Europa fins l’any mil

Entre els segles VI i X va començar la gran lluita a Occident per extreure de la terra el rendiment necessari per allunyar el fantasma de la fam d'aquesta part del món. El teló de fons d'aquest drama és la difícil i llarga sortida dels pobles germànics del subdesenvolupament.

 

1. La consolidació de les monarquies germano-cristianes

Als darrers anys del segle VI, després de quasi dos segles d'invasions i de lluites internes, van quedar definides sobre l'àrea de l'antic Imperi d'Occident quatre grans unitats polítiques: el regne franc, el regne visigòtic i el regne llombard al continent i l'Heptarquia (set regnes) anglosaxona a Anglaterra.

1.1. Trets generals de les monarquies germano-cristianes

Entre els pobles invasors un cas singular va ser el dels angles i dels saxons, els quals van ocupar terres bretones expulsant violentament gran part dels celto-romans i fins van aconseguir superar en nombre la població nativa subjugada. Els anglosaxons, que no havien estat en contacte directe amb el món romanitzat, reproduïen en els seus nous establiments el tipus de societat pre-urbana, agrícola i ramadera pròpia dels seus llocs d'origen. Això explica que, tot i la seva conversió al cristianisme, aquests pobles conservessin una llengua, uns costums i unes institucions d'arrels clarament germàniques.

           En canvi, els francs, els visigots i els llombards (o longobards), minoritaris davant la població nativa i més romanitzada van fundar els seus regnes sobre les restes de l'administració imperial del territori ocupat, tot procurant integrar-hi part dels seus antics costums germànics.

L'antiga administració imperial va quedar sota l'autoritat dels monarques germànics. Els antics béns públics de l'Estat romà (terres, mines, tallers, peatges ... ) i la capacitat de cobrar impostos van passar a dependre dels nous governants. Però aquestes monarquies, mancades de tota noció de gestió pública, per tal de cobrir els llocs claus de l'Estat, van haver de recórrer a membres de l'antiga élite romana, gairebé sempre eclesiàstics.

Mantenir la fidelitat dels terratinents romans o germànics va esdevenir un element fonamental per a l'estabilitat de les noves monarquies. Els terratinents tenien importants exèrcits privats a les seves vil·les. Per això molts càrrecs de comte (governador de districte) van anar a parar a terratinents.

També succeïa el cas invers, és a dir, que es paguessin les funcions dels comtes o d'altres funcionaris mitjançant l'adjudicació de terres publiques (pre-feudalisme).

A la seva residència, el rei mantenia una ficció de cort, repartia càrrecs i títols als amics, als homes de confiança i als clergues assessors, alhora que donava caràcter de consell reial al grup dels poderosos que l'envoltaven (aules règies).

Amb la finalitat d'afavorir una mínima convivència pacífica entre els súbdits i de posar de relleu el seu paper de jutges, els reis germànics van promulgar codis de lleis de senzilla expressió, que només feien referència a aspectes del dret personal. L'excepció va ser l'extens cos de lleis visigòtiques (els codis d'Euric i d'Alaric), que conjuminava elements del dret germànic amb d'altres propis del dret romà. Aquest cos de lleis es va revelar tan complet i eficaç en la practica que, refós en el Liber iudiciorum (Llibre dels judicis), va continuar aplicant-se a les terres hispàniques al llarg de gairebé tota l'Edat Mitjana.

1.2. El paper de l'Església occidental

Al començament del segle VI, després de quasi cent anys de ruralització d'Occident, de deteriorament de les comunicacions i de decadència intel·lectual, el bisbe de Roma (el papa) va veure com minvaven de forma ostensible la seva autoritat i el seu prestigi.

Al llarg del segle VII, el papa va haver d'enfrontar-se a nous perills: la formació d'Esglésies «nacionals», la falta de control i d'uniformitat en la vida monàstic, la transformació de molts bisbes en autèntics governadors civils (i fins i tot militars) de les seves diòcesis, l'acaparament per part de les famílies terratinents més poderoses dels càrrecs de bisbe, etc.

Però tots aquests problemes es feien petits comparats amb la situació derivada de la posició del papa davant l'Imperi bizantí. La política d’autocràcia de l'emperador, que manejava al seu antull el patriarca de Constantinoble, unida al privilegi imperial de confirmar en el seu càrrec el bisbe de Roma va fer passar múltiples humiliacions al papa. D'altra banda, la creixent superioritat intel·lectual d'Orient respecte d'Occident va conduir a menysprear i a ignorar tot allò que procedia de Roma.

Tot i així, l’Església romana comptava amb una considerable reserva d'energia potencial, que residia bàsicament en els monjos irlandeses i els benedictins (fundadors de monestirs i evangelitzadors), en el paper de conservació de la cultura clàssica realitzat pels monestirs, en el prestigi de què encara gaudia per als germànics el nom de Roma, associat ara al seu bisbe, i, sobretot, en la lleialtat a Roma del poderós poble dels francs.

2. El projecte d'Estat carolingi

Durant la primera meitat del segle VIII es va iniciar una íntima col·laboració entre la casa d'Héristal (futura dinastia carolíngia) i l’Església romana. De l’Església, els Héristal van obtenir la corona dels francs i el papa va disposar d'una valuosa ajuda per reorganitzar la caòtica situació del cristianisme i d'un braç armat al seu servei.

Gràcies a la intervenció franca (Pipí el Breu) a Itàlia, el Papa aconseguí l'expulsió dels bizantins del centre de la península, la creació d'un territori (Estats Pontificis) del qual n'era sobirà i la independència de la Tutela que sobre ell exercia l’emperador bizantí.

El següent pas era tractar de crear un nou emperador a Occident que fes de contrapès, o fins i tot anul·lés el d'Orient. L'escollit havia de ser el rei dels francs. Quan Carlemany va accedir a la corona dels francs (768) es va iniciar un procés que havia de marcar la història d'Europa. Durant el regnat de Carlemany (768-814), es va formar un gran Estat, que va esdevenir l’Imperi carolingi quan, el Nadal de l'any 800, el papa Lleó III va coronar emperador Carlemany. Però aquest imperi distava molt de ser la monarquia universal, el nou imperi dels romans (dels cristians), al contrari, va ser el punt de partida del procés que va conduir a la formació del feudalisme europeu.

2.1. El palau, centre de l'administració carolíngia

Tota l'administració de l'imperi Carolingi es va centralitzar en la persona de l’emperador i en una cort sense residència fixa. El govern del territori es confonia amb el del mateix palau i, a més, el tresor públic i el privat de l’emperador eren la mateixa cosa.

Per tal de donar a aquesta cort un tarannà imperial, Carlemany es va envoltar de a millor intel·lectualitat d'Occident, la qual cosa va servir per provocar una aparença, encara que efímera, de renaixement cultural Renaixement carolingi. D'aquest renaixement el fet més pràctic i realment profitós potser va ser la reforma de l'escriptura, necessària per afermar unes bones comunicacions, un correcte funcionament de la cancelleria i un bon vehicle d'instrucció.

2.2. L’organització del territori

Per al govern del territori imperial es va establir una divisió en districtes (uns 200): els comtats. Al capdavant de cada un hi havia un comte, delegat de L’emperador, unit a ell mitjançant un jurament de fidelitat. La seva missió consistia a percebre els impostos administrar la justícia, reclutar tropes i rebre els juraments de fidelitat que vinculaven els homes lliures del comtat a l’emperador. El territori comtal solia estar dividit en vegueries en que actuava, en representació del comte, el veguer. Quan el comtat era una zona amenaçada per conflictes bèl·lics, o era una frontera (marca), el seu governador (el marqués) gaudia de plena autonomia militar.

Tot i això, el control del comte o del marqués sobre el seu districte no era absolut. Dins d'ell podien existir bisbats o monestirs i propietats alodials, els titulars de les quals estaven vinculats directament a l'emperador i gaudien, dins la seva jurisdicció, e facultats semblants a les dels comtes. Per altra banda, l’emperador supervisava el bon funcionament del govern territorial a través d’uns inspectors mòbils, els missi dominici missatgers del senyor, és a dir, de l'emperador).

Ara bé, un inconvenient bàsic d'aquesta organització era com pagar els serveis de tants funcionaris en un món en què quasi no circulava la moneda. La solució escollida va ser l'adjudicació, amb cada càrrec i pel temps que durés l'exercici, d'unes terres suficients per mantenir el funcionari (comte, marques, vescomte, veguer ... ), els seus familiars i el seu servei.

2.3. El fracàs de l’Imperi carolingi

Els successors de Carlemany no van saber entendre que l'autoritat imperial depenia de la unitat del territori. Així, quan va morir Carlemany van repartir-se el territori entre els seus successors formant diferents regnes amb el compromís que un dels reis tindria el títol d'emperador. Aquesta actitud tenia les seves arrels en la mentalitat dels monarques carolingis que veien encara en les terres de l’Imperi una propietat de la dinastia.

Un altre gravíssim factor desintegrador va sorgir de la degeneració de l'administració territorial. El càrrec d'alt funcionar¡, inicialment temporal, va passar a ser vitalici i més endavant hereditari. Així els càrrecs van passar a ser el privilegi d'unes famílies, que es van anar convertint en un estament superior inamovible, els membres del qual es constituïen en noblesa. Un segle després de la mort de Carlemany, gran part dels comtats s'havien tornat petits Estats autònoms.

Tot aquest ensorrament es va accelerar després d'una sèrie d'invasions devastadores, que van sembrar el caos i la misèria a bona part del que havia estat l’Imperi de Carlemany. Al llarg del segle IX, els normands (víkings) van assolar les terres atlàntiques i una gran franja interior dels dominis francs; a la primera meitat del segle X va ser un poble turcomongol, els hongaresos, els qui van arrasar les terres de l'est, mentre que al llarg dels segles IX i X, els pirates sarraïns es van dedicar a saquejar les costes de Provença i d'Itàlia.

 

3. L'economia d'Occident abans de l'any 1000

L'Occident europeu comptava, als segles VI i VII, amb densitats de població que s'estimen de 5 a 6 h/km a la Gàl·lia i a Hispània, un poc més al nord d’Itàlia, i, només, de 2,2 a 2,4 a la Germania. El predomini dels boscos i les pastures, la manca d'estris agrícoles i la falta de braços per treballar la terra són algunes de les raons que expliquen la ruralització d'Occident en una època en què poder menjar es va convertir en una obsessió per a la majoria de la població.

Les ciutats s'havien despoblat i, excepte a zones d’Hispània o Itàlia, tenien una superfície mitjana de 25 ha i una població al voltant de 6000 habitants. Es construïa poc i s'aprofitaven els materials utilitzats antany.

3.1. Una agricultura endarrerida

Pel que fa a la propietat, continuaven subsistint les grans explotacions agràries de producció autosuficient, inclosa la manufacturera. Els propietaris acostumaven a ser la noblesa nativo-romana, els magnats germànics i els grans monestirs. L'explotació es realitzava cada cop menys amb esclaus i molt més amb el treball de pagesos, als quals es pagava cedint-los una parcel·la de terra per a la seva subsistència. Tot i això, abundava la petita propietat, però per raons de seguretat, igual que al final de l'Imperi, els titulars s'encomanaven a la protecció d'un terratinent patró i la seva situació quasi no diferia de la de l'antic colon o de la del futur serf.

Les formes de conreu més usuals eren les de rotació biennal, en algunes zones la triennal, i potser en zones molt endarrerides es practicava una agricultura molt primitiva (l'artiga). Com a adob eren utilitzats els fems animals, la calç, les margues, etc. Es continuava fent servir l'arada romana i al nord d'Europa s'utilitzava l'arada amb rodes (carruca). El molí d'aigua era també conegut i utilitzat.

Els rendiments dels cultius, sobretot el dels cereals, eren molt baixos: un gra sembrat en generava de dos a quatre i, fins i tot menys de dos grans. La reacció va ser l'inici de la febre esbancadora de l'Edat Mitjana,

que mirava de compensar, mitjançant els conreus extenses, la baixa productivitat de la terra.

3.2. L'empobriment del comerç

Entre els segles VI i X va disminuir fortament el comerç a Occident i a les terres interiors es va fer rar l'ús de la moneda en les transaccions mercantils. Les grans explotacions agràries orientaven la seva producció prioritàriament a cobrir totes les necessitats dels qui hi vivien i, si era possible, a generar excedents. Aquests excedents acostumaven a ser adquirits pels camperols de la zona, que anaven a la Villa (o nucli central de la gran explotació) per tal de canviar els seus productes per articles que ells no produïen. L’absència d'un poder públic ben organitzat, capaç de mantenir vigilats i en bon ús els camins, els ponts i les calçades, va fer que resultés molt car tot comerç de llarga distancia que no fos fluvial o marítim.

El deteriorament de les comunicacions i la persistència del bandidatge feien que només un comerç d'articles molt cotitzats justifiqués l'organització i el manteniment durant llargs dies de marxa d'animals de càrrega i tiratge, de conductors i d'escorta armada. Per tant, a l'interior d'Occident només van subsistir els mercats d'aquelles ciutats que eren seu de rics compradors (reis, bisbes, comtes) o les que eren centres de redistribució d'una ruta per la qual circules algún producte d'alt interès, per exemple la sal.

No obstant això, als ports marítims o fluvials, i més encara si conservaven unes mínimes comunicacions terra endins, va continuar desenvolupant-se un bon nivell mercantil.

 

4.    Noves invasions

Des del segle IX, noves invasions de pobles procedents de les estepes asiàtiques (hongaresos), d'Escandinàvia (normands) i del nord d’Àfrica (sarraïns) van saquejar Europa durant gairebé dos-cents anys.

Tot i que no eren gaire nombrosos, els hongaresos penetraven a Europa travessant la frontera natural del riu Danubi per realitzar incursions anuals contra Occident, amb les quals sembraven el terror. Van travessar Alemanya i van arribar fins a Itàlia, França i fins i tot Catalunya. Les expedicions de saqueig a Alemanya van continuar fins l'any 955, data en què el rei Otó I el Gran els va derrotar a la plana del Lech. La majoria va fugir i Otó va fer decapitar els que havia agafat com a presoners, per evitar noves incursions.

A Escandinava, hi romanien pobles germànics que no havien intervingut en les primeres invasions. Eren mariners audaços, amants del risc i del saqueig. En coneixem els costums gràcies a les eddas i les sagues. Els escandinaus constitueixen tres grups principals: suecs, danesos i noruecs, que s'engloben sota la denominació de víkings. A Europa els van anomenar normands, que vol dir "homes del nord".

La majoria dels daneses van emprendre la ruta cap al sud, cap al Canal de la Mànega. Van envair les costes europees i van saquejar Alemanya i França. En campanyes successives van gosar d'anar més al sud i van devastar Galícia. Fins i tot l'any 844 van navegar pel Guadalquivir fins a Sevilla i la van saquejar durant set dies. En el segle X, van quedar instal·lats a la regió francesa de Normandía (nom que deriva de normands). Convertits en guerrers cristians, i un cop assimilades la llengua i la civilització locals, alguns van seguir el duc Guillem el Conqueridor (1066) cap a Anglaterra, on es van establir i van fundar la dinastia normanda.

Els noruecs van navegar cap a Escòcia, les illes Féroe i Islàndia, on van fundar Reykjavik en l'any 875. Des d’Islàndia van seguir la ruta de l'oest i, a la fi del segle X, Eric el Roig va arribar a Groenlàndia, que va anomenar «terra verda». El seu fili, Leif Ericson, va arribar, pels volts de l'any 1 000, a les costes d’Amèrica del Nord i va recórrer les regions del Labrador, Terranova i Nova Escòcia. Un escàs nombre de colons va fer impossible un establiment definitiu en aquelles regions. Una altra ruta que van seguir va ser la dels danesos pel sud d'Europa. Així, van navegar pel curs de l'Ebre fins a arribar a Pamplona, van saquejar Catalunya i, després, es van dirigir cap a Itàlia.

Els suecs, anomenats varegs, van mantenir contacte amb l'Orient. Des del golf de Riga baixaven pels rius de Rússia fins a arribar a la mar Càspia i a Constantinoble. Van comerciar oferint barbes de balena, olis animals, llanes i cuirs.

Els hongaresos o magiars eren un poble d'origen turcomongol. Durant gairebé un segle es van dedicar a saquejar i destruir tot el que trobaven. El salvatgisme que els caracteritzava era tan gran que el folklore d’alguns pobles ha incorporal la figura del magiar com a ogre devorador de nens en els contes infantils.

Les eddas i les sagues eren narracions sobre les aventures dels pobles d'Escandinàvia en les quals es narraven les aventures d'un heroi principal. A partir del segle X es van compilar en prosa i en vers.

La nau normanda dels segles IX i X s'anomenava drakar. Eren tan llargues i estretes que entre pocs homes les podien aixecar amb facilitat. Avançaven amb rems i amb vela. Podien admetre un màxim de cent homes.

Les aventures de Robin Hood plasmen les lluites a Anglaterra entre la noblesa saxona derrotada (Robin) i els nous dominadors, els normands.

Una tercera onada d'invasions va arrasar Europa: la dels pirates musulmans, els sarraïns. Amb base a Tunísia, es dedicaven al saqueig i a la captura d'esclaus a les regions costaneres de la Provença i d’Itàlia. Un intent d'ocupar el sud d’Itàlia no va prosperar a causa de la intervenció de la flota bizantina. Sols van poder conquerir Sicília, que va ser ocupada durant dos segles, aproximadament.

 

 

5.    Els regnes cristians

Quan els musulmans van envair la Península el 711, alguns hispanovisigots van fugir i es van refugiar en les valls de la serralada cantàbrica i del Pirineu. Des d'aquelles regions van començar a organitzar la repoblació de les zones situades entre aquelles àrees muntanyoses i la zona ocupada pels musulmans.

5.1. El regne asturlleonés

El regne asturlleonés va ser el nucli cristià més important de la Península fins al segle X. El primer enfrontament contra els musulmans va ser obra dels pobladors de les muntanyes asturs, que intentaven fugir de¡ control dels impostos que els musulmans els imposaven. Els primers reis de la dinastia van consolidar el regne mitjançant l'establiment d'una frontera amb els musulmans, l'organització d'una administració i l'adopció del Dret visigòtic. A la fi del segle X, es van repoblar les terres fins al Duero i es va establir la capital a Lleó.

Les planes orientals i despoblades fins al Duero formaven una frontera amb Al-Andalus. La perillositat d'aquesta zona va permetre als comtes encarregats de la defensa una llibertat de moviments que va culminar amb la independència de Castella respecte del regne de Lleó, a la darreria del segle X.

L'economia era de tipus agrari i ramader, no utilitzaven la moneda, i l’artesania i el comerç estaven poc desenvolupats. Quan la repoblació va arribar a la Meseta es va desenvolupar una agricultura de cereals i vinyes. Més endavant, la ramaderia, que exigia menys mà d'obra i es podia defensar millor en cas d'atac enemic, va adquirir una importància molt gran. La zona de transhumància es va estendre a Extremadura i a la Manxa, i la utilització d'aquesta zona va donar lloc a nombrosos conflictes, que van ser regulats en l'associació de ramaders anomenada La Mesta, a partir del 1273.

Quant a l'organització social, va evolucionar al mateix temps que avançava la repoblació cap a la vall del Duero. Al començament (segles VIII-X) predominaven els petits propietaris, però més endavant aquests van ser absorbits pels grans senyors (a causa de males collites ... ) que acumulaven propietats extenses.

5.2. Els regnes de Pamplona i Aragó i els comtats catalans

Els nuclis de resistència establerts al Pirineu van lluitar per mantenir-se independents de l'Imperi carolingi i, alhora, per frenar l’avançament musulmà. Els Estats que es van formar van ser el regne de Pamplona, el regne d’Aragó i els comtats catalans.

 

El regne de Pamplona. La família que dirigia la població de vascons segons formes quasi tribals, en el segle IX, va expulsar els francs amb l'ajut dels musulmans. Un segle més tard, hi van trencar la relació i la monarquia navarresa es va consolidar amb l'aliança amb el regne asturlleonés. Al mateix temps, es va repoblar la Rioja.

Un fet decisiu per al desenvolupament del nord de la Península va ser el descobriment del sepulcre de l’apòstol sant Jaume, base d'un culte molt difós per tot Europa. Va permetre l'entrada de pelegrins a partir del segle X i, amb ells, la cultura de les regions situades al nord del Pirineu.

A Castella, per la perillositat que tenia com a frontera, hi sobrevivien els petits propietaris, ja que els comtes els necessitaven per a la defensa de la terra. Fins i tot, en alguns casos els vassalls podien trencar la relació amb el senyor, fet que diferencia aquest feudalisme del català i de l'europeu.

 

El regne d'Aragó. La manca de documentació no ens en permet un coneixement gaire exhausta. No obstant això, se sap que la població de la comarca de Jaca va oscil·lar entre la influencia franca, el domini musulmà i l'expansió del regne de Pamplona. Després d'un domini franc breu, l'Aragó va entrar en la zona d’influència navarresa amb aliances matrimonials, però va conservar una certa independència.

L'estructura socioeconòmica estava formada per petits propietaris que es dedicaven sobretot a la ramaderia. Per sobre d'ells hi havia els barons, caps militars i jutges, que rebien terres directament del rei.

Aquestes terres no eren hereditàries i el rel les podia atorgar quan volgués. Igual com va passar a Castella, aquest fet no va afavorir el desenvolupament d'un feudalisme tan intens com en la resta d'Europa.

 

Els comtats catalans. La Marca Hispànica creada per Carlemany va quedar reduïda a la zona pirinenca orienta¡, territori que es va dividir en comtats. Els francs van arribar fins al riu Llobregat, però van fracassar en l'intent de repoblar l’àrea situada més al sud i a l’oest. Aquest territori va ser repoblat lentament pels comtes.

A la fi del segle X, la desintegració de l'Imperi carolingi va afavorir la independència política. Els atacs musulmans van demostrar que l'única autoritat capaç d'organitzar tant la defensa com la repoblació era la família comtal de Barcelona. Aquesta família va aglutinar sota el seu poder la resta de comtats per mitjà d'aliances matrimonials.

El domini carolingi en els comtats catalans en va imposar l'administració, basada en el castell com a centre administratiu i militar. Les repoblacions van ser dutes a terme per nobles i eclesiàstics.

En alguns casos, aquests compraven el castell i es convertien en autèntics senyors feudals, apropiant-se dels drets que corresponien al sobirà. A Catalunya, doncs, es va donar un feudalisme molt semblant al de la resta d'Europa.

Un any 1137, el matrimoni entre el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, i la princesa aragonesa, Peronella, va permetre la unió d'Aragó amb els comtats catalans, unió que va rebre el nom de Corona d'Aragó.

La situació desmembrada d’Al-Andalus en el segle XI, a causa de les lluites pel poder, va afavorir la consolidació dels regnes cristians. A poc a poc es va avançar en la repoblació i es va instaurar el sistema de pàries, que consistia en el pagament d'un tribut per part dels reis musulmans als reis cristians. No obstant això, l'empenta de les tropes almoràvits, al final del segle XI, i, posteriorment dels almohades en el segle XII, va aturar temporalment els avançaments cristians.

Les fronteres amb Al-Andalus van variar al llarg dels segles, d'acord amb les diverses etapes de la seva llarga història. Una Espanya musulmana havia assolit l'esplendor màxima amb el califat omeia, moment en què va ocupar les tres quartes parts de la Península. Però, a poc a poc, els regnes cristians van anar augmentant els territoris conquerits i ocupant les principals ciutats.

 

6.    Les cultures cristiana i jueva

Ja hem vist que moltes de les ciutats de la Península van ser conquerides pels musulmans per mitjà de pactes i capitulacions, en què es respectaven les persones i se'ls reconeixien els drets sobre les terres. A més, l'islam respectava les religions cristiana i jueva i es limitava a imposar-los un impost especial. Així, doncs, la major part de la població hispanovisigoda va acceptar els musulmans. Alguns, fins i tot, es van convertir a l'islam i es van integrar en la societat musulmana.

Els jueus van col·laborar amb els musulmans quan aquests van arribar a la Península, ja que ells havien estat perseguits pels visigots. A diferència de molts cristians, els jueus van conservar la seva religió i van viure en les aljames (calis). Es dedicaven al comerç o a la medicina. Així, són famosos els cirurgians de Lucena, centre de la ciència jueva a Al-Andalus.

En els regnes cristians, l'Església va fer un paper important, tant en la societat com en la cultura. L'Església va santificar la lluita contra l'infidel. A més, un gran nombre de monestirs van ser propietaris de grans extensions de terra. Els ordes religiosos fundaven monestirs en les zones acabades de repoblar. Els monestirs, a més de focus religiosos, eren el centre d'explotacions agràries i van contribuir, per exemple, a estendre el conreu dels cereals.

Fins al segle XII, els focus culturals a Castella i Lleó van estar localitzats en els monestirs, les catedrals i les corts reials. La principal tasca dels monestirs consistia a reproduir, comentar i miniar textos sagrats. En els comtats catalans, la influencia del desenvolupament cultural carolingi va permetre que florissin escoles com la del monestir de Ripoll, que posseïa una de les millors biblioteques de l’època.

Un dels fets culturals més importants d'aquest període és la formació de les llengües romàniques. El primer testimoni en llengua romànica són les Glosas emilíanenses, del segle X, escrites en navarroaragonès. El primer text en català són les Homilíes d'Organyá, del segle XII. En tots dos casos, els textos són comentaris religiosos, cosa que demostra l’interès de l’Església per comunicar-se amb el poble, que ja no parlava llatí.