Inici > Artícles
Aquest passat mes de febrer vaig visitar l'escola “Gesamtschule Winterhude” d'Hamburg, situada al costat del parc Winterhude, molt a prop del cor de la ciutat. Per mi, com a professor de secundària, va ser una experiència molt interessant, perquè va significar conèixer de prop un model educatiu diferent del nostre, però amb uns principis semblants. Potser, abans de comentar les meves impressions, seria una bona idea aclarir molt breument el sistema educatiu d'Alemanya. A grans trets, en aquell país, en finalitzar la primària, els alumnes tenen quatre vies de sortida. Dues d'elles estan orientades a la formació professional (Hauptschule i Realschule). La tercera via és el Gymnasium, equivalent al que entenem per batxillerat. Finalment hi ha una possibilitat que engloba una educació més general i que en certa manera és el que més s'assembla a la nostra LOGSE espanyola: la Gesamtschule. L 'escola que vaig visitar va ser d'aquest darrer tipus.
Quan vaig arribar a la Gesamtschule Winterhude vaig tenir la sensació d'entrar en un edifici dels anys 70 prou ben conservat. Vaig tenir una sorpresa molt gran en saber que en realitat havia estat construïda els anys 20. Malgrat ser un centre amb molta tradició es combina l'experiència amb la innovació. De fet, l'escola ha apostat per una reforma en l'educació. I això, pel que vaig comprovar, es fa amb molta consciència. El professorat està molt preocupat per l'evolució de l'ensenyament tant a nivell local com estatal. Una prova d'això és que cada dues setmanes es fan conferències a l'escola amb experts d'universitats o administracions educatives. Durant la meva estada hi va haver dues conferències centrades sobre els resultats de les proves PISA. Em va cridar l'atenció la implicació per part de la majoria del professorat, conscient que les seves actuacions poden determinar en gran mesura l'evolució positiva de l'ensenyament. A part d'aquest interès pels docents, em va sorprendre el contacte directe que hi ha entre l'escola i altres centres de Suècia o Finlàndia. Pel que se'm va explicar, el director i la subdirectora de la “Gesamtschule Winterhude” van sovint a Suècia a reunir-se amb directors de diversos centres per tal d'implantar idees noves a Hamburg. A part d'aquest contacte directe amb el escandinaus també hi ha obert un projecte Comenius i dos programes d'intercanvi amb França i Espanya respectivament. El contacte amb altres centres europeus, doncs, està a l'ordre del dia.
A nivell intern el funcionament de les classes és diferent en funció del curs. Hi ha alumes des de 5è fins a 10è (de 10 a 16 anys). La manera de procedir als quatre darrers cursos és semblant al que coneixem de Catalunya, però a 5è i 6è s'utilitza una metodologia d'ensenyament força innovadora i que està donant bons resultats. En aquests cursos més baixos es divideix el curs en 3 parts. Per una banda hi ha una part de l'horari destinada a impartir coneixements (Lernbüro). Això es fa respectant el ritme d'aprenentatge de cada alumne. No es pretén simplement donar coneixements sinó tutoritzar i orientar l'alumne per tal que arribi a aquests coneixements a partir de vàries fonts (llibres de text, fotocòpies, material informàtic, etc.). En funció de la capacitat de cada nen el professor recomanarà que es faci més o menys. Sovint, a l'hora de Lernbüro es poden treballar en una classe vàries matèries; és habitual que a l'aula hi hagi més d'un professor. A part d'aquesta part de l'horari per a impartir coneixements també hi ha una part de projecte (Projekt) en la qual es treballen diverses àrees. Ve a ser com el nostre crèdit de síntesi, però portat al llarg de tot l'any. En aquesta part l'alumne pot aplicar els continguts i procediments apresos al Lernbüro. Finalment hi ha una part de crèdits variables (Werkstätten) que representen 4 hores setmanals. De manera semblant a Catalunya, l'alumne pot triar assignatures com llengües estrangeres, fotografia, cultura, etc.
En una de les classes de matemàtiques que vaig visitar els alumnes de 5è tenien Lernbüro. Els 10 primers minuts el propi professor de matemàtiques va estar parlant en anglès, perquè hi ha un consens entre el professorat sobre la necessitat d'utilitzar l'anglès més enllà de l'hora de llengua estrangera. La idea que els alumnes s'acostumin al llenguatge matemàtic en anglès em va semblar curiosa. Acte seguit es va repassar el que s'havia estat fent durant els darrers dies: càlcul mental, regla de tres i percentatges. El repàs no va durar més de 15 minuts. Passat aquest temps els alumnes van començar a treballar pel seu compte, amb la tutorització del professor. En aquell moment encara no hi havia cap altre professor més. Cada alumne tenia una agenda especial on s'hi havia d'anotar el que es feia. A part de valorar la feina personal, calia fer una autovaloració de l'esforç dia rera dia. Amb això es pretén que l'alumne aprengui a ser conscient dels seus hàbits i esforç personal; això vol dir que no només el professor qualificarà l'alumne, sinó que ell mateix ho podrà fer. Cada cert temps (unes 35 hores) hi ha un canvi d'unitat i, abans, l'alumne haurà hagut de superar certes proves; ara bé, aquestes proves les fa l'alumne quan ell ho decideix. No hi ha el concepte “d'examen” de la manera com nosaltres l'entenem. El professor no fixa cap data ni tan sols el nivell. En funció del que decideix fer l'alumne i quan ho vol fer, s'avalua el seguiment. Una altra cosa curiosa és el fet que a l'hora del projecte poden treballar sobre un tema alumnes de diferents nivells que s'ajunten per fer un equip de treball. Així, és normal que els alumnes de 7è treballin amb els de 10è. Segons molts professors, això resulta molt positiu perquè els alumnes petits solen ser més constants a l'hora de fer la feina (encara conserven els bons hàbits de treball) que no pas els grans. Aquests darrers, en canvi, tenen una maduresa més gran i poden aprofitar els seus coneixements per tal de millorar el contingut del treball. Sovint a l'aula d'informàtica hi confluïen alumnes de diversos cursos per preparar un treball comú. A propòsit d'aquest fet, em va semblar que era molt normal moure's pel centre. Els alumnes tant entraven a l'aula com sortien per anar a buscar material. La flexibilitat de moviment em va semblar quasi total. De totes maneres, aquest moviment no era estressant. A tot arreu les portes eren obertes i ningú s'escandalitzava per veure un alumne entrant i sortint a l'aula d'informàtica. Entrava dins de la quotidianitat.
Pel que fa a l'ensenyament de la música, haig de dir que el professor estava malalt i l'estava substituint un company del departament de ciències que també tocava el piano. L'escola disposava de molts instruments d'entre els quals en destaca un piano de cua (a part d'un piano vertical). El que em va cridar més l'atenció va ser que les dues aules de música eren com espais oberts als quals sovint hi anaven els alumnes a gaudir una estona tocant. En una d'elles hi havia una bateria gran i continuament hi entrava gent i en sortia. Al costat hi havia força sovint un alumne que tocava el piano de cua. Es veu que era dels pocs que tocaven serosament el piano i per tant dels pocs que tenien la clau de l'aula. A ell l'escola li oferia un espai per practicar amb un material de primera qualitat (només cal pensar quant costa un piano de cua!!!). En tot cas, les dues aules de música representaven dos espais vius i plens d'activitat, tot i que el professor titular estava malalt.
Malgrat l'esforç esmerçat per tot l'equip de l'escola per oferir un ensenyament de qualitat, tothom era conscient de la importància de tenir projectes per al futur. La natalitat no és molt gran i, també a Alemanya, les escoles poden entrar en “conflicte” per tal de subsistir (malgrat que allà l'escola privada és pràcticament inexistent). Per tal de poder fer front a aquesta realitat la Gesamtschule Winterhude ha proposat un projecte d'escola bilingüe espanyol-alemany per al curs vinent. Hi ha més informació a la web del centre:
http://www.hh.schule.de/gsw/php/index1024.html
©Marcel Peix, 2005.