1970-1991: De l’escola especial a l’ordinària

esprés de molts anys d’haver estat l’escola deixada de la mà de l’Ajuntament es va produir un sobtat i profund reviscolament. El detonant va ser la construcció d’un nou edifici, pensat específicament per ser l’escola municipal de sords de Barcelona. Per fi, 170 anys després que el primer mestre, Joan Albert i Martí, demanés a la Corporació Municipal ”una sala ancha y larga en la que (els alumnes sords) puedan aprender á conjugar los verbos y juntar las partes de la oración”, i d’emigrar innumerables vegades per diversos locals -molts d’ells sense gaire condicions-  semblava que el tema de l’edifici quedaria definitivament resolt.

Edifici definitiu. 1970. Montjuïc.

l projecte inicial (imatge de la dreta) contemplava unes 35 aules pensades per acollir un mínim de 220 alumnes. Hi havia la intenció d’acceptar no només alumnat sord de Barcelona sinó també de les ciutats veïnes i de més lluny encara, i s’havia pensat fins i tot a crear un internat. L’edifici definitiu (imatge inferior), menys alt que el projectat, constaria de cinc plantes amb una previsió de capacitat per a 300 alumnes. No es va fer l’internat.

 

El lloc escollit va ser el parc de la muntanya de Montjuïc, al costat de l’indret conegut com “La font dels Tres Pins”, en consonància amb la filosofia heretada des de principis de segle que les escoles per a alumnat amb necessitats especials havien d’estar en algun paratge lluny del centre de la ciutat, on es pogués respirar aire pur. A més de l’edifici en sí i de la dotació de material necessari per a l’escola, es va projectar un servei destinat al diagnòstic i rehabilitació de nens i adults sords o amb dificultats de parla o de llenguatge, dotat de l’equipament audiològic, otorinolaringològic i logopèdic apropiat.

 

El centre va ser inaugurat el 7-2-1970 per “SS.AA.RR. los Príncipes de España, don Juan Carlos y doña Sofía”, aprofitant la seva estada a Barcelona per visitar el Saló Nàutic, amb el prec de la regidora de la Comissió de Cultura que portessin “a nuestro Caudillo nuestra adhesión y lealtad”. Era el tram final de la dictadura i del govern de l’alcalde Josep Mª de Porcioles, personatge controvertit, al qual es va atribuir el seu interès per construir aquest complex educatiu i rehabilitador al fet que ell mateix presentava algunes dificultats de parla. La inauguració va comportar el canvi del nom de l’escola, que va passar a anomenar-se “Centre Municipal Fonoaudiològic José María de Porcioles”, però va estar sempre conegut com el “Fono”.

Projecte inicial d’edifici. La Vanguardia 5-2-1969

1970: Edifici i nom nous per a una escola nova

La font dels Tres Pins era un lloc molt popular pels barcelonins del segle XIX i principis del XX. Està situat just al costat d’on es va construir l’edifici de l’escola, (ocupat avui per l’escola Tres Pins), una mica més amunt de la Fundació Miró i a tocar d’on està ubicat el viver municipal Tres Pins.

En aquells temps els barcelonins de les classes populars pujaven el diumenge a peu per la muntanya fins aquest indret a berenar, a fer costellades o arròs a la cassola. En definitiva a passar el dia. Tot això fins que es va popularitzar el “600” i la gent va optar per anar més lluny.

Els fonaments d’una nova escola pública

L’11 de juliol de 1975 a la tarda es va celebrar als porxos del “Fono”, amb la presència d’uns 1500 ensenyants, la lectura pública i aprovació de la “Declaració de la X Escola d’Estiu de Barcelona”, un document de treball per assentar les bases sobre les que s’edificaria  la nova escola pública,  laica, gratuïta i catalana de la democràcia. Al vespre se’n va fer la presentació ciutadana al Fòrum Vergés en el marc del IV Congrés de Cultura Catalana.

La X Escola d’Estiu, on es va discutir i elaborar aquest document, es celebrava a la veïna Escola del Bosc. La convocatòria d’assemblea posterior al “Fono” es va fer discretament, de boca a orella, per no alertar la policia i que aquesta impedís l’acte. Segur que ho sabia, però no va intervenir. La dictadura ja estava agonitzant.

 

Off the record: Curiositats

Referències

Una breu visita fotogràfica per algunes de les instal·lacions de l’edifici acabat d’estrenar permet evidenciar la magnitud de la despesa que s’hi va esmerçar:

Aula de Parvulari amb la seva dotació de material didàctic

Aula de llenguatge amb instal·lació electroacústica

Vista parcial de la impremta i del taller d’enquadernació

Vista parcial de la sala d’actes

Sala d’audiologia

Biblioteca

Opuscle informatiu (1971)

Vista general de l’edifici des del carrer Tres Pins

Un nou projecte educatiu

a inauguració de les noves instal·lacions, amb una població teòrica d’alumnat que multiplicava l’anterior, va propiciar la contractació de més professorat, el qual va proporcionar dinamisme a un claustre fins llavors exigu i amb un promig d’edat elevat, i va impulsar una important fita en l’educació de l’alumnat sord com va ser passar del sostre de la “cultura general” als objectius de l’ensenyament reglat.

“ El niño, con el entreno auditivo que va recibiendo, entra en conocimiento del sonido, en el fonema, que le llevará con mayor o menor perfección, a su rehabilitación y con ella poder conseguir su instrucción, siempre dirigida hacia el lenguaje hablado”.

“Paralelamente dispone el Centro de clases especiales: labores, dibujo, grabado, artes gráficas, artes de la madera, etc., magníficamente dispuestas...”

La proposta educativa, continuista en relació a l’època anterior, posava potser més èmfasi en l’aspecte “rehabilitador” estructurat a partir de la logopèdia, de l’entrenament auditiu i de la resta d’aspectes contemplats pel paradigma oralista. L’expressió signada, habitual entre l’alumnat, i informalment entre el professorat i els seus deixebles, com sempre havia estat, no formava part del currículum explícit. Aquell continuisme es reflectia també en la proposta d’estudis professionals (no reglats) pel que fa a la fusteria i a les arts gràfiques. Una novetat important, però, va ser que des de la inauguració del nou edifici els grups d’alumnat van passar a ser mixtos. Es va reprendre, doncs, la coeducació iniciada durant la República.

El centre va quedar configurat en dues seccions, es pot dir que independents, que es van anomenar...              

· Secció “Pedagògico-Rehabilitadora”, és a dir l’escola especial.

· Secció “Mèdico-Científica”, dita en realitat “Servei d’Exploració, Orientació i Rehabilitació”.

 

Pel que fa a l’escola els opuscles informatius destacaven que:

Logo de l’època (1970-1981)

Linografies tallades a partir de dibuixos de nens de 4 a 7 anys.

“Una pelota y un globo de dos amigos”

Idem de 4 a 7 anys.

“Els ocells a la nostra escola” (1979)

Molt buscat pels col·leccionistes.

Treballs realitzats a l’impremta del centre

Tornant a l’escola, l’avenç més significatiu de la dècada dels 70 va ser, com s’ha dit, superar l’oferta educativa fonamentada en un currículum especial, paral·lel a l’ordinari, i basar-la  en l’implementat a les escoles d’EGB (Educació General Bàsica), tot i que amb les oportunes adaptacions. D’aquesta manera es va abandonar el sostre de la “cultura general” per passar a pretendre que l’alumnat assolís les competències previstes per l’ensenyament reglat. Finalment, el setembre de 1980, es va reconèixer la normalització del currículum del centre, que va quedar adscrit a l’escola Mossèn Cinto Verdaguer, del proper carrer Lleida, a l’efecte de poder lliurar títols de Graduat Escolar, els quals no podien ser expedits en tant que escola especial.

Pel que fa al Servei d’Exploració, Orientació i Rehabilitació, les activitats previstes inicialment eren:

· Examen de l’audició (cribratge) dels nadons nascuts a la Maternitat i a l’Hospital de Sant Pau.

· Organització de campanyes de divulgació al professorat en relació a l’alumnat amb pèrdues auditives o dificultats de la parla.

· Organització de cursos d’orientació per a pares i mares de nens/es sords/es.

· Valoració audiomètrica de nens i adults.

· Indicació dels audiòfons adequats a cada cas i comprovació dels mateixos.

· Revisió mèdica, auditiva, fonològica i psicològica de l’alumnat de l’escola.

· Creació d’una fonoteca amb veus “normals, patològiques i evolutives”.

· Col·laboració amb instituts de teatre, de cant, de ràdio i televisió per a la profilaxi de danys vocals.

· Investigació dels problemes d’audiofonologia en col·laboració amb les universitats de Florida i de Michigan.

· Formació d’una biblioteca especialitzada.

· Rehabilitació dels “defectes” del llenguatge, com: mudesa, quequeig, afonia, trastorns de la parla, defectes de pronúncia per hipoacúsia, operats de càncer de coll, etc,...

 

Aquest servei va funcionar com un centre de diagnòstic i de reeducació, i d’aquell reguitzell d’intencions les més desenvolupades van ser les relacionades amb l’audiologia, l’audiometria i la rehabilitació de les dificultats de parla i del llenguatge.

Manifestació proamnistia. 8-2-1976

Foto: Manel Armengol .

Targeta d’adhesió als punts programàtics (1971) de l’Assemblea de Catalunya. (estiu 1976) .

Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia!!Enganxina de l’època amb el lema que era corejat a les manifestacions.

Es va dir que a la massiva manifestació de la Diada de 1977 hi havia “1 milió de segadors”.

El català no era llengua oficial. Es lluitava per una escola en català. (1977)

1981 i 1982: L’escolarització en centres ordinaris

a des dels anys 60 l’educació especial havia anat canviant molt a Europa, sobretot als països nòrdics, però la foscor de la dictadura havia impedit en gran manera que la gent d’aquí se n’assabentés fins que es va recuperar la democràcia,... I per descomptat que els fluxos de comunicació i la tecnologia per fer-ho eren llavors irrisoris comparats amb les possibilitats de què gaudim actualment. El cert és que el model de gran centre d’educació especial que llavors representava el flamant Fonoaudiològic, i que havia costat gairebé 200 anys fer-se realitat, ja no es considerava adient. El motiu va ser l’emergència dels principis de Normalització, Sectorització, Integració i Individualització en el camp de l’Educació Especial. Fins llavors la societat dividia les persones en dues classes, les “normals”, que utilitzaven els serveis generals “normals”, i les que no ho eren, que eren adreçades a serveis especials segregats, és a dir escoles especials, manicomis, etc...

Els principis esmentats venen a dir que les condicions de vida de cada persona han de ser les més normalitzades possible, i que per tant tothom ha de poder utilitzar serveis ordinaris generals (Normalització), ha de poder participar en la societat amb tots els seus drets i en la mesura de les seves possibilitats (Integració), ha de poder rebre respostes personalitzades, adequades a les seves necessitats (Individualització), i aquests serveis han d’estar ubicats propers en el seu entorn proper (Sectorització).

 

En el camp de l’Educació Especial aquests principis privilegien el concepte de “mainstreaming”, és a dir l’escola ordinària en front l’escola especial, i el currículum ordinari amb adaptacions enfront els currícula especials; tot això en la demarcació propera de cada alumne, no en distants centres especials.

“Mainstreaming” significa “Pel corrent principal”, és a dir no a una educació especial segregada de la ordinària, sinó una educació especial que discorre pel flux principal (l’ordinari).

El Departament d’Ensenyament, acabades de recuperar les competències en Educació va publicar la “Circular de la STE de la Generalitat de 4-9-1981”, que va representar el punt de partida de la construcció d’un nou marc conceptual de l’Educació Especial, basat en la implementació de respostes a les necessitats educatives inspirades en els 4 principis esmentats, i no en l’atribució d’”etiquetes” amb noms de dèficits com a eix vertebrador de les actuacions. Posteriorment i gradualment es va anar desplegant tot un ample marc normatiu i de serveis.

 

Simultàniament l’Ajuntament de Barcelona (setembre de 1981), de la mateixa manera que l’any 1917 la Comissió de Cultura va reorganitzar sobtadament i radical l’escola, va intervenir en el Fonoaudiològic decretant la seva transformació en el sentit  d’“aconseguir els objectius de normalització de l’Educació Especial”. Es va crear la “Secció de Parvulari-Integració” amb l’encàrrec d’elaborar un “model d’integració del nen sord a l’escola ordinària” per començar a posar-lo en pràctica a partir del següent curs 1982-83.

“Projecte d’Integració” (1982)

Paral·lelament el “Servei d’Exploració, Orientació i Rehabilitació” va ser tancat, o més precisament traslladat a l’Hospital del Mar (amb reducció de personal), per entendre que tenia un perfil més aviat sanitari que no pas educatiu.

 

A partir d’aquell tret de sortida es va anar valorant a quins dels alumnes i de les alumnes del “Fono” se’ls podia proposar anar a l’escola ordinària, és a dir quins eren “integrables” (segons la terminologia de l’època), i quins s’haurien de quedar a l’escola especial. Es va crear també (1983) un “Servei d’Audiologia i Laboratori Protètic”, que a més de realitzar valoracions audiomètriques havia de tenir cura de tot allò relacionat amb la prescripció i control dels audiòfons de l’alumnat, aspectes que fins llavors no s’havien cuidat gaire.

 

L’experiència va ser possible gràcies a un acord entre l’Àrea d’Ensenyament de l’Ajuntament de Barcelona (que va proporcionar els recursos del Fonaudiològic), i el Departament d’Ensenyament de la Generalitat, que recolzava el projecte en el marc del seu nou concepte d’Educació Especial i va obrir les portes de les escoles públiques als professionals del “Fono”. Un bon acord entre dues administracions governades llavors per dos partits diferents.

Els criteris establerts inicialment eren, a grans trets:

Pel que fa a l’alumnat:

· Presentar una pèrdua neurosensorial severa o pregona.

· No presentar altres dificultats associades a la sordesa.

Pel que fa a la família de l’alumnat sord:

· Acceptació de l’escola ordinària com a marc educatiu.

· Implicació activa en el procés educatiu del fill/a.

Pel que fa a les escoles ordinàries:

· Acceptació del procés d’integració per part del Claustre.

· Preferència per les escoles amb metodologies actives.

Altres criteris:

· Desmutització en la llengua familiar de cada alumne/a.

· No escolaritzar en la mateixa aula més d’1 alumne sord.

Aquella reorientació no va tenir una acollida unànimement favorable. Hi havia detractors que o bé no estaven d’acord amb com s’havia fet els canvis, o bé no estaven d’acord amb la “integració”, o bé no estaven d’acord amb cap de les dues coses. Només cal veure les hemeroteques dels diaris de l’any 1982 per adonar-se que el fet va provocar polèmica.

 

Diversos pares de l’alumnat també van valorar críticament el canvi, i van adreçar a l’Ajuntament dos plecs de signatures acompanyant una carta que entre altres coses deia:

“Avui”. 4 de març de 1982

“La Vanguardia”. 20 de març de 1982. Carta de l’ex-director del “Servei d’Exploració, Orientació i Rehabilitació”

Com que en aquells primers temps la inclusió d’alumnat amb necessitats educatives especials no estava emparada per la legislació, cada cas individual suposava una petita gesta, ja que calia anar a parlar amb cada Direcció, amb cada Claustre, per explicar-los el projecte i animar-los a rebre un alumne/a sord/a. La resposta no era sempre un “sí”. A vegades calia concedir a l’escola que si aquesta no valorava l’experiència positivament, l’alumne/a en qüestió retornaria al Fonoaudiològic. Però no va tornar ningú, i el nombre d’alumnes escolaritzats en centres ordinaris va anar creixent molt ràpidament any rere any.

 

A partir del curs següent, 1983-84, es van anar flexibilitzant els criteris inicials en el sentit d’acceptar alumnat amb dificultats afegides a la sordesa, i també en el sentit de considerar l’experiència no com l’oferiment de suport a uns alumnes del “Fono” reubicats en escoles ordinàries, sinó com la contribució al desenvolupament lingüístic i curricular, amb els recursos del “Fono”, d’uns alumnes sords d’escoles ordinàries. Una visió molt més semblant al treball que realitzen avui els/les logopedes dels CREDA.

 

Pel que fa a l’alumnat en edat de cursar Formació Professional també es va potenciar la seva incorporació a centres ordinaris per tal de realitzar-hi cursos reglats o  ocupacionals, comptant també amb el suport d’un grup de logopedes del Fonoaudiològic, que van ser adscrits inicialment al “Servei de Formació d’Adults” municipal, al Passatge Sant Bernat. D’aquesta manera els tallers d’impremta, esmalts, fotografia,... de què disposava el centre van anar perdent utilitat i es van tancar.

El curs 1982-83 només es van incorporar 9 alumnes del centre a escoles ordinàries públiques de Barcelona, i alguns dels que residien en altres ciutats es varen “integrar” en elles. Aquells 9 alumnes rebien 4 o 5 hores setmanals d’atenció a càrrec de mestres del “Fono”, més un espai de temps dedicat al treball amb els seus mestres en relació a estratègies de comunicació i d’accés al currículum, així com un espai destinat al treball amb els pares.

“… Si escogimos ese Centro, es que era ése y no otro el que deseábamos para nuestros hijos… El Ayuntamiento nos pone remedio a unos males supuestos y de los que no se había quejado ninguno de los presuntos afectados… Todo ello hace que la acción integradora aparezca como muy problemática para una mayoría y en algunos casos no pase de ser una sangrante farsa.”

partir del curs en què es va iniciar el procés d’integració el nou alumnat sord en edats de Parvulari ja no es va començar escolaritzant al “Fono” sinó directament en escoles ordinàries properes, en principi, al seu domicili. Això condicionava la desaparició a la llarga del propi centre especial per manca de matrícula, comptant també amb que l’alumnat més grans anava sortint cap a escoles de Formació Professional, i els residents fora de Barcelona anaven retornant als seus municipis de residència iniciant en ells incipients “processos d’integració” sectoritzats.

El naixement de l’escola Tres Pins

Per això va sorgir la preocupació de què fer amb les grandioses instal·lacions del Fonoaudiològic. I es va proposar utilitzar-los per obrir una escola ordinària amb unes característiques singulars: El novembre de 1983 es va fer públic un document redactat al centre, anomenat “Projecte de reconversió de l’escola del CMF”. En ell s’apuntava transformar-la en un “Centre d’Integració Institucional Combinada”, és a dir en una escola ordinària d’1 línia, oberta a l’alumnat oïdor de la zona (23 alumnes oïdors per grup) més 1 ò 2 alumnes sords per grup que estarien en règim de “integració total”. Així mateix els grups reduïts especials que restaven de l’antic centre compartirien les activitats generals amb els primers, és a dir que gaudirien d’una “integració parcial”.

Així el curs 1984-85 va néixer l’escola Tres Pins, amb un grup ordinari de Parvulari 4 anys, un de Parvulari 5 anys i un altre de 1r d’EGB, amb la previsió d’anar-se incrementant els nivells a mesura que es succeïssin els anys fins a completar tots els nivells de la EGB. L’alumnat sord va comptar des de l’inici amb el suport de mestres-logopedes del  “Fono”, anomenats/des “cotutors/es” en la seva terminologia, amb l’objectiu de realitzar tot el treball lingüístic, comunicatiu, logopèdic, de reforç..., que cada alumne/a requerís.

Fets posteriors. On és l’escola de sords...?

otes aquelles transformacions no es derivaven només de l’esperit de canvi que s’havia generat al centre, sinó que s’emmarcaven en la voluntat política del Departament d’Ensenyament de l’època, que impulsava la “integració”, i complementàriament propiciava la desaparició o transformació dels centres d’educació especial per considerar que amb els suports necessaris el marc ordinari havia de ser més eficaç per apropar l’alumnat amb necessitats educatives especials a l’assoliment de les Finalitats de l’Educació. Les mesures que van anar afectant l’encara existent “Centre Municipal Fonoaudiològic” anaven en aquesta línia:

· L’1 de març de 1985 l’”Equip d’Integració del Centre Municipal Fonoaudiològic”, conjunt de professionals que s’encarregaven de l’atenció a l’alumnat sord de Parvulari i EGB escolaritzat en centres ordinaris, va ser homologat com a EAP específic per a l’alumnat sord, amb el nom de EAP B32- Deficients auditius.

· El 1987 el Departament d’Ensenyament i l’Ajuntament van elaborar un conveni segons el qual el Centre Municipal Fonoaudiològic esdevindria el “Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius de Catalunya” (CREDAC), composat per l’EAP, l’escola Tres Pins i un “Servei de Formació Permanent, Documentació i Recerca”.

· El setembre del mateix 1987, i amb motiu de la incorporació a la xarxa pública d’ARANS, entitat privada que duia a terme el suport a la integració d’alumnat sord i també disposava d’una escola especial, els seus professionals es van incorporar al “Fono” repartits entre l’EAP, l’Equip d’Integració (logopedes), i l’escola Tres Pins, mentre que l’alumnat del seu centre especial es va incorporar als grups especials de Tres Pins.

· Posteriorment el Departament d’Ensenyament va decidir reconvertir la resta d’institucions educatives per a l’alumnat sord que existien a la ciutat: “Escola El Clot”, “Centre Mèdic d’Audició i Llenguatge”, i “Institut Català del Sord-Mut”, amb la particularitat que amb l’alumnat d’aquests centres especials que no estava incorporat a escoles ordinàries es va constituir l’escola especial “Josep Pla”, al Passeig de Fabra i Puig, conjuntament amb algunes de les mestres d’aquelles escoles. El nom de Josep Pla no a causa de que aquell insigne escriptor tingués cap relació amb l’educació de l’alumnat sord sinó a causa de que l’escola va ocupar el local de l’institut del mateix nom que havia quedat buit per haver-se traslladat a un edifici proper..

 

Amb tot aquell seguit de transformacions, tant de l’escola com del panorama educatiu de l’alumnat sord a Barcelona, allò que durant gairebé 2 segles havia estat l’”Escola Municipal de Sords-Muts” era ja poc reconeixible en un Fonoaudiològic que era una escola ordinària més un Equip d’Assessorament i Orientació Psicopedagògica als quals s’havia agregat, a més, alumnat i professionals de tota la ciutat. Ni tan sols les persones sordes de l’època s’anomenaven a sí mateixes amb la desacreditada paraula “sord-muts” sinó “sords”. (Tampoc s’han identificat mai com a “deficients auditius”, el nom amb el qual els va qualificar l’Administració).

· Després d’eterns pelegrinatges de local en local, l’Ajuntament va construir a Montjuïc un grandiós i ben dotat edifici per a l’escola. Es va contractar nou professorat i el centre -ara Fonaudiològic- va reviscolar.

· Es va crear també el Servei d’Exploració, Orientació i Rehabilitació per a la diagnosi i el tractament de dificultats de la parla i el llenguatge.

· El currículum de l’escola va accedir per primera vegada al nivell de l’ensenyament reglat.

· L’any 1981 es va endegar el procés d’escolarització en centres ordinaris, que gradualment es va generalitzar. L’Equip d’Integració va ser homologat com a EAP.

· L’escola especial es va reconvertir en l’ordinària Tres Pins, amb 1 o 2 alumnes sords per grup, més alguns grups especials.

· Les altres institucions educatives de Barcelona relacionades amb l’alumnat sord van incorporar-se a la xarxa pública, al Fonoaudiològic.

· El 1989 es creà el CREDAC Pere Barnils, que va ser inaugurat oficialment el 1991.

Val a dir que a Barcelona, i des de finals de la dècada anterior ja es practicava la “integració” d’alumnat sord a les escoles ordinàries per part de dos centres privats: ARANS (Associació per a la Reeducació Auditiva del Nen Sord) i el CPEDS (Centre Psicopedagògic per a l’Educació del Deficient Sensorial).

 

Tanmateix l’ús reiterat de la paraula “integració” en aquesta pàgina és per fidelitat al terme que es feia servir en aquella etapa històrica, en tant que es tractava d’alumnat d’escoles especials que “s’integrava” en escoles ordinàries. Avui ningú no usa aquest terme, i es parla d’”inclusió”.

La dècada dels 70, època de transició entre la dictadura i la democràcia, va contemplar grans lluites populars a tot el país per  l’amnistia dels presos polítics, per la llibertat  d’expressió, de reunió, de vaga, d’associació, de manifestació,... I en el cas de Catalunya també per recuperar les institucions de  l’Estatut de 1932 i arribar a assolir el dret a l’autodeterminació. Els vents educatius també començaven a bufar diferent, i això va afectar el Fonoaudiològic...

Just 200 anys després

Per commemorar el 200 aniversari d’aquella primera sessió pública amb alumnes sords, (16 de febrer de 1800) amb presència de moltes personalitats civils i eclesiàstiques, a les quals “exprimió lagrimas de ternura el gusto de ver á aquellos infelices con la instruccion y cultura que parecia inasequible para ellos”, es va fer coincidir el mateix dia (16 de febrer) i el mateix lloc (el Saló de Cent). En aquesta ocasió, però, a ningú no li va venir de nou el fet que les persones sordes fossin educables.

I a partir de juliol de1989, amb la signatura del “Conveni en matèria d’atenció educativa als escolars amb dèficits auditius” entre l’Ajuntament i la Generalitat, el propi Fonoaudiològic va deixar d’existir per tal d’esdevenir el CREDAC Pere Barnils, el qual va ser inaugurat el 1991. Pot dir-se que aquí s’acaba la història d’aquella escola.

Logo inicial  del CREDAC

NO·DO del 28/02/1972 sobre el “Fono” (clicar la imatge)