Els germànics

 

1. Les invasions bàrbares

2. Els germànics: una societat tribal i guerrera

3. La formació dels regnes germànics

4. L’organització política i jurídica

5. Els problemes de convivència

 

_________________________________________________________

 

 

 

1. Les invasions bàrbares

 

A l'altre costat de les llarguíssimes fronteres nord i sud de l'Imperi romà hi havia un gran nombre de tribus, sempre prestes a la invasió, que Roma havia pogut mantenir a ratlla durant segles, a vegades mitjançant les armes i d'altres comprant la pau.

D'aquest pobles que els romans anomenaven bàrbars[1], van destacar els germànics, ja que durant els segles II, III i IV molts d'ells es van establir dins del territori imperial a títol de colons, federats o soldats.

Al s. V, moguts per la pressió de pobles asiàtics (huns[2] i àvars) o iranians (alans), diverses tribus, majoritàriament germànics, van envair l'Imperi d'Occident. La presencia d'aquestes tribus en un territori marcat per la crisi del s. III va ser decisiva per eliminar les darreres restes d'organització imperial.

La gran invasió dels germànics va començar l'any 406, sueus, vàndals i alans van travessar el Rin, van saquejar les Gàl·lies i al 409 es van instal·lar a Hispània. Per la seva part, angles, juts i saxons van passar a les illes Britàniques; els burgundis van ocupar el sud-est de les Gàl·lies i el francs es van assentar a la part nord. Els visigots van saquejar Roma l'any 410 i es van encaminar a la Gàl·lia i a Hispània.

L'últim emperador romà, Ròmul Augústul, va ser destronat al 476 per l'herul Odoacre i tot Occident va quedar sota domini dels invasors.

Tant els pobles invasor considerats intrusos (sueus, vàndals, alans, etc.) com els federats visigots, burgundis, francs, etc.), es van constituir en regnes, que en molts casos el van fer amb consentiment de les oligarquies locals, deleroses de veure's alliberades de les tenalles de l'administració imperial.

Es van mantenir algunes formes econòmiques, socials i culturals, ja que els pobles germànics les van imitar voluntàriament o involuntàriament dintre de les seves possibilitats.

La civilització romana, que es va anar degradant cada cop més, es va mantenir molt de temps. I quan allò que anomenem Civilització Europea o Occidental comenci a sorgir amb personalitat pròpia, les influencies del món romà es trobaran a la seva economia, a les seves estructures socials i en la cultura (llengües romàniques).

 

 

2. Els germànics: una societat tribal i guerrera

 

Els germànics vivien a l'altre banda del Rin i del Danubi. Eren ramaders i practicaven una agricultura de cereals molt primitiva i vivien en petits poblats en clarianes rodejades de bosc. Emigraven fàcilment quant s'hi trobaven obligades per les lluites que mantenien entre ells.

No van formar cap estat políticament organitzat. Decidien els problemes de manera democràtica en assemblees generals, on cada guerrer tenia un vot, i no més escollien un cap, que podia arribar a ser rei si agafava fama en cas de guerra. L'única llei que tenien era el costum (dret consuetudinari[3]).

Només les tribus que vivien prop del Imperi romà coneixien la moneda i rebien alguna influencia de la cultura romana.

La majoria dels pobles germànics tenien una cultura poc evolucionada. Eren politeistes i els seus deus estaven associats a les forces de la naturalesa; els seus santuaris eren al fons dels boscos. El seu paradís, la Valhalla, era el domini del deu Wuotan o Odin i hi anaven els guerrers morts en combat.

 

 

3. La formació dels regnes germànics

 

¨    Els regnes germànics

 A la darreria del s. V els més importants eren:

- Els visigots, ocupaven Hispània i el sud de la Gàl·lia. Van aconseguir la unitat territorial amb Leovigild i la religiosa amb Recared.

- Els ostrogots, es van establir a Itàlia i van viure moments d'esplendor amb Teodoric, però finalment van ser absorbits per l'Imperi Romà d'Orient.

- Els francs, instal·lat al nord de la Gàl·lia es va consolidar amb Clodoveu.

- L'heptarquia, a les illes Britàniques, angles, saxons i juts van formar set regnes (heptarquia), que l'any 827 es van unificar en un de sol.

- Uns altres grups més petits eren els vàndals, al nord d'Àfrica, els burgundis a la vall del Roine o els sueus al nord-oest d'Hispània.

 

4. L’organització política i jurídica

Després de les invasions el primer problema que van tenir que solucionar els germànics fou el de establir una organització política, per controlar les amplies zones ocupades i dominar permanentment els habitant del desaparegut Imperi Romà; que necessitaven alguna forma de govern estable i estructurada.

Van acabar organitzant monarquies, que de primer van ser electives, quan moria un rei l’assemblea general o els notables elegien un successor, que no havia de ser per força el seu fill, ni tan sol un membre de la pròpia família. Era un record de les assemblees de elecció de caps.

Amb el temps, es van fer hereditàries: quan un rei moria deixava el regne al fill. Si eren més d’un, podia repartir-los el regne que era considerat una propietat particular.

 

Els caps germànics es van veure obligats a organitzar els seus regnes. L’únic model possible era el de l’Imperi Romà, que acabaven de destruir. Imitant-lo van crear codis de lleis i es van rodejar d’un cos reduït de funcionaris i consellers, que van tenir que buscar entre els súbdits romans més cultes i més experts en organització. Es el que va fer el rei ostrogot Teodoric el Gran[4].

La seva principal força, no obstant, era l’exercit, format quasi exclusivament per súbdits germànics.

 

Teodoric Al principi actuava com a federat de l’emperador bizantí, i va derrotar al rei dels hèruls, Odoacre al 476[5]. Va arribar a encunya moneda amb la seva efígie, això el van poder fe pocs reis germànics. Es va fer construir un mausoleu a Ravenna (Itàlia), que mostra les influencies de l’art romà. Tenia fama de monarca hàbil.

 

5. Els problemes de convivència

Van tenir problemes greus de convivència o d’adaptació amb els habitants de l’antic Imperi Romà. Els separava: l’idioma, la religió, les lleis i la cultura.

En proporció eren molt pocs i les solucions van dependre de cada poble:

- Ostrogots i vàndals van mantenir una posició dominant que   els va fer impopulars entre els habitants romans i van acabar vençuts per Justinià.

- Els visigots van acceptar la via de fusió amb el poble dominat, van ser vençuts pels musulmans a l’any 711.

- Els únics que van mantenir el seu regne van ser els francs.