1925-1970: Dictadura, República, guerra i Dictadura

ou canvi d’edifici, no exempt de controvèrsia: La Corporació municipal va decidir el 26 de maig de 1925 separar físicament les tres escoles. Així l’”Escola Municipal de Deficients” va romandre a Vil·lajoana, l’”Escola Municipal de Cecs” va passar al passatge de Tasso i l’”Escola Municipal de Sords-Muts” (rebatejada com de “Sordomudos” atesa la prohibició de la Dictadura d’usar el català en l’àmbit públic) va ser traslladada al “Grup Escolar Abat Oliba”, del carrer del Marquès de Santa Ana, 4, edifici avui ocupat per l’institut municipal Josep Serrat i Bonastre.

 

D’aquesta manera es va superar el “anacronismo flagrante del régimen unitario que viven estas escuelas” (La Vanguardia 30/5/1923), però va comportar la pèrdua de l’educació “a l’aire lliure”, ja que l’edifici era el d’una escola normal i corrent de l’època.

La Vanguardia, 30 de maig de 1925

L’última etapa d’en Pere Barnils

El nou edifici de l’escola (de 1925 a 1936)

La Vanguardia, 2 de novembre de 1932  (Referit a fets de 1923)

Enderrocament de les 4 columnes de Puig i Cadafalch (1928). Primo de Rivera no volia que l’Exposició Universal de 1929 fos presidida per allò que simbolitzava una nació sense Estat.

n el nou canvi es van conservar les etapes educatives: (“Jardí d’Infants”, “Educació General” i “Formació Professional”). El “Laboratori”, però, va desaparèixer. Pere Barnils treballava també en un de propi, a la Gran Via, però el de l’escola es va tancar. Atès que l’ensenyament havia de ser només en castellà ja no es podien utilitzar els llibres de “La Paraula” ni els que en Pere Barnils havia escrit en relació a l’educació de l’alumnat sord. A més alguns mestres s’havien presentat a l’Ajuntament dictatorial per demanar que l’educació de l’alumnat sord fos sempre en castellà amb l’argument rebatible que “el castellà és més fàcil per a ells perquè s’escriu igual que es pronúncia”.

L’oferta educativa va seguir essent a grans trets la mateixa que durant l’època anterior:

 

· Un currículum específic en tant que alumnat sord, adreçat al desenvolupament del llenguatge i de la parla. (Vegeu les dues primeres imatges de l’esquerra).

· Un currículum d’ensenyaments generals, basat en el que l’alumnat oïdor seguia a les escoles ordinàries. Cal recordar però que s’aspirava només a un nivell bàsic de coneixements, a un nivell de “cultura general”. (3a imatge).

· Un currículum d’ensenyaments professionals: Per als nois fusteria, i a partir de 1927 també impremta, (dues imatges finals), i formació de caire domèstic per a les noies.

Nens escriuen al dictat de la mestra només escoltant-la. A l’esquerra, mirall per a l’ortofonia. Uns nens asseguts escriuen frases a partir d’un llibre d’imatges.

¿Quién planta las billas?. Diàlegs rígids amb un castellà dubtós...

Currículum general: Classe de Geografia, secció de noies

Taller de fusteria

Flamant impremta, acabada d’inaugurar

De tota manera hi havia alguna cosa que no acabava de funcionar: S’havia canviat des de feia 8 anys la manera d’ensenyar, havent denunciat que amb les antigues maneres de fer l’alumnat no parlava, i s’havia implementat una nova metodologia de caire científic basada en un aprenentatge molt seqüencial dels fonemes que es creia infal·lible. Però tot i així els resultats no eren els esperats. Així ho expressava en Pere Barnils en un dur article a La Vanguardia del 17 d’abril de 1926 (era molt afeccionat a escriure articles d’opinió als diaris). En donava la culpa als constants canvis soferts pel centre per part de l’Administració. D’altra banda defensava molt -encara- la preparació del professorat i els recursos científics dels que disposaven. Tenia l’esperança, però, que si es solucionava aquell problema també es solucionaria el “problema tècnic” de què l’alumnat parlés. Però l’educació de l’alumnat sord sempre ha estat més que un “problema tècnic”, i dos i dos no sempre fan quatre...

Que l’alumnat no acabés d’assolir el nivell de llenguatge i de parla desitjats neguitejava en Pere Barnils. Possiblement degut a aquest motiu el seu entusiasme, o la seva esperança, es va començar a refredar. Pel setembre de 1929 va inserir diversos anuncis breus als diaris comunicant al públic la represa de la seva activitat privada en relació a la rehabilitació de persones amb dificultats de llenguatge.

El recurs de les imatges seguia tenir un paper molt important en el treball de desenvolupament del llenguatge. Era així des de feia més de cent anys i ara, cent anys després, continuava tenint la mateixa importància. En aquella època s’utilitzaven també a l’escola els llibrets “Bildersaal” (“Col·lecció d’imatges”), editats a Suïssa el 1919 i el 1924 (si fa no fa al mateix temps que els llibres de “La Paraula”) amb la finalitat de treballar les quatre llengües d’aquell país. En ells s’hi podia trobar lèxic, com a “La Paraula”, sense criteri fonètic, i historietes seqüenciades com les que es veuen a la imatge superior, que es podien utilitzar per demanar a l’alumnat que confegís petits textos narratius.

 

Es practicava també un programa, atribuït a Pere Barnils, modificat del “Mètode belga de desmutització”, una aplicació del mètode oral pur. Es distingien aquests apartats:

Exercicis d’identificació, tals com presentació d’objectes o dibuixos i reconeixement de la seva identitat; Jocs tipus “memory” o “busca l’igual”, amb els mateixos dibuixos.

Lectura ideovisual: Identificació dels dibuixos o l’objecte real amb la paraula o frase que s’hi correspon; Noms del mestre, dels companys, parts del cos, objectes de la classe, colors,…; Frases senzilles relatives a la vida quotidiana; Frases amb inclusió de conjuncions i adverbis,…

Lectura labial sintètica. (Exercicis de lectura labiofacial): Lectura labial de la paraula o frase i identificació amb la figura o acció corresponents, i també amb la seva forma escrita.

Gimnàstica bucal i respiratòria: Imitació de posicions i moviments de llavis, mandíbula i llengua davant el mirall si cal; Posició i moviments indicats per a cada articulació sense emetre-les; Jocs articulatoris espontanis; Gimnàstica respiratòria, exercicis de bufar,...

Paraula (Producció oral): S’indica que en un primer temps no s’intervingui en la correcció de la veu, i que després, en l’anomenat  “període articulatori”, es faci tota una tasca de “pràctica d’Ortofonia”, “esmenant els defectes a mida que es presentin”.

Escriptura: Escriptura-còpia del nom de l’alumne/a, de noms d’objectes usuals i de paraules ja conegudes i suficientment practicades. Pas a la “comprensió de caràcters impresos”.

Un dirigible sobrevola la Central Tèrmica del carrer Carrera, on avui està situat l’Institut Consell de Cent, durant la celebració de l’Exposició Internacional  de Barcelona. (1929)

La Vanguardia , abril 1926. Retalls d’un article

Retall d’un altre dur article d’en Pere Barnils.

“Diario de Barcelona el 2 de febrer de 1930.

En un dels seus articles pedagògics que publicava al Diario de Barcelona (retall de l’esquerra), posà en boca de l’americà Crouter i de l’italià Mannelli un extens i exigentíssim reguitzell de condicions físiques, psíquiques, intel·lectuals i formatives que haurien de tenir els joves que es volguessin dedicar a l’ensenyament d’alumnat sord per tal d’evitar “la costumbre del envío de lo inaprovechable del magisterio a nuestras instituciones...!” És d’esperar que no hagués arribat a pensar alguna cosa similar del professorat de l’escola.

 

Finalment, el mateix any 1930 va demanar l’excedència i va retornar al seu “Laboratori de la Paraula”. Va publicar la seva potser principal obra: Defectes del parlar. Va morir jove, als 50 anys, el 30-1-1933.

Exercicis d’identificació

La República i la guerra civil

ot just proclamada la II República, el “Ministerio de Instrucción Pública” va derogar (29-4-1931) totes les lleis establertes per la Dictadura en contra del català a les escoles, establint que l’ensenyament s’havia de fer en la llengua materna (català o castellà) a les Escoles Bressol i Parvularis, així com a les escoles de Primària fins als 8 anys. A partir d’aquesta edat a l’alumnat catalanoparlants se l’havia d’ensenyar també la llengua castellana. D’aquesta manera, i seguint també les instruccions de l’Assessoria Tècnica de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament, es va restablir l’ensenyament en la llengua familiar a l’escola.

 

Es va establir també l’ensenyament laic a partir de març de 1932. Així mateix es va implantar la coeducació, ja començada la guerra civil, a partir de gener de 1937, degut a les directrius del Pla General d’Ensenyament del CENU -Consell de l’Escola Nova Unificada-. (Cal recordar que a l’escola s’educaven alumnes d’ambdós sexes, però que excepte a l’etapa de “Llar d’Infants” estaven separats). Aquesta darrera mesura no deuria agradar al nou director, Jaume Pastor, que en una carta adreçada a l’Ajuntament el maig de 1934 havia proposat “establecer radicalmente la separación de sexos entre los sordomudos, bien sea en un mismo local con dos plantas de edificio o bien en dos locales distintos”. En aquella mateixa carta el director denunciava “el aspecto lamentable que presenta nuestra Escuela”, referint-se tant a deficiències d’espai, de material i de manca de professorat. Ja no eren els millors temps de l’escola.

Proclamació de la II República. Madrid 14-4-1931

Nens acollits pel Consell de Protecció de Menors. Els seus pares havien mort o estaven lluitant al front. Mundo Gráfico 5-8-1936. Videa

17-3-1938. Bombardeig de Barcelona per l’aviació feixista italiana.

Havia esclatat la guerra, però l’escola seguia funcionant amb certa normalitat, tota la possible dins d’aquella situació tan anormal. L’any 1937, quan  van començar els bombardejos per part de la “Aviazione Legionaria” italiana, el “Comitè Permanent de la Conselleria-Regidoria de Cultura” va decidir allunyar l’escola del centre de la ciutat, i va decretar el seu trasllat (7 de juny) a l’Avinguda del Tibidabo 44-46, una benestant i extensa propietat que havia estat confiscada. Posteriorment es va adoptar també la modalitat de residència per a l’alumnat, mentre que les aules van ser reubicades en els números 10 i 12 de la mateixa Avinguda del Tibidabo. El conjunt global va passar a denominar-se “Bella Estada Escolar. Pavelló IXè. Sords-Muts”. Un nom poètic per dissimular una gran tragèdia.

Entrada de l’edifici nº 44-46 de l’Avinguda del Tibidabo a on es va traslladar l’escola  el 7-6-1938 per fugir dels bombardejos aeris.

1939-1970: La nit del franquisme

esprés d’acabada la guerra es van tornar els edificis ocupats als seus propietaris i el mateix 1939, segons l’àlbum històric i fotogràfic de l’escola, es va ubicar el centre a la torre del nº 61 del Passeig de la Bonanova, per la qual l’Ajuntament pagava un lloguer. L'impremta, però, va continuar situada al “grup Abat Oliva”, on ja estava des d’abans de la guerra, per manca d’espai.

 

No cal dir que l’ensenyament va tornar a ser només en castellà i que va desaparèixer la coeducació. Tampoc sorprèn, doncs, que el nom del centre passés a ser “Escuela Municipal de Sordomudos”, situacions totes elles que van perdurar fins el 1970 com després es veurà.

Enèssima seu: Passeig de la Bonanova, 61.

Festa de la 1a comunió. 1944

La finalitat de l’escola explicada en un díptic propagandístic. 1943

A la llum de la correspondència del centre d’aquella època es pot deduir que no li va suposar un excessiu esforç al director que va dirigir-lo durant la guerra contemporitzar, potser a la força, amb el nou règim al principi de la postguerra: Mentre durant la República oferia per escrit a l’Ajuntament la seva “col·laboració unànime amb les Institucions Escolars de Catalunya”, un cop iniciada la dictadura ho feia per referir-se al “Glorioso Movimiento Nacional”.

 

Dels 13 mestres que hi havia quan la guerra, el règim en va “habilitar” 8, a més del director, i una altra mestra posteriorment. La resta o van desaparèixer o van ser depurats. Es va adjudicar un mossèn a l’escola, tot i que no figurava a les llistes del professorat. L’adjudicació es va mantenir fins l’any 1981.

 

Pel que fa a la línia pedagògica, i amb l’excepció del “saludo a la bandera”, les misses i la “oración en capilla”, era similar a la dels anys anteriors. En un díptic editat l’any 1943 (dreta) es pot llegir perfectament quina era la finalitat de l’escola, la modalitat comunicativa i lingüística que preconitzaven i les matèries generals que impartien:

En aquest seguit de fotografies del curs 1943-44 es plasma allò que es feia a l’escola en aquella època, que a grans trets era el mateix –amb menys mitjans- que allò practicat durant els temps daurats d’en Pere Barnils: Educació específica del llenguatge des de l’enfocament oralista, assignatures “generals” amb objectius de “cultura general”, i ensenyaments professionals (fusteria i impremta) per als nois. A les noies se’ls va oferir “Enquadernació” com a  sortida laboral. Aquestes imatges, preparades per a l’àlbum de l’escola, estan preses al jardí, potser com una enyorança d’aquella època en què l’educació era a l’aire lliure, a diferència de l’ensenyament tradicional i impregnat de nacional-catolicisme imposat pel règim.

Grup de “Jardí d’Infants”  a l’aire lliure

Unes nenes escriuen allò que altres interpreten

El tradicional taller de fusteria

Buf: Bombolles de sabó

Buf: Desplaçament d’objecte

Gimnàstica fonètica

L’ensenyament tornava a ser en castellà i el professorat de l’escola volia dotar-se d’una mena de diccionari visual que l’ajudés a introduir el lèxic en aquesta llengua. El quadernet resultant, editat el 1944, va rebre el nom de “Libro de imágenes para la enseñanza del lenguaje hablado a los sordomudos”. Però el cas era que amb el desgavell ocasionat per la guerra, i potser per la manca de cura, s’havien perdut diverses planxes amb els gravats originals. Això no els va fer enrere: Van optar per utilitzar els gravats que s’havien conservat i deixar en blanc els espais corresponents a paraules que calia treballar però que el gravat de les quals havia desaparegut. Així per exemple la consulta de l’índex del “Libro de imágenes” indica que en aquest full del capítol “Animales” (esquerra) la imatge 1, en blanc, estava reservada a “caballo”, i la 3, també en blanc, estava reservada a “vaca”. Eren temps durs de postguerra i calia tirar endavant amb el poc que es tenia... (La renda per càpita de 1935 no es va superar definitivament fins 1954). En canvi, sortosament, en la 2a edició -any 1950- es va poder incloure les imatges que faltaven. També es van editar “piratejats” els llibrets de “Bildersaal”, amb una qualitat inferior.

 

 

 

Un full del “Libro de Imágenes”

En els antics llibrets de “La Paraula” el lèxic utilitzat estava triat i presentat de forma seqüenciada en funció dels fonemes de cada mot. Tot això en relació al català. Com que l’ensenyament actual era en castellà calia un material similar en aquesta llengua. Se’ls va ocórrer aprofitar les mateixes planxes utilitzades per a “La Paraula”: Molts aspectes del “sil·labeig simple” es podien utilitzar igualment, però, lògicament, calia reubicar el lèxic: Això volia dir que, per exemple, l’original “oli” (fonema “l”) s’havia de situar en un full on fos apropiat treballar els fonemes inclosos en “aceite”.  Així va néixer el “Silabario”. Se’n van fer dues edicions, una el 1946 i l’altra el 1954.

 

No eren estrictament uns sil·labaris per exercitar mecànicament la pronúncia (dao, dau, dae, dai, doa, dou,....), ja que es va introduir la novetat d’incorporar unes “lecturas”. Aquestes lectures estaven estructurades segons un criteri fonètic acumulatiu. Significa que si a l’alçada de la pàgina 19, per exemple tocava estudiar la “t” i ja s’havien après abans les “vocals” i la “p”, només es podien proposar frases amb aquests elements. (Per exemple: Ahí hay tu tapetito y tápate tu tupé”), però a mesura que s’avançava en el treball de més fonemes, aquests es podien incorporar a les frases. (Llegiu per exemple el full 46 (a sota), en el que es treballava la “n” tenint ja per sabudes “p”, “t”, “k”, “m”, “d”, “g”, “f”, “z”, “s”, “j” i “b”.

Sil·labaris de 1946 (a dalt) i de 1954 (a la dreta)

Com no és difícil suposar, aquest criteri fonètic de composició de les frases condicionava que els resultats fossin expressions de significat a vegades una mica extravagant i de difícil explicació a l’hora de treballar-les amb l’alumnat (“Tu mico mea mi matita y teme mi piqueta”, “Ibáñez es feliz porque vino de Vizcaya con un andaluz”,  “Agapito pega a mi gatito que come mi higo”, “Es lamentable que el agua potable esté en despoblado”,...). Pel que fa a l’ordre de presentació dels fonemes, en Pere Barnils els havia seqüenciat segons un criteri que anomenava “de tancament a obertura”. En aquest cas no sembla haver-n’hi un de concret. La proposta d’ordre és la següent:

Els audiòfons no estaven gaire evolucionats en aquella època i era pràcticament inviable adaptar-los a l’audició residual de cada persona. A més eren un luxe inabastable per a moltes famílies. Per això l’alumnat de l’escola pràcticament no n’usava.

 

A l’esquerra: Evolució de la mida dels audiòfons a la 1a meitat del sXX.

A la dreta: “Sonotone” de principis dels anys 40.

A la imatge de l’esquerra està representat un full de notes del “Carnet Escolar”. La lectura del llistat de “matèries” que s’avaluaven ens fa recordar que l’escola era un centre especial en tota regla, en el sentit que malgrat s’ensenyaven les diverses assignatures que el Sistema Educatiu vigent proposava a l’alumnat oïdor, aquestes no eren aprofundides, com s’ha dit, més enllà d’allò que anomenaven “cultura general”. Aquest llistat de matèries, a diferència de les cartilles de notes de les escoles ordinàries, contemplava aspectes d’educació molt específica en tant que alumnat sord (“Articulación”, “Lectura labial”, “Nomenclatura” i “Lenguaje” (entès aquest com el comportament lingüístic de l’alumne/a); contemplava també la “Aritmética”, i genèricament la “Lección de cosas” com un garbuix que incloïa la Geografia, la Història, les Ciències Naturals, etc.

 

El “Carnet Escolar” també recollia el “Reglamento” a observar. A part de les previsibles normes usuals se n’apuntaven altres de ben curioses tals com “El alumno no irá a casa de los demás alumnos...”, “Queda probibido dar, cambiar y venderse cosas tales como cromos, revistas, golosinas,... Tampoco debe quitar dinero de su casa”, etc.

 

D’aquesta manera l’escola va anar pervivint durant tots aquells anys. Pervivint i decaient, perquè el professorat, en bona part supervivent de l’època d’en Pere Barnils, s’anava jubilant i no era substituït, fins a tal punt que es va veure compromesa fins i tot la continuïtat de la pròpia institució.

Reivindicació de l’escola a l’Ajuntament (21-6-1967)

Un dels primers aparells electroacústics utilitzats. (Oscil·loscopi, 1958)

A més de la manca creixent de professorat, la propietària de l’antic edifici on estava ubicada l’escola era reticent a fer les reformes necessàries perquè cobrava un lloguer baix i allò que desitjava realment era desfer-se dels seus llogaters per poder tirar la casa a terra i disposar lliurement del terreny. La situació era prou crítica. Però llavors l’Ajuntament va decidir fer un cop de cap que va possibilitar que el centre reviscolés d’una manera sobtada...

· L’Ajuntament va decidir separar físicament les tres escoles especials, que havien conviscut en les mateixes instal·lacions durant 15 anys. Aquesta mesura va significar, però, la pèrdua de la condició de “escola a l’aire lliure”. Es va obrir la impremta.

· En Pere Barnils, neguitejat perquè l’ensenyament no podia ser en català i perquè l’alumnat, malgrat l’aplicació dels llibres de “La Paraula”, no parlava com havia previst, va deixar l’escola.

· La República decretà l’ensenyament en la llengua familiar i la coeducació. La Dictadura franquista va revocar la coeducació i va decretar l’ensenyament només en castellà.

· El tipus d’educació, amb un caire molt conservador i amb menys recursos, va continuar essent més o menys com en l’etapa anterior.

· L’escola, com a institució, va anar decaient de mica en mica.

Referències

El transport era gratuït. Cada alumne/a tenia un passi per anar en tramvia de casa seva fins a l’escola i a l’inrevés.

Off the record: Curiositats

Una curiositat: L’escolarització d’alumnat sord en centres ordinaris, que l’Ajuntament va iniciar l’any 1981 (llavors anomenada “integració”), i que centres privats de Barcelona va principiar els anys 70, ja va tenir almenys una temptativa a l’any 40, tal i com es pot llegir en aquesta petició d’incorporació d’unes alumnes sordes a l’Escola Municipal Lluïsa Cura “de Labores y Oficios para la Mujer”. Per la resposta obtinguda és evident que era una proposta massa avançada per l’època, i no va prosperar. Val a dir, però, que aquest centre va ser dels primers en escolaritzar alumnes sordes quan es va endegar l’esmentada “integració” (1981).