L’Europa de les monarquies
absolutes
Després
de la prosperitat econòmica dels inicis de l'Edat Moderna, el segle XVII es va
caracteritzar per una greu situació de recessió, i de crisi econòmica. Però com
que Europa era un conjunt de països molt diferents entre si, la crisi no va
afectar totes les regions per igual, ni va commoure de la mateixa manera tots
els sectors socials. Per això, hem d'entendre la crisi no com una època de
recessió generalitzada en totes les activitats econòmiques, sinó més aviat com
una crisi d'adequació davant els canvis que havia generat l'expansió del segle
anterior.
Al
llarg d'aquest procés d'adaptació, els límits del qual fins i tot depassen el
segle XVII, es van produir transformacions fonamentals en l'ordre econòmic i
polític. A Anglaterra es van començar a assentar les bases d'un nou sistema
econòmic (el capitalisme) que amb el temps va acabar desplaçant el vell ordre
feudal .També va ser en aquest mateix país on, mentre a la resta del continent
els diferents regnes europeus consolidaven la monarquia absoluta, s'iniciava
una nova forma política, la monarquia parlamentària, símbol de l’avenç del
poder de la burgesia.
1.
La crisi econòmica
i les seves alternatives
Dins
una societat eminentment agrària com era l'europea del final del segle XVI, la
crisi es va donar en primer lloc i d'una manera més intensa a països que, com
Castella, Portugal o França, mantenien encara una estructura sensorial més
arcaica. En canvi, Anglaterra i Holanda no en van sentir els primers símptomes
fins ben entrat el segle XVII.
1.1.
Els símptomes
de la crisi
Els
símptomes de la crisis van ser:
· L'atur del creixement
demogràfic europeu, que havia estat un dels motors de L’expansió del segle
anterior. Amb l'excepció d’Holanda, Anglaterra i d'alguna altra zona perifèric,
la població europea pràcticament es va mantenir estancada al llarg de tot el
segle i fins i tot, a la península Ibérica i a Alemanya, va disminuir. Les
causes d'aquest fre demogràfic van ser les contínues epidèmies (la pesta del
1630) i les guerres (la guerra dels Trenta Anys, 1618-1648), que van assolar
Europa.
· Les crisis
agrícoles provocades per la inseguretat d'una agricultura tradicional
davant les adversitats climatològiques van fer de tot el segle XVII una
continua successió de períodes de gran manca alimentària. L'agricultura, que
continuava majoritàriament dins l'estret marc de l'economia sensorial, va
arribar a un punt tal de saturació que fins i tot a molts llocs la producció
agrària va disminuir i molts camps van convertir-se en terres de pastura. Les
tècniques de conreu no havien experimentat pràcticament cap renovació des de
l'Edat Mitjana i l'esgotament de les terres s'evitava encara pel vell sistema
del guaret, o mitjançant el conreu de cereals secundaris, com l'ordi i
el sègol.
Novament Anglaterra i Holanda van ser una excepció dins
aquest desolador panorama. Efectivament, els holandeses van introduir nous
conreus, com el blat de moro i les patates, i van substituir
el guaret per la sembra de plantes farratgeres, les quals van permetre
augmentar la ramaderia i disposar d'abundants adobs.
· Ara bé, les
dificultats econòmiques no es limitaven a les zones rurals, sinó que arribaven
també a les zones més urbanitzades, on la crisi afectava també el comerç i
la producció industrial. A Itàlia, la indústria tèxtil va decaure
estrepitosament a Venècia, per exemple, la producció de teles el 1712 era tan
sols una quinzena part de la del 1602. A remolc de tot això, el gran comerç va
disminuir notòriament en els anys més crítics del segle XVII. La ruta
del Bàltic es va estancar a partir del 1650 i el comerç mediterrani es va
contreure notòriament.
Aquesta
mala conjuntura econòmica que va travessar Europa durant el segle XVII s'ha
explicat moltes vegades com a resultat de la disminució de l'arribada d'or i
plata americans a partir del 1630. Però les causes d'aquesta crisi cal
cercar-les sobretot en les contradiccions internes del segle XVI, en què
el creixement del sector manufacturer i dels intercanvis comercials havien
tingut lloc sense que paral·lelament es donessin ni una elevació en la
productivitat agrícola, ni transformacions en l'estructura productiva (tan
agrícola com manufacturera) que trenquessin definitivament el vell marc feudal.
2.
El mercantilisme
Amb
la consolidació de l'Estat modern es va desenvolupar a Europa una política
econòmica coneguda amb el nom de mercantilisme. Aquesta política, que ja havia
començat a practicar-se al llarg del segle anterior, va adquirir el seu
vertader significat a la segona meitat del segle XVII.
La
pràctica econòmica mercantilista es basava en dos principis fonamentals:
· El primer era
que la riquesa d'un país depenia de la quantitat de metalls preciosos de
què disposés.
·
El segon formulava que per aconseguir-los calia promoure
el comerç exterior i mantenir en tot moment una balança de pagaments
positiva.
Amb
aquest teló de fons, molts Estats europeus van adoptar una sèrie de mesures
practiques:
· Voluntat per
desenvolupar la producció industrial (privilegis fiscals, prioritat en
l'aprovisionament de matèries primeres, etc.).
· Facilitats a l'exportació
i fre a la importació mitjançant la manipulació dels drets de duana
(concessió de privilegis als exportadors i aplicació de forts aranzels als
importadors).
Els
Estats van trobar també una gran oportunitat d'augmentar els seus ingressos i
de controlar, encara que indirectament, el comerç d'ultramar mitjançant
el sistema d'atorgar el monopoli del comerç exterior a les grans companyies
privades, les Companyies d'índies:
· Creades per
primer cop a Holanda.
· Aquestes
corporacions van sorgir de la necessitat d'associació dels grans mercaders.
· Es
constituïen, generalment, mitjançant l'aportació d'accions de particulars.
· L'activitat fonamental
d'aquestes companyies va ser el comerç americà i asiàtic i el tràfic d'esclaus.
Un
impulsor de les teories mercantilistes va ser el francès Jean-Baptiste Colbert, ministre de Finances de
Lluís XIV, que si bé va veure frenat el seu treball per les despeses de luxe de
la Cort, va aconseguir:
· La
reconstrucció de la marina.
· Va agilitzar
la legislació mercantil.
· Va donar un
gran impuls a les manufactures tèxtils.
Però
la gran beneficiaria d'aquesta teoria econòmica va resultar Anglaterra, que
mitjançant lleis (Actes de Navegació) i guerres
comercials, va aconseguir, a finals de segle, desplaçar els holandeses del
paper d'intermediaris en el comerç mundial.
3.
Les noves formes
de producció
Al
llarg del segle es va anar produint el desplaçament del predomini econòmic dels
Estats continentals i mediterranis cap a les potències marítimes de la mar del
Nord. Espanya, Itàlia i Portugal, encara que amb situacions econòmiques
diferents, continuaven aferrades al vell sistema de comerç d’espècies i de
productes de luxe, mentre Holanda i Anglaterra desenvolupaven un comerç
massiu de béns de consum, provinents molts d'ells de les seves pròpies
manufactures.
Les indústries de teixits anglesos, i fins i tot les
sederies de Lió, treballaven ja per als mercats internacionals i les colònies
d'ultramar, i ja havien superat d'aquesta manera l'etapa de la manufactura de
luxe. Aquestes manufactures, o grans tallers, especialment anglesos, en
què treballaven assalariats subjectes a un rígid control, van ser el vertader
pont cap a la indústria moderna, que va començar a desenvolupar-se un segle més
tard amb la Revolució Industrial. Alhora, van aparèixer establiments més
complets de mineria, de metal·lúrgia i drassanes.
De totes maneres, encara que és important pel seu valor històric, la producció manufacturera no deixava de ser escassa en el conjunt de L’economia mundial. De fet, la forma de producció artesanal continuava essent majoritària, almenys en el centre i l'oest d'Europa, sota la forma que es coneix com a indústria domèstica. Aquesta producció a domicili va ser molt beneficiosa per al desenvolupament del capitalisme, ja que va permetre que part dels guanys fossin invertits a augmentar la producció, i va consolidar el grup social de mercaders-patrons, que juntament a d'altres artesans enriquits van ser els antecessors de l'emprenedora burgesia industrial.
4.
La monarquia
absoluta i la lluita per
l’hegemonia política
Des
de la Baixa Edat Mitjana s'havia iniciat un procés d'enfortiment del poder dels
reis que va culminar al segle XVII amb la darrera forma política de l'Antic
Règim: l'absolutisme.
La monarquia absoluta va ser:
· Un pas més en
la centralització de tots els poders de l'Estat en mans del monarca, que ja no
reconeixia ni les institucions tradicionals (Parlaments, Consells).
· Ni les
particularitats de les zones que fins aquell moment havien gaudit d'una certa
autonomia.
· Aquest nou
sistema continuava recolzat fonamentalment en la noblesa, que perdent com
perdia privilegis jurisdiccionals, es va fer cada cop més cortesana.
· La burgesia,
malgrat el seu enfortiment econòmic, no tenia cap privilegi polític i era
encara massa feble per obtenir el control de l'Estat.
1. L'auge de l’absolutisme a França
França,
sota el regnat de Lluís XIV (1665-1715),
és l'exemple més clar del nou model de monarquia absoluta, que excepte a
Anglaterra i a Holanda, va ser imitat a tot Europa fins al moment de les
revolucions burgeses.
El
camí de l'absolutisme va ser preparat per l’enèrgica actuació del cardenal Richelieu
(1624-1642), primer ministre de Lluís XIII, i per la propagació de
teories de filòsofs com Hobbes. Aquest, en la seva obra Leviathan (1651),
sostenia que, "per subsistir, els homes han de formular un contracte
mitjançant el qual cedeixen el seus drets naturals a l’Estat, encapçalat pel
seu sobirà".
El
cardenal Mazzarino (1643-1661) va continuar la política del seu
predecessor, i a la seva mort Lluís XIV va assumir:
· Tot el poder.
· El control
sobre l’exèrcit,
· L'administració
de justícia.
· La burocràcia.
Li
van permetre disposar de tots els ressorts de l'Estat «l'Estat sóc jo».
Fets
importants:
· Amb l'objectiu
d'aconseguir la unitat religiosa va perseguir ferotgement els hugonots, i amb
el propòsit de sotmetre fins i tot l'Església catòlica, va arribar a
enfrontar-se al papa.
· Per reafirmar
la seva sobirania absoluta va protegir els predicadors com el bisbe Bossuet
(un rei, una fe, una llei), que defensava que l'autoritat del monarca prové
directament de Déu.
· L'antiga
administració territorial va ser substituïda per una divisió del país en
intendències, al cap de les quals figurava un governador representant del poder
central.
· Sota el
pretext d'aconseguir les «fronteres naturals de França» (Pirineus i Rin) Lluís
XIV va orientar la seva política internacional vers l'afebliment de la vella
dinastia dels Habsburg hispànics, per assentar així les bases de l'hegemonia
francesa al continent.
5.
El canvi
d'hegemonia a Europa
En
l’àmbit internacional, el segle XVII va recollir moltes de les tensions
polítiques i religioses del segle anterior, que van culminar en un conflicte
generalitzat.
La guerra dels Trenta
Anys (1618-1648), que va produir la transformació del mapa,
polític europeu i l'equilibri de forces. El centre neuràlgic del conflicte i
l'escenari permanent dels enfrontaments bèl·lics va ser el territori del Sacre
Imperi Romanogermànic, bressol, des de la Reforma, de profunds antagonismes
religiosos. En un principi la guerra és van enfrontar el catòlics i els
protestants, juntament amb la insurrecció de Bohèmia contra la casa dels
Àustria Alemanys. Aquests van tenir el suport dels Austria espanyols. La guerra
es va complicar amb la participació de França que era catòlica, contra els
Àustria alemanys i espanyols, que lluitaven contra els protestants. La Guerra
va agafar un caire polític.
Al
final de la guerra els espanyols van perdre, davant dels holandesos (1939) i
els terços de Flandes van ser vençuts per França a la batalla de Recroi (1643).
Això va provocar la signatura de la Pau de Westfàlia
al 1648, que significava:
· L'ascens a
l'Europa continental d'una nova potència, França.
· L'esfondrament
del vell Imperi alemany dels Àustria i la seva desintegració en estats gairebé
independents.
· Espanya va
reconèixer l’independència d’Holanda.
· El declivi de
l’hegemonia castellana.
La guerra d’Espanya i França va continuar entre (1647-1659), fins la
derrota espanyola i la signatura per part de Felip IV del Tractat dels Pirineus pel qual Espanya perdia el Rosselló
i part de la Cerdanya. No va ser acceptat per les Corts Catalanes.
Aprofitant
el poder de França Lluís XIV va intentar sotmetre a Europa durant la segona
meitat del segle, provocant nombroses guerres. L’ultima va ser la guerra se Successió espanyola, iniciada a la
mort de Carles II, que no tenia fills i al seu testament va deixar con a hereu
a Felip d’Anjou, net de Lluís XIV. La corona espanyola tenia altres pretendents,
la figura de Carles d’Àustria i fill de l’emperador Leopold era l’altre
candidat a la corona. Finalment va ser proclamat primer rei de la casa Borbó Felip
V el net de Lluís XIV.
Això
va provocar l’alarma d’Anglaterra, Holanda i Àustria en veure Espanya i França
unides sota una mateixa família i amb un gran poder i van organitzar la Gran
Aliança de l’Haia que tenia com a candidat a Carles i que també tenia el suport
de la corona catalano-aragonesa.
La
guerra va acabar amb el Tractat d’Utrecht,
el 1713:
·
França va perdre l’hegemonia europea, que va quedar
organitzada en un nou sistema d’equilibri.
· Com a
conseqüència d'aquesta recomposició territorial, Europa va passar a regir-se
per un ordre polític basat en el predomini dels Estats nacionals.
· Es van afirmar
les monarquies absolutes.
· Enfonsament
generalitzat de totes les formes de poder supranacionals, és a dir els imperis
germànic i hispànic.
· Espanya va
perdre definitivament el seu imperi europeu, va perdre les últimes possessions
a Itàlia i Flandes.
· Anglaterra es
va convertir en la mestressa indiscutible dels mars i en l’àrbitre poderós de
la política europea.
· En el terreny religiós, va significar la proclamació de la igualtat i de la llibertat religiosa, i així es va posar fi a més d'un segle d'enfrontaments (guerres de religió).
6.
El sorgiment del
parlamentarisme
Al
començament del segle XVII, solament un país europeu havia suprimit l'Antic
Règim, la República holandesa. La guerra contra el domini espanyol no
havia portat únicament la independència nacional, sinó que també havia posat
els grans comerciants en el govern de les ciutats i dels òrgans de la República.
Però va ser la revolució anglesa la que va obrir les portes a un nou sistema
polític: el parlamentarisme:
·
En lloc del poder absolut del monarca o del príncep,
aquest sistema defensa la separació de poders.
· La facultat de
fer les lleis (poder legislatiu) correspon al Parlament i a ell han de
retre comptes els ministres del govern (poder executiu).
· L'administració
de justícia, d'altra banda, queda reservada a institucions i magistrats
independents (poder judicial).
La
instauració del parlamentarisme va significar l'ascens a les esferes de poder
de la burgesia, que, un cop assolit un clar predomini econòmic, es va revoltar
contra les institucions que la marginaven, es va llançar a la conquesta de
l’Estat i va iniciar la construcció de noves formes polítiques, més en
consonància amb els seus interessos.
6.1.
La revolució burgesa a Anglaterra
Anglaterra
no era la França de Lluís XIV, i les pretensions absolutistes dels monarques
Stuarts van trobar una decidida oposició dins amplis sectors socials:
· Fabricants i
comerciants se sentien discriminats pels privilegis i monopolis de què gaudien
les grans companyies comercials.
· La burgesia
veia en els obstacles feudals un clar impediment a l’expansió.
· Les classes
mitjanes es van agrupar en el moviment dels puritans (calvinistes anglesos) i
rebutjaven tant l'absolutisme com el luxe desenfrenat de l'Església anglicana.
· Es van unir
els pagesos, els artesans i els assalariats.
Tots
aquests grups, van trobar en el Parlament un mitjà per frenar les
arbitrarietats del re¡, al qual feren costat l'antiga noblesa feudal, els grans
comerciants i l’Església.
En
aquestes circumstàncies, els errors del rei Carles I (1625-1649) (dissolució
del Parlament, puja d'impostos sense la seva aprovació ... ) van accelerar la
guerra civil.
L’exèrcit
parlamentar¡, magistralment dirigit per Oliver
Cromwell (1559-1658), va finalitzar per imposar-se i Carles I, acusat d'alta traïció, va ser decapitat
l'any 1649.
La
nova república va caure ben aviat sota la dictadura personal de Cromwell, que
va reprimir amb igual duresa tant els residus realistes com les aspiracions
d'igualtat social dels grups més radicals (els anomenats diggers*).
A la
seva mort va ser restaurada la monarquia en la persona d'un nou Stuart, Carles II, però, el seu successor, Jaume II (1685-1688) va fer témer no tan sols un
retorn a l'absolutisme, sinó també al catolicisme. Llavors, després d'un acord
entre:
·
Els antics terratinents absolutistes (tories).
· La burgesia.
· La mitjana i
petita noblesa (whigs) (que controlaven el Parlament)
Va
ser elegit un nou monarca, l’holandès Guillem III
de Nassau-Orange el 1689, que va reconèixer la igualtat de tots els
homes davant la llei jurant la Declaració de drets i es va comprometre a
respectar les exigències del Parlament. S'acompletava així la revolució
burgesa, que iniciava un nou règim, la monarquia parlamentària, en què el rei
quedava sotmès al control del Parlament.