlàndia.
El dia 24, una munió d'amics ens esperaven a l'aeroport
de Barcelona ansiosos de conèixer tots els detalls que
ens havien succeït durant un mes a mils de quilòmetres
de casa.
L'expedició s'efectuà del 25 de juliol al 24 d'agost
del 1978.
Els
components de l'expedició
Molta gent va treballar en la preparació de l'expedició,
però degut a impediments d'ordre laboral i a problemes
de caire personals, van condicionar que fossin nou membres del
SEDEG, els qui poguessin partir a Groenlàndia.
Albert
Martí encarregat d'alimentació.
Antoni Arasa encarregat d'alimentació.
Carles Garcia encarregat d'economia i viatges.
Xavier Torrents encarregat de fotografia.
Jordi Anglí encarregat d'informació i permisos
Josep Foncuberta encarregat d'informació i permisos
Joan Mundet encarregat de premsa.
Martí Vall encarregat de sanitat
Dolors Parera encarregada de transports.
També
van col·laborar molt activament:
Silvestre Oliveras, Josep Jutglà, Ferran Pujadas i Salvador
Arabia.
A
mes dos muntanyencs de Badalona també s'ajuntaren amb
la nostra Expedició donat que a la seva ciutat els va
ser impossible de tirar endavant l'Expedició a Groenlàndia
que s'hi havia preparat. Aquests van ser:
Miquel Castellsagué del C.E. Bufalà de Badalona).
Joan Rocasalva (C.E. de Badalona).
|
|