algrat que antigament es creia de manera generalitzada que les persones sordes eren ineducables, es van succeir al llarg del temps algunes experiències aïllades que evidenciaven el contrari. Possiblement algunes d’aquestes iniciatives no van transcendir mai, i per tant no hem pogut arribat a conèixer-les. I les que es van divulgar en el seu temps ho van ser de manera molt limitada ja que, com podem suposar, en aquelles èpoques les notícies es difonien molt lentament i arribaven a molt poca gent. Per això si algú havia tingut l’ocurrència d’ensenyar a llegir, a parlar o a expressar-se amb signes a una persona sorda això no significava que aquesta experiència fos coneguda i posada en pràctica per altra gent que facilités la generalització de l’evidència de que les persones sordes sí que són educables.

El primer alumne sord del qual es sap el nom i la seva biografia va ser el pintor espanyol Juan Ximénez Fernández de Navarrete (1526-1579), conegut com “Navarrete, el Mudo”. Navarrete (autoretrat a l’esquerra), pintor del Renaixement al servei de Felip II, va realitzar molts quadres per al monestir de l’Escorial.

 

Va quedar sord als tres anys. De petit va ser portat pel seu pare al monestir de Santa María de La Estrella, a Nájera (La Rioja) per tal d’aprendre l’ofici d’artista pintor. Però el seu mestre, Fray Vicente de Santo Domingo, no només el va ensenyar a pintar sinó que el va alfabetitzar i el va ensenyar a parlar.

Però el personatge reconegut arreu del món com a pioner en el camp de l’ensenyament d’alumnes sords, si més no com a instaurador d’un mètode per fer-ho, és el benedictí Fray Pedro Ponce de León (1508?-1584), considerat el creador de la modalitat oral. En un dels pocs textos que va deixar afirma que va tenir alumnes sords i muts “a nativitate” (de naixement), “hijos de grandes señores e de personas principales, á quienes mostré hablar y leer y escribir y contar (...) y saberse por palabra confesar, e algunos latín, e algunos latín y griego, y entender la lengua italiana”.

 

Els seus alumnes més coneguts foren Francisco i Pedro de Tovar, fills sords del marquès de Berlanga, una família amb diversos casos de sordesa hereditària. Van ser confiats a Fray Pedro Ponce l’any 1545, al monestir de San Salvador de Oña (Burgos) per tal de cuidar-los i educar-los. Conten els seus contemporanis que el seu mètode per ensenyar a parlar era “De l’escriptura a la idea i de la idea a la paraula”. És a dir: En primer lloc escrivia una paraula; en segon lloc feia associar aquella paraula amb la idea que representava, i en darrer lloc feia expressar “con lengua y labios lo conocido en el papel”.

 

El fill primogènit d’aquesta família, Iñigo, era oïdor. Va ser condestable (el comandament militar més alt de Castella) per dret successori. Però ¿què hagués passat en cas de mort? Els seus germans menors Francisco i Pedro eren sords, i per tant estaven exclosos de la successió hereditària. Però havien après a parlar, i això no havia succeït mai anteriorment.

 

Els antecedents: Primeres experiències educatives

Aquesta capacitat ¿podia fer-los creditors del dret a heretar? Legalment no estava contemplat. Per aquest motiu la seva mare, la marquesa de Berlanga va encarregar al seu assessor jurídic, el llicenciat Lasso, una mena de dictamen sobre el tema. Així Lasso va realitzar el famós informe “Tratado legal sobre los mudos”, on manifestà que Pedro parlava i cantava, i argumentà que un “mut” que ha après a parlar ha de tenir dret a heretar allò que li pertocaria en cas de no haver sigut sord. Però aquest informe va ser censurat, i per tant no va ser divulgat entre els seus coetanis.

Navarrete

Juan Pablo Bonet

L’abat Charles-Michel de l’Épée (1712-1789), conegut com “L’Abbé de l’Epée”, va tenir el mèrit de fundar la primera escola per a alumnat sord: L’any 1760 va conèixer dues germanes bessones sordes les quals es comunicaven entre sí amb un codi gestual. A partir d’observar-les, d’adoptar els signes que elles feien i d’inventar-ne de nous va idear un mètode, també inspirat en els pioners espanyols, per ensenyar el francès i la religió a alumnes sords, que va anomenar de “signes metòdics”. Va fundar a París, a la seva casa de la rue des Moulins, la primera escola per a sords, oberta a totes les classes socials, la qual va ser reconeguda, el 1794, per l’Assemblea Nacional com a “Institution Nationale des Sourds-Muets”, i ell mateix va ser proclamat “benefactor de la Humanitat”. Així mateix l’Assemblea va declarar que els sords “tenen els mateixos drets que els reconeguts a la “Carta de Drets de l’Home i del Ciutadà” redactada pel Consell de la Revolució Francesa, i que “esdevenen ciutadans accedint a l’ensenyament i a un ofici”.

 

Entre les seves publicacions figura “La véritable manière d'instruire les sourds et muets, confirmée par une longue expérience”  (1784), on explica la seva metodologia, i que va servir de referència a mestres posteriors.

 

· Durant els segles XVI i XVII van existir a España –considerada el bressol de l’educació de l’alumnat sord– diverses experiències pioneres.

· Tot l’alumnat provenia de famílies nobles o aristocràtiques. En aquella època l’educació no era considerada un dret universal; gairebé ningú anava a escola, i les famílies amb recursos pagaven un mestre privat que educava només els seus fills. La particularitat dels casos dels que parlem rau en què aquests alumnes eren sords, i malgrat la nul·la confiança social en la seva educabilitat els seus pares van propiciar la seva educació.

· Finalment, a la segona meitat del segle XVIII, va aparèixer a París la primera escola per a sords, on al final de la seva vida l’Abbé de l’Epée educava un centenar d’alumnes. Aquesta escola va servir d’exemple a Europa i Estats Units per emprendre iniciatives similars.

· Per exemple va inspirar, a través de Lorenzo Hervás, en Joan Albert i Martí per iniciar una escola a Barcelona...

No es pot cloure aquest resum de les primeres experiències educatives amb alumnat sord –que no pretén ser exhaustiu– sense esmentar Manuel Ramírez de Carrión (1579-1652). Era mestre d’escola, i per tant el primer professional en l’educació d’aquest tipus d’alumnat amb coneixements lingüístics i pedagògics. Va educar també diversos fills de famílies nobiliàries amb un mètode fonètic que començava amb la lectura de cada paraula.

 

L’obra de Fray Pedro Ponce de León i de Juan Pablo Bonet va tenir posteriorment molta influència a tot Europa, i va inspirar diversos educadors, com per exemple l’abbé de l’Épée:

Juan Pablo Bonet (1579-1633) es pot considerar successor de Ponce de León en l’art d’ensenyar a parlar els fills sords de la noblesa (rebent també, com aquell, un bon sou a canvi). Va escriure la coneguda obra “Reduction de las letras y arte de enseñar a hablar los mudos”, (1620) on explica la seva metodologia i inclou un alfabet dactilològic inspirat en un d’anterior del franciscà Melchor Sánchez de Yebra.

Algunes pàgines del llibre de Juan Pablo Bonet. Sorprenentment moltes de les actuacions que indica encara es practiquen de manera semblant

Samuel Heinicke (1727-1790) va desenvolupar l’anomenat “mètode alemany”, o més aviat “mètode oral pur” fonamentat en la producció de la parla. Va fundar el 1778 a Leipzig el “Chursächsisches Institut für Stumme und andere mit Sprachgebrechen behaftete Personen”  (“Institut Saxó per a Muts i Altres Persones Afectades per Defectes de la Parla”). Ell i l’Abbé de l’Epée van polemitzar intensament en relació a quin era el millor mètode per ensenyar els sords, si el “manual” o l’“oral”. Aquesta polèmica s’ha mantingut virulenta al llarg dels temps i encara és vigent avui.

 

Però el darrer esglaó que ens portarà al fundador de l’escola barcelonesa per a alumnat sord és Lorenzo Hervás y Panduro, un insigne lingüista i filòleg, que va assessorar el fundador de l’escola -Joan Albert i Martí- en aquest “art” quan van coincidir a la ciutat...

Enllaç al llibre

Lorenzo Hervás y Panduro (1735-1809) era un jesuïta espanyol que va escriure uns 90 llibres, diversos d’ells de lingüística. Va fer un estudi de lingüística comparada de les llengües ameríndies. El 1767 es va haver d’exiliar a Itàlia ja que els jesuïtes van ser expulsats d’Espanya. A Roma va conèixer Tomasso Silvestri, fundador de la primera escola italiana per a sords (oberta el 1784, amb el nom actual de “Istituto Statale dei Sordi”). Silvestri havia viatjat prèviament a París per formar-se amb l’Abbé de l’Epée en l’educació d’alumnat sord. A partir del coneixement d’aquesta escola Hervás va escriure el famós llibre: “Escuela Española de Sordomudos, ó arte para enseñarles á escribir y hablar el idioma español” (1795). És un tractat en dos toms que inclou una completa guia de recursos pràctics per ensenyar als sords la llengua espanyola, amb un annex per a la portuguesa.

Ja va determinar llavors que la sordesa i la mudesa eren coses diferents. I ja va enunciar que “los Sordomudos tienen verdaderas ideas gramaticales, como todos los hombres que hablan... La gramàtica de los Sordomudos es totalmente mental, y la nuestra es mental y verbal”. Injustament però, durant el segle i mig posterior la societat va estar pensant que allò anomenat “mímica” només eren gestos desestructurats. No va ser fins 1960, quan el lingüista nord-americà William Stokoe va publicar l’estudi “Sign Language Structure”, quan es va atribuir a les llengües de signes la categoria de llengües.

Lorenzo  Hervás y Panduro

Enllaç als dos toms

Samuel Heinicke

Charles-Michel de l’Epée

Pedro Ponce de León

Juan Pablo Bonet

L’Abbé de l’Épée

Samuel Heinicke

Lorenzo Hervás y Panduro

Pedro Ponce de León

Dibuix de F.M. Salamanca (1851)

La notícia més antiga coneguda de l’educació d’una persona sorda data de finals del segle VII: S’explica que Sant John de Beverly (?-721), bisbe de York, va “curar” i va ensenyar a vocalitzar un pobre que era sord: Va fer el senyal de la creu damunt la seva llengua i el va obligar a repetir fonemes, síl·labes, paraules i algunes frases, que va pronunciar adequadament.

Rodolphus Agricola (1443-85), un professor holandès de Filosofia, en la seva obra “De Inventione Dialectica” va afirmar que era possible l’educació intel·lectual dels sords, i que havia vist un nen sord de naixement que “va arribar a aprendre moltes coses i a entendre allò que se li escrivia, i ell mateix, com si sabés parlar, podia escriure tot allò que la seva ment pensava”.

El metge, matemàtic i astròleg italià Girolamo Cardano (1501-76), que segons sembla va tenir un fill sord, va afirmar que les paraules no eren imprescindibles per comprendre o expressar idees, sinó que la comunicació també es podia realitzar mitjançant gestos. Va dir que “es pot fer sentir al sord mitjançant la lectura i fer-lo parlar amb l’escriptura”.