1917-1925: Pere Barnils i la metodologia científica

Revolució Russa: Presa del Palau d’Hivern (Hermitage) pels bolxevics (24–10-1917)

uan el 1917 la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona va procedir a reorganitzar l’escola, l’entorn polític i social, així com les tendències pedagògiques ja havien canviat molt en relació a aquell gens llunyà 1910, quan una decisió també de l’Ajuntament la va convertir en un centre tricèfal:

 

· En primer lloc, el 1914, s’havia constituït la Mancomunitat de Catalunya, institució política i administrativa que agrupava les quatre Diputacions catalanes estructurant un cert autogovern amb un tarannà catalanista. En el terreny educatiu la Mancomunitat va impulsar una important renovació pedagògica, que va representar una forta sacsejada a la vuitcentista concepció educativa estatal que encara perdurava de manera generalitzada.

· L’Ajuntament de Barcelona participava significativament en aquell procés de renovació pedagògica: Va obrir l’Escola del Bosc de Montjuïc (1914) com a pionera del model que seria conegut com les “escoles a l’aire lliure”, inspirades en les “Écoles nouvelles” franceses i belgues o en les “Open Air Schools” angleses, en les que l’alumnat s’educava a resguard del fum de les xemeneies industrials de la ciutat i en contacte amb la natura. Es van obrir escoles Montessori, tals com “La Casa dels Nens” (al carrer d’Aribau), etc. Així mateix encara era vigent la influència dels principis de “l’Escola Nova”, que pretenia alliberar la classe obrera mitjançant una educació llibertària.

· L’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, refundada el 1912, que tenia com a objectiu promoure l’ensenyament en català, havia pres una gran volada després de  les reiterades prohibicions de què havia estat objecte la llengua catalana a l’educació. El 1916 va demanar per escrit a en Joan Nogués, director de l’escola, que s’ensenyés els sords en català, sense èxit.

 

En aquest context l’Ajuntament va aprovar el 30 d’agost de 1917, les “Bases de Reorganització” de l’escola entre dos fets molt rellevants, doncs feia només quinze dies que s’havia proclamat a tot l’Estat (i a Barcelona amb especial èmfasi) una vaga general revolucionària de gran magnitud i conseqüències,... i faltaven menys de dos mesos per què esclatés la Revolució Russa, que tant va canviar el rumb de la Història. Tot això sense oblidar que faltava encara un any perquè acabés la 1a Guerra Mundial, que encara s’estava desenvolupant amb tota la seva virulència.

La “Reorganització” de l’escola

Central térmica del carrer Carrera, on avui s’ubica l’institut Consell de Cent.

a Comissió de Cultura, disconforme amb el funcionament de l’escola, havia decretat una inspecció extraordinària (març 1917) per investigar entre altres coses “metodologías adoptadas, procedimientos pedagógicos seguidos, su valor y sus resultados”. Havia decidit donar un cop de timó per situar-la en el rumb de les escoles d’educació especial del segle XX. Com a mostra del recel de l’Ajuntament vers el funcionament del centre vegeu aquest fragment d’argumentació en pro de la reestructuració, redactat per l’Assessoria Tècnica de la Comissió de Cultura:

La reorganització va consistir en aquestes mesures:

· Dividir l’escola en tres, una per cada secció que la composaven. D’aquesta manera va tornar a existir una escola únicament per a alumnat sord, novament l’Escola Municipal de Sords-Muts. Aquesta organització era més congruent amb la visió de l’educació especial de l’època, en el sentit que les necessitats educatives de cadascun dels tres col·lectius d’alumnat eren prou diferenciades. No obstant no es va decidir la separació física de les tres escoles, que van seguir a la torre del carrer Provença, 279.

· Crear un “Laboratori d’Estudis i Investigacions sobre Defectius”, amb un cap que també seria el director general de les tres escoles, amb aquestes finalitats:

a) La realització d’estudis antropològics, psicològics i pedagògics.

b) L’estudi individual de l’alumne en col·laboració amb els seus mestres.

c) “Preparar adequadament per a la missió científica i pedagògica que els està encomanada el personal de les escoles”.

· Per primera vegada a la història s’admeten alumnes “de pagament”: S’estableix que l’escola acollirà gratuïtament un 50% de l’alumnat (aquell que presenti un certificat de pobresa), i l’altre 50%, segons la categoria de la “cèdula del cap de casa” unes quotes mensuals en concepte d’utilització dels serveis de cantina i de compensació de despeses de material escolar. Si l’alumnat “de pagament” no cobria totes les places assignades, les vacants podrien ocupar-les altres nens o nenes de la llista d’espera.

egons l’Ajuntament la tasca pedagògica anterior havia fracassat perquè l’alumnat no arribava a parlar prou bé com per “reintegrar-se al comerç dels homes”, és a dir per moure’s dins la societat. Per això va voler fonamentar el canvi metodològic a l’escola de sords en el treball científic i metòdic de la parla, enfocament que pot englobar-se dins el paradigma conegut com “mètode oral pur”, aquell que atorga tot el protagonisme a la llengua parlada i cap paper al llenguatge de signes en l’educació i la comunicació d’aquest alumnat.

Pere Barnils i el seu “Projecte d’Escola”

Pere Barnils i Giol

· Establir l’edat d’ingrés dels 4 a 8 anys, resolent individualment la Direcció les sol·licituds d’alumnes de major edat “previ examen intel·lectual i d’eventual formació escolar que manifestin els sol·licitants”. L’entrada d’alumnes de 4 anys va representar la creació de la secció de “Jardí d’Infants”, l’única mixta per sexes.

La reorganització va significar la incorporació dels corrents educatius moderns a la pedagogia del dia a dia, però també l’ascendència de l’anomenat “model mèdic”, és a dir d’aquell marc conceptual que entén l’educació especial com unes pràctiques a mig camí entre la Pedagogia i la Medicina, i als educands sords com uns pacients, uns malalts del llenguatge, als qui s’aplica una teràpia. Per això ja no es veuran sotanes a l’escola com les d’aquell professorat de bona part del sXIX que pretenia salvar la seva ànima, però sí algunes bates blanques com les dels metges, que visualitzen aquest enfocament amb la pretensió de “retornar-los parlants a la societat”. Com a mostra vegeu un altre fragment del redactat de la Comissió de Cultura:

¿I qui millor que una persona molt reconeguda en el camp de la Fonètica, com en Pere Barnils i Giol, per portar endavant aquesta tasca?. En efecte, en Pere Barnils va ser nomenat Director Tècnic de l’Escola Municipal de Sords-Muts (7-gener-1918) perquè podia oferir un currículum en plena sintonia amb la nova orientació:

· “Fonetista” de professió havia realitzat nombrosos estudis i recerques sobre dialectologia catalana i de la resta de territoris de parla catalana.

· Estava vinculat a l’Institut d’Estudis Catalans, on col·laborava en la confecció del Diccionari General de la Llengua Catalana i del Butlletí de Dialectologia Catalana.

· Va crear i dirigia, a l’IEC, el Laboratori de Fonètica Experimental.

· Era catedràtic de Gramàtica a l’Escola Normal de Mestres de Barcelona.

· Es considera que va ser la persona que va introduir la ortofonia al país. (Nom que es donava llavors a la logopèdia).

Al seu “Projecte d’Escola”, escrit el juliol de 1918 va explicitar aquests criteris: 

Fragment d’explicació sobre el mètode, extret d’un opuscle informatiu del centre.

“El llarg hivern” i l’escola

“El llarg hivern” és un film rodat el 1992 pel director Jaime Camino, ambientada en la guerra civil espanyola. Un dels seus escenaris és la recreació, al veritable edifici de Vil·la Joana, de l’Escola Municipal de Sords-Muts. Hi van participar diversos alumnes sords de la ciutat. A la pel·lícula figuren algunes escenes que reprodueixen activitats que un dia foren reals. Per exemple: A l’esquerra i a dalt, exercicis de gimnàstica fonètico-respiratòria (1920) que propiciaven l’emissió de diferents fonemes ajudant-se de moviments corporals, una mena de precursora del que decenis després serien els “ritmes corporals” del mètode Guberina, i a sota un assaig per a la posterior filmació. A la dreta i a dalt: Una mestra toca el piano i un alumne posa la ma a la caixa per notar les vibracions (1920), mentre uns altres alumnes, d’esquena, piquen de mans marcant el ritme per audició pura, i a sota la preparació de l’escena corresponent.

Els principals intèrprets foren: Elisabeth Hurley, Jacques Penot, Vittorio Gassman, Jean Rochefort, Silvia Munt, Rosa Novell, Adolfo Marsillach, Àlex Casanovas, José Luís López Vázquez,...

Mossèn Alcover i Pere Barnils versus Pompeu Fabra

Segons em va explicar Mercè Barnils, filla de Pere Barnils, quan l’Institut d’Estudis Catalans confegia el “Diccionari General de la Llengua Catalana”, que també havia de servir per normativitzar el lèxic, hi havia en el seu sí dues tendències oposades. Una era la representada per Mossèn Alcover, mallorquí, i l’altra per Pompeu Fabra. Els membres de l’IEC es dedicaven a fer “excursions filològiques”, anant pels territoris de Catalunya, València i les Illes Balears per tal de recollir el lèxic i les expressions de cada lloc. “Vos, com ho dieu això?”, preguntaven a la gent. I les respostes les recollien en una “cèdula” (fitxa). Però a l’hora de decidir quina expressió era correcta i quina no, Pompeu Fabra descartava, per exemple, paraules que considerava “manllevades d’altres llengües” o en proposava d’altres de provinença més culta. En canvi mossèn Alcover era molt més partidari de recollir i respectar allò que deia el poble. Un exemple concret: Si la gent deia “sombrero” mossèn Alcover era del parer d’incloure “sombrero” al Diccionari, mentre que Pompeu Fabra ho desestimava i era partidari de la paraula “capell”, per exemple. No cal dir que la tendència que es va imposar va ser la de Pompeu Fabra. Si hagués estat a l’inrevés ara seria correcte dir “sombrero”.

Pere Barnils, també membre destacat de l’IEC, era de la branca de mossèn Alcover. Per això es poden veure en els seus llibres de “La Paraula” , adreçats a l’alumnat sord, expressions com “sombrero” o “pavo”.

Mossèn Alcover  tenia classificades 160.000 cèdules en una gran calaixera de fusta (avui seria en un llapis de memòria o al Dropbox). Va cedir la calaixera a l’IEC, però atesa la poca consideració que li atorgaven, enfadat amb Fabra, se la va endur a Mallorca. Va servir per editar el Diccionari Català-Valencià-Balear. Mercè Barnils explicava que en cada acte d’homenatge a Alcover es diu que “Pompeu Fabra li va robar la calaixera a mossèn Alcover”, i que en la normativització del català es va privilegiar el dialecte barceloní.

La visita d’Antoni Gaudí

Antoni Gaudí havia concebut les torres de la Sagrada Família com un gran instrument musical, semblant a uns gegantins tubs d’orgue farcit de campanes que configuraven un monumental carilló que, des del descampat on s’estava edificant, es sentís des de bona part de la ciutat.

Pensava introduir-hi 84 campanes que abastessin 7 octaves completes (a 12 campanes per octava).

Va idear-ne unes de tubulars, cilíndriques i acabades en forma de trompeta, i  va fer proves (1915) de so amb algunes d’elles.

En relació amb aquest projecte Gaudí va visitar Pere Barnils el 1917 al Laboratori de Fonètica Experimental per assessorar-se en qüestions de so i d’acústica.

Pel que fos, però, aquella iniciativa no va tirar endavant. En la figura de la dreta es pot observar una de les campanes, d’uns 3m d’alçada, que encara es conserva en un racó d’una de les torres del temple.

Off the record: Curiositats

Cruïlla de Balmes amb la Gran Via (1923). El tren encara passava pel mig del carrer.

Baixador de Vallvidrera. L’estació de l’escola.

Per anar a l’escola a Vilajoana l’alumnat i el professorat agafaven al matí el “Ferrocarril elèctric de Barcelona a Les Planes” (el tren de Sarrià) a la Plaça de Catalunya fins al baixador de Vallvidrera i acabaven d’arribar a l’escola caminant.

Per la tarda feien el mateix viatge en sentit invers. L’alumnat actual de l’escola especial Vil·la Joana fa encara  el mateix desplaçament cada dia.

· Objectiu de l’escola: “Aquesta té, doncs, una missió sublim a acomplir: la de fer persones conscients, tals que mereixin veritablement el nom de ciutadans, a éssers que per defecte de naturalesa són poca cosa més que autòmats”. “I així no haurem d’acontentar-nos amb que el sord-mut sigui senzillament desmutitzat i a corre-cuita capaç de pronunciar una sèrie de mots i unes poques frases que facin llagrimejar d’alegria els pares de família i facin creure casi en un miracle les visites profanes en la matèria, sinó que caldrà inculcar al sord-mut l’aprenentatge complet de la seva formació... procurant sobre tot que a l’eixir de l’Escola l’alumne estigui en condicions de llegir el periòdic i el llibre i ben posseït del ferm desig de fer-ho”.

· Enfocament oralista: “La pràctica del mètode oral... ha d’ésser exercida escrupolosament i amb amor i amb fe com una necessitat d’ordre individual i col·lectiu dels alumnes”.

 

· Matèries escolars com l’alumnat oïdor: “La formació intel·lectual del sord-mut ... pot i ha de correspondre en termes generals a la que es dóna en les escoles primàries i elementals d’infants, fetes les excepcions o addicions adequades quant al mètode en atenció al caràcter dels nostres alumnes.”

· Educació fisiològica i sensorial: “Deuran establir-se jocs i exercicis de gimnàstica i d’inspiració i espiració alternats i combinats que paulatinament arribin a donar l’assegurança d’haver obtingut quan menys aquell desenrotllament toràcic i aquella normalitat de respiració exigida per l’ús del llenguatge parlat”. “L’educació sensorial en particular de la vista i el tacte completarà la formació fisiològica del sord-mut per ço que esguarda a l’aprenentatge de la llengua”

· Llengua d’aprenentatge català o castellà segons la llengua familiar: “Nosaltres estimem que no s’ha d’ensenyar exclusivament ni el català ni el castellà, sinó que l’ensenyament de l’una o de l’altre s’ha d’acordar principalment a la procedència catalana o castellana dels pares dels alumnes”.

· Prohibició dels càstigs corporals: “... suprimint en absolut, ja no cal dir-ho, tota mena de càstig corporal. L’antic moto que “la letra con sangre entra” si ha d'ésser proscrit de tota escola, més ho ha d’ésser encara tractant-se d’una escola de sords-muts on el mestre si rares vegades pot arribar a assegurar la comprensió deguda de les seves ordres, mai, podem dir, podrà tenir una idea exacta de l’esforç que suposa per part de l’alumne la producció artificiosa de la paraula”.

· Formació del professorat: “El que es busca en primer terme és el perfeccionament científic de l’element docent actual, procurant inculcar-li aquell esperit d’observació i d’amor a les enquestes sobre la seva especialitat que difícilment es troba per raó de la preparació tinguda i eixida per la legislació espanyola”

Mentre en Pere Barnils redactava el seu “Projecte d’Escola” s’estava produint al món la pitjor pandèmia coneguda al llarg de la Història de la Humanitat: la pandèmia de “grip espanyola” de 1918 (tot i que d’espanyola no en tenia res ja que es va iniciar presumptament a Kansas i va ser transmesa a Europa pels soldats nord-americans que hi lluitaven durant la 1a guerra mundial).

 

Mentre que la 1a guerra mundial “només” va causar 9 milions de víctimes, la grip en va causar 40 milions en un any. Solament a Espanya van morir 300.000 persones. A Barcelona, 6.000. Lògicament la vida a l’escola no era aliena a la por de cadascú a emmalaltir de grip... 

La nova organització

s van establir i regular tres etapes diferenciades en la formació de l’alumnat:

· Jardí d’infants (dels 4 als 7 anys): Era una etapa centrada en l’educació sensorial, en la que l’alumnat es preparava “sense donar-se’n compte (sic), sense carregament inútil de lliçons i tasques, a l’adquisició de la paraula”. Es treballava l’inici de la lectura labial (noms dels companys, dels objectes més comuns, noms dels colors, numeració de l’1 al 10, etc), l’educació dels sentits de la vista i del tacte i l’exercitació de l’aparell bucofonatori, així com la gimnàstica respiratòria. Els alumnes de les darreres classes aprenien “l’emissió i domini de la veu amb els corresponents exercicis de vocalització i els de sil·labeig simple”.

· Educació General (dels 7 als 12 anys): Etapa adreçada plenament a la formació lingüística, en què “el silenci dels educandes es comença a trencar i les classes mortes són invadides (sic) pel raig lluminós del verb balbucejant el nom dels éssers i de les coses concretes que més afecten la vida normal dels infants”. Es treballava també la lectura i l’escriptura, i dels 9 als 12 anys el treball del lèxic en el seu sentit més ampli, “comprenent parts del discurs... i que permeten ja l’enunciat de proposicions clares i concises”. Com que -segons es preveia en el paper- a aquestes alçades l’escola s’hauria “convertit plenament en una escola de sords-parlants” (en oposició a sords-muts), l’alumnat d’aquesta edat  podia “començar a situar-se en la categoria dels altres infants per ço que concerneix a l’aspecte pedagògic”. En aquest sentit, pel que fa al treball de les àrees de coneixement general (que també s’estudiaven) es procurava utilitzar “el recurs als llibres de les escoles ordinàries, prèvia la deguda selecció i simplificació”.

· Formació Professional (dels 12 als 16 anys): L’objectiu de l’escola no era només “retornar” a la societat el seu alumnat amb unes competències funcionals de llenguatge sinó també amb capacitats per practicar un ofici. Per això s’afirmava que “paral·lela a la cultura intel·lectual dels sords-muts hi ha llur formació professional”. Aquell propòsit tenia la limitació que els alumnes no podien “sense sortir de l’escola aprendre l’ofici que desitgin”. Per això es va apostar per “escollir-ne uns quants com a tipus, els més generalitzats i de provat rendiment immediat” tals com Tipografia i Fusteria, (per a nois), i confecció de vestits, de capells i de flors artificials, auxiliars de fotografia” etc. (per a noies).

A més cal esmentar la creació del Laboratori, amb el qual es vinculaven les tres escoles. Estava adreçat a “l’estudi científic dels alumnes”, i en aquest cas concret a la “Pedagogia de sords-muts”. Es va configurar com un laboratori de Fonètica Experimental, semblant al de l’IEC que en Pere Barnils dirigia. I també, des del punt de vista d’una orientació mèdica, no podia faltar “l’utillatge necessari per a l’examen oto-rino-laringològic dels sords abans del seu ingrés a l’Escola i, periòdicament, durant el temps de la seva permanència en ella”.

Nen del “Jardí d’Infants” bufant una papallona de paper de seda.

Treball del taller de fusteria (Formació Professional)

Activitat de bany (Platja de la Barceloneta)

Representació gràfica d’un exercici de pronúncia de la “a”

Aplicació a la classe de Plàstica del lèxic treballat a la classe de llenguatge.

Pantostat: Aparell utilitzat al Laboratori per a  diagnosi

Fragment del full de registre antropomètric

La “Fulla Antropològica”

A principis del sXX estava de moda l’antropometria, una ciència, o potser més aviat una pseudociència, que estudiava les mesures del cos humà amb la finalitat de comparar-les i associar-les amb trets de la personalitat. Per exemple una aplicació clàssica era “pronosticar” qui podia ser un criminal en potència a partir de les seves mesures facials.

El “Laboratori d’Estudis i Investigacions” que es va crear disposava entre d’altres protocols de recollida de dades d’una anomenada “fulla antropològica” per tal de recollir mesures (que avui ens poden semblar esotèriques) de crani, cara, coll, tronc, extremitats,... ¿Quina utilitat podia tenir, per exemple, la “distància umbilicopubiana” o “l’alçada del mànec esternal del tòrax” en l’educació dels sords? Ho ignorem, però aquelles dades no tenen res a veure amb les psicopedagògiques que es recullen actualment, per exemple en els dictàmens d’escolarització, amb l’única fi d’orientar la resposta educativa individual. Millor no recordar que els metges nazis tenien molta afició a tot aquell tipus de dades...

La trilogía de “La Paraula”

ere Barnils necessitava, per aplicar el seu mètode fonètic de desmutització, uns llibres “de text” que s’utilitzessin com a suport i guia pautada i programada escrupolosament per a aquesta finalitat. Per això va confegir la seva famosa  trilogia de “La Paraula”. El primer volum, dedicat a l’alumnat de les darreres classes del “Jardí d’Infants”, s’inicia amb unes breus nocions de fonètica adreçades al professorat, i descriu en línies generals les tasques a realitzar durant el que anomena “període preparatori”, centrades en la lectura labial, l’educació dels sentits (vista i tacte), dels òrgans respiratoris i la gimnàstica bucal, per passar posteriorment a l’emissió de la veu.

A partir d’aquí l’ordre del treball d’emissió, (segon volum) a partir de la “eixida del Jardí d’Infants” era el següent:

 

· Vocals senzilles: a, è, é, i, ò, ó, u

· Vocals combinades: ua, uè, ui,..., aia, èia, òia,...

· Sil·labeig simple (amb “consonants”): pa, pè, pé, pi,..., apa, epè, ipi,...

· Sil·labeig complex (Es refereix als grups consonàntics):  pla, plò, pló, plu,..., pra, pro, pru,..., arp, erp, irp,...

· Vocables (Paraules amb significat)

 

El seu mètode consistia, doncs, a preparar en primer lloc l’emissió de la veu i, després d'aconseguida, aprendre la pronúncia de les vocals (No va incloure, però, la vocal neutra). L’ordre d’aprenentatge era “d’obertura a tancament”, és a dir: a, è, é, i, ò, ó, u.

Després s’ensenyava a pronunciar les vocals combinades de dues en dues i de tres en tres. ¿I què calia fer després de dominar les vocals? Doncs anar incorporant el que anomena “consonants” d’una en una, també en un ordre preestablert, però en aquest cas “de tancament a obertura”, tot formant-ne síl·labes amb les vocals. La primera que proposava articular era la “p”. Així, doncs, calia instruir a dir “pa, pè...”, “ap, èp,...”, “pap, pep,...”, “apa, epa,...”. I de pas també s’ensenyaven les paraules usuals formades només amb la “p” i alguna vocal: pa, peu, pipa, pi,... (Veure el primer gràfic). Es feia igual amb la següent consonant, i així successivament. El lèxic que es proposava (”vocables”) amb cada nova “consonant” només podia estar format, apart de amb vocals, amb altres consonants ja apreses. Així, per exemple, a l’estudiar la “t” després d’haver-ho fet amb les “p” i “b/v” es podia proposar dir “pot”, “bata”, “tap”,...

Tot i que afirmava que “no podent-se establir en absolut un esquema inalterable per a l’ensenyament dels sons, la successió amb que aquests són exposats en el llibre... no haurà pas de constituir un obstacle al mestre si la constitució especial de la seva classe... reclama l’apartar-se’n en alguns casos”, l’ordre que proposava és el següent:

Detall de La Paraula * 1

Detall de La Paraula ** 2

Detall de La Paraula *** 3

Tota aquesta feina es feia amb el llibre davant de cada alumne/a per tal que aquest/a també veiés les corresponents grafies, tant de “lletra de pal” com lligada.

El tercer llibre, un cop apresos tots els fonemes, estava dedicat al lèxic, agrupat per temàtiques. (Es pot veure en el tercer gràfic una pàgina d’animals). L’alumne/a no podia veure el nom de cada imatge, ja que estava escrit a la pàgina del darrera i calia girar el full per comprovar si s’havia encertat el nom que el/la mestre/a preguntava. Es donava la indicació que “els professors fessin vivent entre els alumnes l’ús d’algunes fórmules interrogatives, tals com què és això?, quin?, quants? qui?, de qui?, a on?, què fa?, etc.” 

El butlletí del cos docent de l’escola

ambé en aquells anys (1918-21) va anar apareixent  més o menys trimestralment “La Paraula, Butlletí que publica el Cos docent de l’Escola Municipal de Sords-Muts”, i que va adquirir ressò internacional. No només hi escrivia en Pere Barnils sinó la majoria del professorat: Emili Tortosa, Maria Noguer, Enric Tarragó, Maria Piñol, Jaume Pastor,...

Els articles estaven escrits bé en català, bé en castellà, o bé algun en ambdues llengües. S’hi podien trobar treballs tant teòrics com pràctics, des de l’enfocament comú, això sí, de l’educació del llenguatge oral. Com a mostra, clicant el botó taronja, se’n pot baixar un de Maria Noguer (gener-juny 1918) titulat “Para provocar y ejercitar el soplo”.

article

Vil·la Joana: Educació a l’aire lliure

n altre trasllat va afegir-se a la llarga llista d’ubicacions que aquesta escola itinerant ja acumulava des dels seus inicis. Però aquesta vegada no era perquè l’Ajuntament necessités el local per a alguna altra cosa i decidís desplaçar-la a un altre lloc de poca utilitat. Es volia un edifici definitiu, amb més espai que a la torre del carrer Provença, i sobretot un lloc enmig de la natura on es pogués posar en pràctica la filosofia de les “escoles a l’aire lliure”. L’indret escollit va ser el conegut antigament com “Mas Ferrer”, després anomenat “Vil·la Joana”, la casa i terrenys que ocupa l’actual “Museu Verdaguer”, al bell mig de la serra de Collserola, als boscos de Vallvidrera.

El trasllat es va fer el 1920, tot i que la inauguració oficial no es va realitzar fins el 12 de març de 1921. Va afectar les tres escoles, les quals seguirien juntes però independents. Aquesta època -que només va durar fins 1925- va ser d’una gran esplendor pedagògica i de desenvolupament del projecte ja iniciat.

Grup de nenes en un aula a l’aire lliure el dia de la inauguració

Com a mostra d’aquella etapa en què l’escola va ser pionera en molts aspectes, es pot veure seguidament una tria de fotografies que resumeixen visualment el seu tarannà pedagògic tant pel que fa a l’educació generalista, a l’específica en relació al desenvolupament de la parla i el llenguatge, als ensenyaments de tipus professional, i a les tasques del Laboratori:

Classe de Ciències: Estudi de la pinya, de la fulla del roure, ...

Classe de Geometria amb elements naturals

Percepció auditiva de vibracions i ritmes musicals

“Ortofonia”: Emissió de veu amb model, davant el mirall

Treball amb torn: Aprenent l’ofici de fuster

Aula de dibuix

Classe d’educació domèstica,...

Representació teatral en la festa de Sant Nicolau

Alumnes del “Jardí d’Infants” jugant a “arrencar cebes”

Esbarjo: Mestres i alumnes jugant al pati

Proves de valoració audiomètrica

Impressió gràfica de la veu amb el fonògraf transcriptor Lioret

Exploració otològica amb l’aparell Pantostat

Verificació d’un procés de nasalització de vocals amb el quimògraf

Una altra novetat va ser la revista “Vilajoana”. El primer número va aparèixer el gener de 1923. Així com el professorat redactava la revista “La Paraula”, aquella estava adreçada a l’alumnat de l’escola. En ella es publicaven notes o composicions redactades pels propis nens o nenes, bé esmenats en les construccions de les frases pels seus mestres o bé respectant la redacció original, encara que als ulls del lector s’apreciessin algunes de les errades típiques  que a vegades caracteritzen els textos escrits pels nens sords. També incloïa notícies, articles extensos o exercicis-model de llenguatge, d’aritmètica, etc. Aquests darrers apartats eren escrits pels adults, i es fa difícil acceptar que, atesa la complexitat relativa del llenguatge esmerçat, l’alumnat pogués entendre el redactat. Vegeu alguns exemples de textos signats per l’alumnat:

Relat d’una excursió a Sant Cugat

Descripció no gaire sensible d’un company

Diàleg-model amb rígides frases canòniques

El setembre de 1923 es va proclamar la Dictadura de Primo de Rivera, que va intervenir la Mancomunitat de Catalunya, i en el pla educatiu va significar la prohibició immediata d’usar el català i l’amenaça als mestres díscols d’expedientar-los o exiliar-los “a otra provincia donde no se hable más que la lengua oficial”. Això va significar la supressió de l’educació bilingüe a l’escola de sords. Les coses començaven a torçar-se. I arribats a 1925, quan ja es donava per solucionat el tema de l’edifici definitiu, que s’havia vingut arrossegant durant més d’un segle, es va produir un altre canvi, que suposaria la fi de l’educació “a l’aire lliure”: Un nou trasllat...

Activitat de “reeducació auditiva”

Vista general del taller de fusteria

· L’Ajuntament va reorganitzar l’antiga “Escola Municipal de Cecs, Sords-Muts i Anormals” i la va dividir en tres escoles independents. També va crear un “Laboratori d’Estudis i Investigacions” com a ens director del nou model educatiu de l’alumnat amb necessitats especials.

· El nou tarannà ja no estava basat en la “misericòrdia” del segle XIX sinó en un esperit científic amb orientació mèdica, que en el pla pedagògic feia seus els principis de l’escola montessoriana, i en el pla comunicatiu i lingüístic prenia partit per l’oralisme pur.

· Va ser nomenat en Pere Barnils, destacat fonetista i membre de l’IEC, director de l’escola de sords, el qual havia introduït “l’Ortofonia” en el país i va propiciar una metodologia de desmutització basada en l’aplicació de la seva trilogia “La Paraula”.

· Després les escoles es van traslladar a Vallvidrera, on va ser possible desplegar tota la potencialitat pedagògica de les “escoles a l’aire lliure”.

· L’escola va esdevenir un referent, no només en l’àmbit peninsular. Aquella època va ser, sens dubte, una de les més reeixides de tota la història del centre, tant del passat com del futur...

Barnils veient una obra de teatre

Logo de l’escola i segell del Laboratori