Des
dels inicis del segle viii, en el transcurs de cinc-cents anys,
l'Islam va tenir una presència hegemònica a la Península Ibérica, perllongada
per una presencia menor, d'uns dos segles i mig, a través del regne de Granada. L'Edat Mitjana i el mateix esdevenir
històric dels pobles hispànics van quedar marcats per una profunda empremta
islàmica generadora de realitats i de mites inesborrables: intransigència i
afirmació religiosa, convivència pacífica entre cultures, ciència
hispano-musulmana, la Península Ibérica com a pont entre Europa i Àfrica.
1. L'Islam hispànic fins a la fi del Califat
Quan
l’Islam va irrompre a la península Ibérica només havien passat vuitanta-nou
anys des que a Aràbia es va iniciar l'Hégira (622). Aquesta irrupció anava precedida d'un èxit religiós sense
precedents i d'un seguit de ressonants victòries sobre els imperis persa i
bizantí. Tant èxit religiós com el
conqueridor eren fonamentats en la senzillesa i en la bona adaptació de la nova
religió a la vida quotidiana i en el respecte inicial envers les comunitats de
jueus i cristians (a les persones i als béns).
Però, també es basava en el fet de saber aprofitar en les conquestes els
moments de tensions i dificultats internes dels països conquerits, i en una
agressivitat implacable contra tot aquell qui s'oposés a la predicació del
missatge islàmic.
La
conquesta del regne hispano-gòtic pels musulmans va tenir lloc en dues fases
breus i successives. La primera fase
(711-716) es va iniciar després de la derrota del rei Roderic i dels seus
seguidors davant d'uns 12 000 berbers conversos, comandats pel també berber
Tariq ibn Ziyad, a la batalla del riu Guadalete. Un nou exèrcit d'uns 18 000 homes, àrabs en la seva major part,
es van unir de seguida als vencedors per formar el contingent musulmà que,
dirigit pel valí d'lfriqiya, Musá ibn Musayr, pel seu fill Abd al-Aziz i per
Tariq mateix, va recórrer les terres peninsulars, més que combatent, negociant
amb l’aristocràcia hispanogòtica i exposant l'oferta de l’Islam.
El
715 la major part del territori havia estat conquerit gairebé
incruentament. La noblesa, amb
l'excepció d'una minoria d'emigrants cap a Cantàbria i el regne franc, havia
pactat amb els invasors la conservació
de les seves possessions, que sovint no eren de la seva propietat sinó que
provenien de l'antic fisc, a canvi d'admetre la sobirania islàmica.
La
segona fase, potser més dura, encara que no tan coneguda, va ser la conquesta
de la meitat nord de l'actual Catalunya i de la Septimània. A partir del 725 els musulmans van continuar
la seva expansió pel regne franc, però ni l’aristocràcia franca no va ser tan
receptiva com ho va ser la goda a la península, ni el país altament ruralitzat
no afavoria les negociacions amb grans comunitats urbanes o tribals (tret típic
de l’avançament musulmà). La reacció
franca del 732, amb la derrota musulmana a Poitiers, va iniciar un període
intermitent de guerra que no solament va conduir a l'expulsió dels musulmans
del regne franc, sinó també a la formació, a les valls pirinenques hispàniques
i a la Catalunya vella, d'un seguit de petits comtats que des del 812 van
constituir una barrera entre l’Islam i els dominis francs.
També
pel nord i el nord-est de la Península Ibérica es va veure frenat l’Islam,
fonamentalment perquè el territori astur, es va rebel·lar des del 718 (data de
la llegendària batalla de Covadonga), Cantàbria, les terres basques i Galícia,
van resultar encara menys propícies per als musulmans del que ho van ser antany
per als romans i els visigots.
Fracassat
l'intent (740) de repoblar la Meseta septentrional amb berbers, els àrabs
s'estimaren més estalviar-se qualsevol guerra de desgast i deixar fer les
funcions de frontera, fins ben entrat el segle ix, a la gairebé despoblada vall del Duero.
Aquestes
fronteres van delimitar el territori el qual anomenaren al-Andalus i que fins
el 755 es constituí en un aliat dependent del Califat omeia de Damasc.
Després
de conquerir la Península Ibérica els musulmans hi van establir una estructura
política rudimentària, destinada al govern de la comunitat islàmica del
territori ibèric en els aspectes militar, jurídico-religiós, d'administració de
les terres confiscades arran de la conquesta i de cobrament d'impostos. Aquesta estructura coexistia amb
l'organització jurídica i religiosa de les comunitats de jueus i cristians, les
quals, malgrat que estaven obligades a reconèixer l'autoritat suprema del valí
(governador dependent del califa de Damasc), gaudien d'un ampli marge
d'autonomia.
Entre
el 714 i el 755, dinou valís distints governaren al-Andalus enmig d'un clima de
lluites incessants entre els diversos grups d'invasors: àrabs quraixites, àrabs
iemenites, sirians i berbers. L'origen
d'aquests conflictes venia tant dels esforços de les tribus quraixites i
iemenites per controlar el govern de la Península com de les discriminacions a
l'hora del repartiment de terres entre els invasors.
L’inici
d'una estabilitat estructural mínima no s'aconseguiria fins l'arribada d'Abd
al-Rahman a la península (755). Abd
al-Rahman era un supervivent de la matança dels familiars dels Omeies que va
tenir lloc a Síria (750), quan aquella dinastia va ser abatuda per una
rebel·lió acabdillada pels abbassís.
Abd al-Rahman es va declarar independent dels califes abbassís i va
fundar una dinastia d'emirs (nou en total) que va governar fins el 912 com a
emirat independent. En tot aquest
període de temps no es va assolir la pau interior, les revoltes s'hi succeiran
cada cop més lligades a interessos regionals o locals, i amb més gran
protagonisme de la població hispana, tant cristiana (mossàrabs) com conversa
(muladís). Però, sí que es va
aconseguir de crear una unitat jurídico-religiosa entre els musulmans (Hixam I:
788-796), una bona organització central de l'Estat, un creixent desenvolupament
econòmic i cultural des dels inicis del segle ix,
i la formació d'un exèrcit permanent de mercenaris o esclaus, que anaren
substituint els primitius exèrcits de creients.
Quan
el 912 va accedir a l'emirat cordovès Abd al-Rahman III, la inestabilitat
social amenaçava de trencar la unitat d'al-Andalus i el poder del regne de Lleó
començava a ser una amenaça per als musulmans.
Mentrestant, al nord d’Àfrica, davant la feblesa dels califes abbassís
de Bagdad, estava creixent un gran Estat, constituït en Califat des del 909,
sota la dinastia fatimita, que amenaçava convertir al-Andalus en un Estat
satèl·lit.
El
nou emir va posar fi a les revoltes dins el seu Estat i va aconseguir que els
reis de Lleó i de Navarra i els comtes de Castella i Barcelona li retessin
vassallatge. A més, va establir bases
al Magrib (Melilla, Ceuta, Tànger ... ) per garantir el comerç africà. Finalment, el 929 Abd al-Rahman va sentir-se
prou fort com per fer-se religiosament independent i es proclamà califa i cap
dels creients, amb la qual cosa s'iniciava l’època del califat de Còrdova
(929-1036).
Durant
els vuitanta primers anys d'aquest període, els de màxima esplendor de l'Estat
d'al-Andalus, es va aconseguir l'estabilitat interior, gràcies a dos fets
fonamentals. En primer lloc, un gran
expandiment econòmic recolzat en un comerç marítim actiu (al-Andalus esdevingué
la primera potència marítima d'Occident).
En segon lloc, el bloqueig de tot intent expansionista cristià
mitjançant contínues campanyes de represàlia (especialment en temps del hagib
Almansor) contra els regnes i comtats del nord.
Però
a partir del 1008, l’aristocràcia dels funcionaris i dels diners, exèrcit
professional i les ciutats enriquides, van esdevenir forces disgregadores
incontenibles que van esmicolar el costós i autoritari Estat califal, en menys
de trenta anys. El territori
d'al-Andalus es va anar disgregant en més de vint-i-cinc regnes, les taifes, pràcticament ciutats-Estat
voltades de la regió de la qual eren el centre econòmic. L'Islam acabava de fer el primer pas per a
la seva descomposició a la península Ibérica.
2.
L'organització d'al-Andalus
Igual
que a tota la resta del seu àmbit d'expansió, l’Islam va alçar a la península
Ibérica un model de societat en el qual l'autonomia de les ciutats i
l'estratificació social, en funció del poder econòmic, van ser característiques
principals. Això, unit a les tensions
político-socials i ètniques, va acabar per fer que aquella societat entrés en
flagrant contradicció amb el concepte islàmic de comunitats de creients.
Per
a la seva administració, el territori d'al-Andalus era dividit en cores (províncies), al capdavant de les
quals hi havia un valí (governador)
i un caid (cap militar).
La
ciutat, que era capital de la cora, no tenia estructura municipal. Això era a causa que la comunitat islàmica
urbana desenvolupava les seves activitats quotidianes, d'acord amb la llei
alcorànica, sota la inspecció d'uns funcionaris específics: el Cadí (jutge
suprem), el sahib al-Suq (inspector i
jutge de mercats), el sahib al-Medina (cap
d'assumptes ciutadans), el sahib al-Sirta
(cap de la policia), etc.
Tota
l'estructura político-religiosa d'al-Andalus era centralitzada al palau de
l'emir o del califa, des d'on governava amb autoritat absoluta a través d'un
personal assalariat i d'esclaus.
L'administració pública era portada pels divan (serveis), agrupats en una cancelleria i en un servei general
d'Hisenda. Al capdavant de cada divan
hi havia un visir. Els serveis
domèstics i els tallers i obradors de palau quedaven a càrrec dels fata, esclaus d'élite o lliberts,
part dels quals eren eunucs.
Exèrcit, que en temps
d'expandiment de L’Islam era sobretot
un exèrcit de creients que lluitaven per imposar la seva fe, aviat va començar
a donar cabuda a cossos de soldats mantinguts i equipats gràcies a lots de
terres concedits en usdefruit. Però
totes dues modalitats van anar sent substituïdes per la creació de guàrdies
d'esclaus (negres africans i eslaus) i cossos de mercenaris (berbers, francs,
gallecs). Aquests exèrcits permanents
oscil·laren entre els 30000 i els 70000 homes.
Al
capdavant de tot l'aparell estatal, durant algunes èpoques de l'emirat
independent i sempre durant el califat, hi havia el hagib, ajudat per visir sense càrrec específic. Aquesta delegació de poders, que en realitat
eren exclusius del califa, servia per subratllar encara més el seu caràcter de
«representant del profeta» i de «emir dels creients».
Els
ingressos de l’Estat, al marge dels guanys obtinguts de l'explotació dels seus
tallers i obradors, de les seves terres (una cinquena part de les confiscades),
de la participació en botins de guerra, de les duanes, etc., provenien
principalment dels impostos. Els
musulmans havien de pagar tan sols un impost, a títol d'almoina legal (zakao), mentre que mossàrabs i jueus
eren gravats tant per una captació personal (txizya)
com per impostos sobre béns immobles (haratxá). Amb el temps, però, aquest darrer impost
es va imposar també als muladites i només se'n van salvar els descendents dels
invasors, àrabs i sirians. Així mateix,
també era prou freqüent que s'apliquessin, a tots o a part dels súbdits,
impostos extraordinaris (margarim) segons
les necessitats de l'aparell estatal.
Quan
els musulmans van arribar a la península, el nombre d'habitants amb prou feines
devia depassar els quatre milions. Els
50 000 o 60 000 musulmans que s'hi establiren durant els primers cinquanta anys
no constituïren una gran aportació demogràfica. L'Islam, doncs, va assentar les bases del seu arrelament en la
conversió dels hispans.
El nombre de muladites va anar creixent,
tant entre l’aristocràcia hispano-gòtica com entre els pagesos, a causa dels
avantatges (fiscals i de llibertats personals) que la conversió
comportava. Va ser, tal vegada, a les
ciutats on es van conservar les més grans comunitats de mossàrabs i jueus, a
títol de protegits. Els mossàrabs van
gaudir fins al segle ix d'un
important paper polític, en consonància amb el seu nivell cultural superior,
però a partir d'aquella època l'auge de la cultura musulmana i l'arabització
dels costums els va relegar a un paper de minoria cultural i religiosa.
La
majoria islàmica, malgrat que els seus membres eren iguals davant la llei, era
dividida en grups ètnics. Els qui
tenien avantpassats àrabs (i encara més si eren de la tribu de Mahoma)
constituïen un estament privilegiat: els baladins. Els sirians, instal·lats com a soldats camperols, els berbers i
els muladites hispànics formaven capes (de major a menor) de rang social
inferior als baladins i la importància dels quals era determinada per la
propietat i el càrrec que ostentaven.
Durant
els primers tres-cents anys de la història d'al-Andalus hi van haver unes
altres aportacions humanes: sirians, perses, egipcis, etc.; però la més
important estava relacionada amb la recerca de braços per al treball de la
terra o de soldats per a l’exèrcit. De
vegades s'aconseguia per mitjà de la captura, en campanyes militars, de
gallecs, bascons i, fins al 750, de gent del sud de les Gàl·lies. Però la gran entrada de gent nova va ser a
través del comerç d'esclaus, portats principalment de l’Àfrica negra, o del món
eslau i germànic. Molts d'aquests
esclaus eren destinats a serveis domèstics, harems o tallers. D'altres, a causa del fet que l'esclavatge
no era excessivament dur, i que la llibertat s'aconseguia amb facilitat,
passaven a engruixir, una vegada convertits a L’Islam, la població dels mawlas (clients). Va ser també importantíssim el nombre d'eslaus destinats a
Exèrcit o a l'Administració, sobretot a la Còrdova califal. Fins al punt que juntament amb
l’aristocràcia àrab i els mercenaris berbers, el grup dels eslaus va esdevenir
aviat un grup de pressió del califat.
Des
del punt de vista de l'estructura social, es pot parlar de dues grans capes
socials: la hassa, integrada pels
juristes, terratinents, grans mercaders, funcionaris, caps militars, i la famnia, composta pel proletariat
urbà i els colons, bracers, lliberts i esclaus. Enmig de totes dues hi havia una classe mitjana formada per
metges, intel·lectuals, artistes, etc., que gaudien del favor de la hassa.
L'Espanya
islàmica no es va veure exempta de conflictes socials. Aquests conflictes eren fruit, no cal
dir-ho, de la diversitat d’ètnies, grups religiosos i grups de pressió. Així, es produïen enfrontaments entre àrabs
i berbers pel control polític, i més tard entre aquests dos i els eslaus; aquest
va ser un factor molt important de la disgregació del califat.
Igualment
van plantejar problemes, a partir de mitjan segle ix, els cristians (mossàrabs) que no s'integraven en la
societat musulmana. Finalment, hi va
haver conflictes entre els musulmans rics (propietaris de terres i de negocis)
i la plebs urbana (muladites), pel sistema d'impostos, molt carregós per al
poble baix.
Des
dels seus orígens en el món islàmic, la ciutat va ser el centre de tota la vida
social, política i sobretot econòmica.
Això va ser, més que no pas per un propòsit especial dels àrabs, perquè
l’Islam, en la seva expansió, va integrar en els seus dominis una constel·lació
de ciutats mercat, connectades entre elles per antiquíssimes i sempre prosperes
rutes comercials. La Península Ibérica
no va ser-ne una excepció. L'Islam, que
s’ajustà sensiblement a les zones de tradició urbana que hi havia a la
península des dels temps de Roma, no va necessitar fundar gairebé ciutats
noves, sinó que va procurar revitalitzar les que ja existien.
Així
i tot, fins al començament del segle ix,
l'economia va continuar sent fonamentalment agrícola (poc accés dels invasors a
les ciutats i repartiment de lots de terra), ramadera (reformada per la
presencia de berbers) i d’escàs moviment comercial.
Però
quan al-Andalus va assolir un alt grau d'islamització i es va obrir a la
influència d'Orient, s'hi va iniciar una economia en que la producció agrícola
i l'artesana eren enfocades de cara al mercat.
Això va provocar la migració dels propietaris de terres, grans i
mitjans, cap a Còrdova o cap a capitals de les coros, per dedicar-se a negocis, esdevenir funcionaris o exercir
alguna professió liberal. El camp es va
deixar en mans de colons, generalment mawlas, els quals, per la seva condició
pagesa, eren menyspreats fins i tot més encara que molts esclaus urbans.
Homes
lliures del camp i esclaus urbans van alimentar els oficis artesans i els grans
tallers i obradors de l’Estat, i van fer renéixer els gremis. Les produccions tèxtils (seda, lli, cotó i
llana), de cuirs (repussats, assaonats, adobats, pergamins, pellisses, calçat
... ), de ceràmica i de vidre, eren les més importants, seguides de l'artesania
del metall (coure, bronze), l'orfebreria i les talles d'ivori. La producció de baixa qualitat era absorbida
pel mercat interior i el Magrib; la d'alta qualitat (seda, pelleteria, teixits
fins, voris, etc., en part produïts als tallers estatals) era destinada al
mercat interior de luxe, l'Europa cristiana, Tunis i fins i tot l'Orient.
La
mineria va tenir un ressorgiment en relació amb l’època visigòtica, encara que
no es van superar les tècniques romanes, ni es van aconseguir les seves cotes
d’eficàcia. Sembla que l'explotació
minera la van fer particulars.
L'agricultura va continuar sent la tradicional, i encara era poc
tecnificada en el conreu del blat i de l'ordi.
Van atreure l'atenció els conreus de regadiu (recuperació de tècniques
de regadiu romanes i iranianes, utilització de sínies ... ) i tots aquells
productes que implicaven una comercialització rendible (oli d'oliva, vi,
taronges, figues ... ) o una utilitat per a la indústria (morera, lli, espart,
arròs ... ). La ramaderia es va centrar sobretot en la cria d'ovelles, cabres,
ases i mules; i van quedar en un segon pla les ramaderies bovina i cavallina.
Una economia tan abocada al mercat necessitava uns bons canals de difusió
interior i exterior, i una moneda fiable.
Les rutes interiors, pràcticament aprofitant el traçat de les calçades
romanes, es recolzaven sobre una ruta central (Sevilla o Màlaga, Còrdova,
Toledo, Saragossa) i una altra de costanera (Tortosa, València, Múrcia), amb
derivacions.
Cap
a l'exterior, la major part del comerç europeu passava pel comtat de Barcelona
i en menor grau per Lleó; però el comerç de més gran volum era el de la
Mediterrània, que es basava en una bona flota mercant i en uns grans ports,
dotats de drassanes (Tortosa, Dénia, Pechina-Almeria, Sevilla, Alcacer do Sal,
Portugal).
3. L'extinció de L’Islam a la
península Ibérica
Les taifes sorgides de la ruptura del
califat mai no van arribar a constituir un conjunt estable. Entre el 1031 i el 1091, el territori
d'al-Andalus va conèixer un seguit de divisions territorials independents i de
reagrupaments parcials, en funció dels interessos de les oligarquies locals i
de l’aristocràcia militar.
Així,
per aquesta època, sol parlar-se de taifes àrabs, això és, dominades per
famílies descendents dels primers invasors o de muladites (Sevilla, Mérida,
Saragossa ... ); de taifes eslaves, dominades per caps militars d'origen
europeu (Dénia, Tortosa, Almeria), i de taifes berbers, dominades per caps
militars berbers (Algesires, Màlaga, Carmona ... ). La fragmentació
d'al-Andalus en minúsculs Estats rivals va ser aprofitada pels reis cristians
del nord per exigir forts tributs (paries) als réguls musulmans a canvi de
protecció.
Encara
que, per la inèrcia de la prosperitat del segle anterior, les activitats
econòmiques van continuar a bon ritme,
la situació de dependència militar dels taifes respecte als cristians del nord
va comportar, a la llarga, la ruïna per a molts d'aquells petits Estats, com a
conseqüència de les fortes devaluacions que va patir la moneda d'or. A mesura que els guanys a través de les paries
van anar decreixent, els protectors es van convertir en agressors (preses de
Coimbra el 1064, Toledo el 1085, Tarragona el 1090, Saragossa el 1117) i només
la gran invasió de la península, a partir del 1082, per berbers i sudanesos del
moviment religiós radical almoràvit va deturar l’avenç cristià.
Els
almoràvits van formar un gran imperi hispano-nord-africà, caracteritzat per la
seva intransigència religiosa, que es reflectirà en la persecució dels
dissidents i la dissolució de les comunitats mossàrabs. Aquell efímer imperi berber es va fragmentar
abans de la meitat del segle xii, per la formació de noves taifes a
al-Andalus i l'expandiment d'un altre moviment rigorista al Marroc, el dels
almohades.
El
1147, els almohades (també berbers) van passar a la península i van repetir la
tasca de frenar els nous intents expansionistes dels regnes i comtats cristians
i de reunificar el territori musulmà.
Tampoc l’Estat almohade, que va conèixer èpoques de gran esplendor
econòmica i cultural, no va poder sobreviure.
Després de la derrota dels almohades a les Navas de Tolosa, l'any 1212,
van ressorgir una altra vegada les forces internes disgregadores, que van donar
pas a un tercer període de taifes.
Aquesta vegada, amb tot l'Occident europeu en un fort expandiment
econòmic, els reis d'Aragó i de Castella van explotar a fons la nova situació
d'inestabilitat, i en només cinquanta anys, van reduir el territori islàmic de
la península a menys de la seva sisena part.
De
les terceres taifes només sobreviurà a partir de finals del segle xiii el regne de Granada, pràcticament inalterat en el seu territori
fins el 1481, el qual, en tot aquest temps, tan sols va perdre uns 4000 kM2
dels seus 35000 inicials. Va ser regit
sempre per sultans o malics (reis), de la dinastia nassarita (1246-1492), els
quals reconeixien com a caps espirituals, unes vegades els califes de Tunis i
unes altres, els abbassís. A la
pràctica, els reis de Granada van ser gairebé sempre vassalls dels reis de
Castella, als quals pagaven forts tributs en or. Aquests tributs van fer de Granada la porta principal d'entrada
de l'or sudanès a Europa. Les seves
monedes d'or i d'argent es van mantenir estables gràcies a una economia molt
completa i al seu comerç exterior, sobretot amb el nord d’Àfrica, Gènova i les
Corones d'Aragó i Castella, que girava a l'entorn de l'explotació de vidre,
ceràmica, seda, cotxinilla, sucre, panses... Però Granada, si bé va conèixer
una llarga prosperitat, sempre va estar sotmesa a tensions socials, conspiracions
i guerres internes i externes, que propiciaran la fi de la presència islàmica a
la península Ibérica.
4.
La cultura andalusí
La cultura islàmica no va ser un producte
àrab, sinó un conglomerat d'elements culturals (sírio-bizantins, perses, hindús
... ) barrejats pel patró de vida dictat per l’Islam i expressat en llengua
àrab. Aquesta llengua va esdevenir dins
del món musulmà el vehicle cultural per excel·lència, perquè era obligatori per
a tot bon musulmà el coneixement de l’Alcora
i n'era prohibida la
traducció. Fins i tot s'ensenyava a
llegir i escriure per mitjà de la lectura i còpia de l’Alcora. Les reiterades
referències que es feien en tots els ordres de la vida a l’Alcora i la Sunna, van
aconseguir d'impregnar la nova civilització d'una pàtina genuïnament àrab que,
altrament, a causa de la feblesa cultural de l’Aràbia pre-islàmica, mai no
s'hauria donat.
Tanmateix,
a al-Andalus, fins a l'inici del segle xii,
moment en que s'inicia la gran entrada de berbers a la península, sembla que el
poble musulmà, i fins i tot l’aristocràcia, parlava en romanç o en una barreja
de romanç i àrab.
A
Hispània, el despertar cultural musulmà va ser tardà pel salt lingüístic, per
l'escassa cultura dels primers invasors, per la relativa solidesa de la cultura
mossàrab de les ciutats i per l'oposició dels primers omeies hispans a tot el
que arribes del califat abbassí.
La
cultura hispano-musulmana va passar, sobretot a partir de les primeres dècades
del segle XI, per moments de gran creativitat. Sempre enfocades cap a la
pràctica, es desenvoluparen les ciències en general, i molt particularment la
medicina, en que van destacar el cirurgià Abu-1-Qasim i Avenzoar; l'astronomia
i les matemàtiques (va ser des d'al-Andalus que es van introduir a Europa els
nombres hindús) amb Maslama al-Magrití i Al-Zarqalí, entre d'altres, i
l'agronomia, amb lbn Bassal.
També
es van cultivar amb brillantor la filosofia, que va donar figures com Averrois
i lbn Tufayl, els estudis jurídics (Yahyá ibn Yahyá, Isa lbn Dinar), la
història amb Abnalqotia, Abankayan i molts altres, d'entre els quals el més
famós és Mohammad lbn Abbad alRundi (el «moro Rasis» de la historiografia
medieval castellana), etc.
La
música i la poesia van ser cultivades durant tota la dominació islàmica de la
península. Poetes com lbn Hazm (el
«Collar del Colom») i lbn Quzman (autor de zagals) poden ser per la seva fama
dues mostres significatives.
Malgrat
l'aparent brillantor de la cultura musulmana, l'afany d’ortodòxia religiosa va
donar lloc a posicions radicals, que sovint van coartar la creació cultural.
5.
L’art hispano-musulmà
Com
en tot l’àmbit islàmic, a l'al-Andalus les manifestacions artístiques van ser
el resultat de la unificació de les cultures locals precedents amb aportacions
culturals orientals.
Ara
bé, la religió condicionava decisivament aquesta síntesi. Excepcions a banda, en el terreny estètic va
influir poderosament la prescripció islàmica de la no representació de la
figura humana, que per extensió va portar a la distorsió expressa i a l'abstracció
de les figures animals i vegetals. La
voluntat puritana d'irrealisme formal, combinada amb l'aversió oriental per les
superfícies nues, va donar lloc a un decorativisme en que van prevaler els
arabescos (pseudo-vegetals o geomètrics) i la grafia (l'escriptura com a
element decoratiu).
L'arquitectura
va quedar marcada pel concepte de ciutat musulmana, que difereix força del de
ciutat-polis. No hi ha vida pública
entesa com a tal, desapareixen els fòrums i els grans recintes d'espectacle. La ciutat és un indret en que viuen famílies
(intimitat a la llar), en que es comercia (mercadal), en que hi ha la
residència del delegat de l'autoritat (alcàsser) i, sobretot, en que els fidels
resen (mesquita amb minarets). La
higiene del cos, que és un dret i una obligació, mantindrà la tradició dels
banys públics.
La
importància de la vida de la llar propiciarà una arquitectura d'interiors en la
qual s’intentarà de crear un ambient agradable: rica decoració, jocs de llum i
ombra, jardins, fonts... El gust pel confort se centra fonamentalment a evitar
la calor als interiors; així la ventilació serà a través d'obertures que donin
a patis interiors ombrívols i s'evitaran, en la mesura del possible, les grans
finestres cap a l'exterior.
Els elements constructius principals són l'arc de
ferradura, els arcs de mig punt peraltats, els arcs polilobulats i les cúpules
d'arestes entrecreuades que no es manifesten ostensiblement cap a l'exterior
com en l'art irano-musulmà (Mesquita de Còrdova, Medina Azahara). Les influències romanes, siríaques i
bizantines són evidents i des del segle XII es barregen amb l'art magrebí (la
Giralda). En el camp de la decoració
d'interiors, durant el Califat la decoració de guixeria va començar a substituir
l'esculpit i més endavant, a la Baixa Edat Mitjana, se li va unir el mosaic de
rajola de València.
En
l'artesania, un gust especial per la bellesa va dur els andalusís a crear
vertaderes obres d'art menor, particularment en L’orfebreria, la forja i
especialment en la ceràmica. La
influencia de l'art hispano-musulmà sobre l'art hispà posterior va ser notable,
particularment d'ençà del segle XIII.
La presencia d'artistes i artesans en terres cristianes va originar un
estil ben definit, el mudèjar, que durarà fins a ben entrada l'Edat Moderna.