1799-1843: El reiterat recomençar de l’escola

n Joan Albert i Martí era un prevere d’origen francès que probablement va fugir dels fets revolucionaris que succeïen al país veí, i es va instal·lar a Barcelona, segurament des de 1795. Segons un registre del bisbat, datat el 1799, se li va concedir permís per residir a la ciutat “para hacer hablar los sordos y mudos, mientras ejerza este empleo de utilidad”. Gràcies a ell va començar a existir la primera escola pública adreçada a l’alumnat sord de Barcelona. Els fets van anar d’aquesta manera:

En Joan Albert i Martí havia conegut a Barcelona a Lorenzo Hervás y Panduro, que uns anys enrere visqué exiliat a Roma però que havia vingut a residir a la ciutat aprofitant que l’ordre d’expulsió dels jesuïtes havia estat revocada el 1798. Aquest li va mostrar el seu mètode per educar sords i li va parlar de com ho feia l’Abbé de l’Epée. Com a fruit d’aquelles informacions en Joan Albert va tenir la iniciativa d’educar un grupet d’alumnes sords en un petit local, i en sufragava personalment les despeses. Recorria la ciutat preguntant a la gent si coneixia algun noi sord, anava a casa seva i procurava convèncer els pares que el deixessin assistir a l’escola. (Barcelona, segons el cadastre de l’any 1800 tenia 92.385 habitants (111.410 si es comptaven “eclesiàstics, tropa, asilats i forasters”), de manera que les dimensions de la ciutat eren prou moderades com per poder emprendre aquesta recerca). Les seves motivacions no eren econòmiques -l’educació era gratuïta- sinó principalment pastorals: Igual que l’Abbé de l’Epée pensava que si aquells nois, a causa de no tenir llenguatge, no podien conèixer Déu ni la seva obra, ni la doctrina cristiana, “moririen en la ignorància de la seva fe”, i vés a saber si d’aquesta manera no podrien salvar la seva ànima. Per això els ensenyava el Catecisme. Però està clar, per transmetre aquests coneixements –o d’altres– era indispensable disposar d’un codi de comunicació per poder entendre’s. Per això els ensenyava llenguatge (castellà i signes manuals).

Com es pot veure en aquesta acta, es pot esbrinar què s’ensenyava i com s’ensenyava. Respecte al “què” ja s’ha apuntat abans: Doctrina cristiana i llengua castellana. Respecte al “com”, tal i com es pot suposar de la influència de l’Abbé de l’Epée, la modalitat comunicativa passava pels signes manuals i per l’escriptura, amb utilització profusa de material gràfic.

 

Després d’aquella exitosa “función” l’Ajuntament va decidir sufragar les despeses de funcionament, bàsicament les derivades de l’ús de “quatro luces de aseite”. (A l’hivern, quan feien classe ja era fosc). Així mateix es va acordar pagar a en Joan Albert i Martí “de quatro en quatro meses 10 libras”. Naixia així la primera escola pública i gratuïta per a l’alumnat sord, en tant que aquella aula era assumida per una institució pública.

D’aquesta manera va quedar configurat el primer currículum amb dues matèries instrumentals: la llengua –en modalitat signada i escrita- per a la comunicació, i la religió per a la salvació de l’ànima, amb uns objectius més adreçats a inculcar que no pas a educar. Però va acabar esgotant tots els recursos econòmics dels que disposava i ja no podia seguir mantenint aquells ensenyaments. De manera que va tenir la idea d’adreçar-se a l’Ajuntament per demanar un local adequat on poder seguir oferint aquelles classes. Aquesta és la transcripció de part de l’acta corresponent:

“Respeto de haver acudido al Aiuntamiento Juan Albert y Marti Pbro. manifestando que sin otra mira que la de hacer bien a la humanidad, y guiándose por los escritos de los celebres Abates D. Lorenzo de Hervás español y Epée de París se ha dedicado á enseñar gratuitamente a los Sordomudos á leer y escribir: que para empezar esta carrera ha gastado en libros, láminas, tablas, pisarras, lapis, papel, aseite, etc. todo quanto tenía; que ha pasado hasta ahora en una havitacion reducida y demasiado apartada del centro de la ciudad y no obstante las cortas e interrumpidas lecciones que han tomado los Dicipulos, han vencido lo más dificultoso; y que necesitandose, para que adelanten, una sala ancha y larga en la que puedan aprender á conjugar los verbos y juntar las partes de la oración, pide les facilite el Aiuntamiento desde las cinco de la tarde hasta las ocho de la noche, por ahora, un puesto cómodo que pueda conducir al realze y acierto de un instituto que acrecentará la gloria de Barcelona…”

Acta de la sessió de l’Ajuntament del 4 / febrer /1800

“Inmediatamente empezaron los sordo-mudos que han adelantado más, en numero de 10, á explicar el Catecismo y varios puntos de la gramatica castellana, escrito todo y repartido en unos grandes cartones colocados á la vista de todos, con este método. Uno de los sordo-mudos con una varilla iba señalando succesivamente las palabras escritas en los cartones, y a cada una de ellas el mudo destinado para la explicacion, con señas muy claras y en que no cabía equivocacion, manifestaba el sentido de aquella voz. Concluido este exercicio, que turnó por todos, se les insinuó que escribiesen lo mismo que habían explicado, como en efecto asi lo practicaron, notandolo cada uno en su pizarra con elegantes caracteres. Exprimió lagrimas de ternura a muchos de los concurrentes el gusto de ver á aquellos infelices con la instruccion y cultura que parecia inasequible para ellos.”

Acta del examen públic del 16 / febrer /1800

La Corporació municipal va respondre afirmativament a la petició i li va cedir un racó del “Saló de Cent”. Aquell “Saló” (en desús des que el Consell de Cent va ser abolit el 1714 a rel de la Guerra de Successió) no era l’espai solemne que avui coneixem; llavors només s’utilitzava com a magatzem.

 

El fet de l’educabilitat de les persones sordes, però, no era prou conegut a Barcelona. Segurament hi havia mandataris de la Corporació que en dubtaven. Per això l’Ajuntament volia comprovar que realment aquells alumnes eren capaços d’aprendre coses i que per tant els diners que hi dedicarien no serien en va. En aquest sentit es va convocar un examen públic pel diumenge 16 de febrer. Tal i com diu l’acta corresponent: “Convidóse para dicha funcion a muchos individuos del Clero y de la Nobleza, autorizandola varios vocales del Ayuntamiento”.

 

De fet tots aquells personatges il·lustres van quedar tan sorpresos i emocionats que van “exprimir lágrimas de ternura”, tal i com va quedar recollit a l’acta:

Façana gòtica original de l’Ajuntament, al carrer Ciutat, abans de ser mutilada l’any 1830.

Plaça Nova (1802). J. Moulinier

Cal dir que l’any 1795 s’havia obert a Avapiés (Madrid), actualment Lavapiés, per ordre de Carlos IV, una aula per a l’educació d’alumnes sords dins l’escola escolàpia de San Fernando. Estava adreçada als fills de les classes acomodades i no era gratuïta. (Havien de pagar “por su enseñanza y manutencion 15 reales diarios”). Aquesta aula es va tancar el 1802, i no es va tornar a obrir l’escola fins el 1805.

 

La primera experiència barcelonina també va durar poc temps perquè en Joan Albert i Martí va tornar a França a finals de 1802, i com no hi havia cap altre mestre disposat a seguir aquella tasca, l’escola va tancar les seves portes fins a una nova oportunitat.

a segona obertura de ‘escola de sords va ser l’any 1806: El català Salvador Vieta i Catà, rector de Llavaneres i prevere de la catedral de Barcelona educava gratuïtament, com anteriorment ho havia fet en Joan Albert i Martí, un grup d’alumnes sords. Ja el 1805 es va adreçar a l’Ajuntament per sol·licitar realitzar un examen públic amb 6 dels seus alumnes “en la pieza llamada de ciento, en manifestación de los adelantamientos que han hecho, y se le franquee la referida pieza por el expresado fin”. La finalitat era també que se li proporcionés un local en les Cases Consistorials atès que el que ell utilitzava privadament era insuficient pel nombre d’alumnes que atenia. Després de diverses vicissituds se li va concedir el 7 de febrer de 1806.

 

En Salvador Vieta va utilitzar el català i el castellà per ensenyar els seus alumnes. També consta que la seva metodologia incloïa la dactilologia, la lectura labial i l’expressió oral. Així mateix va elaborar un diccionari visual, corresponent al vocabulari més usual, en el que cada concepte estava representat pel dibuix i la paraula corresponents, recurs clàssic que s’ha anat practicant en l’educació de l’alumnat sord de manera continuada.

 

Però aquella també va ser una experiència fugaç: Poc després d’abril de 1807 en Salvador Vieta va abandonar l’escola, i aquesta va tornar a quedar tancada uns quants anys més, fins després de la guerra del francès...

Mapa de Barcelona (1806). Pierre Lartigne

a tercera vegada que es va obrir l’escola va ser l’any 1816, i va ser degut a la iniciativa del Fra Manuel Thomás Estrada, un capellà de l’ordre de Predicadors al convent de Santa Caterina, nascut a Barcelona: Va fer una sol·licitud al Consejo Supremo de Castilla per tal d’instaurar a la ciutat una escola adreçada a “proporcionar a los desgraciados sordos y mudos una instrucción religiosa y moral a la vez que literaria”. Des de Castella li van concedir el títol de “Maestro de Sordo-Mudos de la ciudad de Barcelona” Com que aquest projecte gaudia de l’aprovació de l’Ajuntament de Barcelona, aquest li va habilitar un local en el propi edifici municipal. Essent així, l’escola va tornar a funcionar el 4 de desembre d’aquell any.

 

Com era usual cada vegada que s’inaugurava l’escola municipal, el mestre i alhora director pronunciava un discurs solemne a l’Ajuntament. Es conserva el que Manuel Estrada va pronunciar en aquella ocasió. Val a dir que el discurs esmentat inclou moltes frases manllevades gairebé literalment de l’obra d’Hervás y Panduro (“Escuela Española de Sordomudos (1795), pàgines 6 i posteriors) però presentant-les com a pròpies.  A sota d’aquest paràgraf es reprodueix una selecció bocins escollits per il·lustrar la mentalitat redemptorista que informava aquella educació de principis del sXIX i el concepte social que es tenia dels “desgraciats sords-muts”

El programa educatiu que es proposava a l’alumnat era si fa no fa el mateix que el de totes les èpoques anteriors: Doctrina cristiana, llegir i escriure, Aritmètica i algunes nocions de Geografia. Tot això en castellà. Hi assistien, però, alumnes d’ambdós sexes, (32 en total l’any 1820): A les noies les educava el mateix Manuel Tomàs Estrada i als nois el seu ajudant, en Francesc Simon Henrich.

 

L’escola va ser agregada el 1820 a l’“Acadèmia Cívica”, una escola destinada a l’educació dels treballadors adults, juntament amb la de cecs, que també ja funcionava. L’Acadèmia va ser víctima de les convulsions polítiques de l’època, ja que degut a tornar a pujar al poder els absolutistes Fernando VII va tancar (1823) per decret la dita Acadèmia Cívica en el context de la “Década Ominosa”, quan els absolutistes van executar i perseguir la gent d’ideologia liberal. (Un simple “Visca la Constitució!” podia ser castigat amb anys de presó.)

Epidèmia de febre groga a Barcelona (1821)

Escut de la Junta de Comerç

ot i que l’escola municipal estava tancada cal dir que abans de la seva definitiva reobertura, que va esdevenir l’any 1843, van existir dues temptatives consecutives, enmig d’un altre període d’inestabilitat caracteritzat pel conflicte entre absolutistes i liberals, que va provocar guerres, insurreccions, assassinats de personatges polítics,... que complicava el poder sostenir econòmicament aquests centres:

 

El primer intent va ser patrocinat per la “Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País”, però no va fructificar atesa la despesa que significava. Llavors l’Ajuntament va obrir l’escola (14/01/1836) en l’antic edifici del Govern Civil, a  la Rambla de Caputxins. Hi assistien 27 alumnes d’ambdós sexes, de manera gratuïta, i n’era mestre Francesc Simon. Però va ser tancada a finals de 1837 per manca de finançament.

 

La segona iniciativa estava sostinguda per la Junta de Comerç de Barcelona, des de 1838 a 1840. Els mestres  eren José Mª Moralejo, nascut prop de Madrid, doctor en Teologia, d’ideologia lliberal i professor autoritzat per la Universitat de França (a on havia hagut d’exiliar-se per les seves conviccions polítiques), i Luís Rubio. El 1838 rebien classe 16 nois, a la Llotja, i 12 noies al convent de les Magdalenes. L’horari era poc més d’un parell d’hores diàries. L’educació també era gratuïta. El 1839 es van formular denúncies de caire  ultracatòlic en relació al tarannà educatiu de Moralejo, i a partir d’aquí el clima es va anar enrarint: Els alumnes anaven deixant d’assistir i els dos mestres no rebien el seu salari. A l’abril de 1840 Moralejo va presentar la dimissió, argumentant també la manca de sentit d’una educació en castellà quan tot els familiars i coneguts dels alumnes parlaven en català i  “no conocen el castellano para hablarles corriente y comprenderles”. També demanava que el seu successor fos català, “cual circunstancia cree indispensable  por razón del idioma que en este país ha de enseñarse en aquella Escuela en beneficio de los mismos alumnos”. Se’n va tornar a Madrid, on es creu que va morir pobre i boig.

 

· Durant gairebé la primera meitat del sXIX l’Ajuntament va fer-se càrrec de l’escola de sords d’una manera relativa, doncs només cedia el local i cobria algunes despeses, que podien incloure una retribució als mestres.

· L’escola només estava oberta en les èpoques que hi havia algun voluntari disposat a fer classe i no hagués de fugir per causes polítiques. En cas contrari restava tancada. Els mestres pertanyien gairebé sempre a ordres religioses.

· El currículum era purament instrumental (“llegir, escriure, comptes”) en relació a l’objectiu primordial d’instrucció religiosa.

· L’horari lectiu era d’un parell o 3 d’hores al dia, i l’educació era gratuïta.

· La modalitat comunicativa combinava signes i llengua escrita.

· S’entenia les persones sordes com a “desgraciades” (que tenien una desgràcia) i “miserables” (que eren dignes de misericòrdia).

Tot i que l’escola municipal de sords va funcionar un temps més a la Comptadoria del Cadastre de l’Ajuntament, es va tornar a tancar una vegada més.

Mapa de Barcelona (1799)

Teatre de la Santa Creu (Teatre Principal), a la Rambla (1800)

Iniciatives privades

L’inici de l’Escola Municipal de Sords-Muts

La segona temptativa

Un tercer intent

Referències

Portada de l’emfàtic discurs d’obertura de Fra Manuel Thomás Estrada

Guerra del francès. Setge de la vil·la de Roses (1808)