L’origen de l’home    Paleolític

 

1.          La Prehistòria

Tal com ja saps, la Prehistòria és l'etapa de la historia que abraça des de l'aparició de l'ésser humà (fa uns 2.500.000 anys) fins a l'aparició dels primers documents escrits (cap al 3.000 a C.).

 

La Prehistòria es divideix en dues grans etapes.  Els noms d'aquestes etapes fan referència a la tècnica utilitzada pels éssers humans per treballar la pedra:

 

-         El Paleolític o edat de la pedra tallada (2.500.000 a. C. – 10.000 a. C.). És el període més gran de la vida de l’home a la Terra[1]. Aquesta etapa se subdividien en:

§        Paleolític Inferior ( inici al 2.500.000 a C )

§        Paleolític Mitjà  (inici al 180.000 a C )

§        Paleolític Superior (inici al 40.000 a C )

 

-         El Neolític o edat de la pedra polida (9.000 a. C. – 3.000 a. C.).

 

Entre les dues etapes, els historiadors han determinat una època intermèdia que designen amb el nom de Mesolític o Epipaleolític (10.000 a. C. – 7.000 a. C.) i coincident amb una època de canvi climàtic: la retirada dels gels després de l'última glaciació. Aquesta cronologia és aproximada i canvia considerablement d'unes zones a unes altres.

 

L'etapa final de la Prehistòria, cap al 3.000 a. C., coincideix amb el descobriment de la metal·lúrgia com a tècnica per treballar els metalls.  Aquesta etapa rep el nom d'Edat dels Metalls.

 

2.          Els orígens de l'ésser humà.  La teoria de l'evolució.

Durant segles es va intentar explicar l’origen del món i de l'ésser humà mitjançant mites i llegendes.

 

En el segle XIX, les idees i les investigacions d'alguns científics van permetre d'iniciar el canvi cap a una explicació científica que ha desvetllat moltes de les incògnites sobre aquestes dues grans qüestions.

 

El naturalista Charles Darwin va formular la teoria de l'evolució en l'obra “L'origen de les espècies”, publicada el 1859.  Gràcies a l'observació de la natura i de restes fòssils, és a dir, de restes d'animals i plantes incrustats en les pedres ara fa milions d'anys, Darwin va demostrar que el món dels éssers vius no és estàtic, sinó que canvia constantment.

 

Darwin explicava el canvi de la manera següent:

-    Els individus d'una mateixa espècie no són tots exactament iguals, dins de les espècies hi ha una gran variabilitat.

 

-         Els individus que s'adapten més bé al medi ambient (per exemple, els que pel seu color es camuflen millor de cara ais depredadors) són els que sobreviuen i es reprodueixen més.  La natura fa, doncs, una selecció natural, és a dir, elegeix les característiques que permeten als individus de sobreviure i reproduir-se.

Charles Darwin (1809-1882) va participar en una expedició científica a bord de la nau Beagle amb el propòsit d’elaborar mapes de les costes d’Amèrica del Sud per a la Corona britànica.

 

Durant els cinc anys que va durar el viatge, Darwin va poder recollir dades sobre les espècies animals i vegetals de la zona, i també de fòssils d’animals i vegetals extingits.  La publicació de “L'origen de les espècies” va ser el resultat de les observacions que va realitzar en aquell viatge.

La teoria de Darwin es va enfrontar al rebuig dels qui opinaven que aquestes idees sobre l'origen dels éssers vius no eren compatibles amb una concepció religiosa de la vida.

 

Els creacionistes interpretaven textualment les Sagrades Escriptures, afirmaven que tots els éssers vius van sorgir per un procés de creació divina i que no havien patit cap modificació considerable.  Si certes espècies s'havien extingit era a causa d'algunes de les catàstrofes que descriu la Bíblia.

 

La teoria de Darwin no va poder explicar el perquè de la variabilitat dins les espècies ni com es transmetien els trets favorables d'una generació a una altra.

 

Al cap d'uns anys, els estudis de Gregor Mendel (1822-1884) sobre l’herència dels caràcters, que van ser el punt de partida per a les investigacions de genètica posteriors, van donar la resposta a aquestes qüestions[2].

 

3.          El procés d'hominització

A mitjan segle XIX, alguns científics van considerar que, com qualsevol altre ésser viu, l’espècie humana era el resultat d'un procés evolutiu.

 

Darwin va proposar en “L’origen de l'home” (1871) que l'ésser humà descendia d'un grup de mamífers intermedis entre simis i humans.

 

Les investigacions posteriors, basades en les troballes de restes humanes fossilitzades, han permès d'establir els passos o etapes de¡ procés d'hominització o procés evolutiu que duu fins a l'ésser humà actual.

 

Els científics consideren que l'ésser humà actual descendeix dels homínids, i aquests, juntament amb els ximpanzés i els goril·les, d'un avantpassat comú.

 

Els homínids tenien les característiques següents:

 

ü  Caminaven en posició erecta, a diferencia dels seus avantpassats. L'adopció del bipedisme va tenir unes conseqüències fonamentals per als homínids:

 

§        Va ampliar el camp de visió, perquè els ulls eren més amunt; això va facilitar la defensa i la recerca de preses.

 

§     Va alliberar les mans i els braços de la funció locomotora, per la qual cosa es van començar a aplicar en la construcció d'instruments.

 

§     Va canviar la posició de la columna respecte de¡ crani, la qual cosa va facilitar un augment de la capacitat i, per tant, de la mida del cervell.

 

§     Van desenvolupar la capacitat de comunicar-se, per mitjà d'un llenguatge articulat.

 

§     Van ser capaços de construir instruments que els van permetre d'adaptar-se a les difícils condicions del medi en què els va tocar de viure.

 

ü     La presencia de restes de cultura material és un tret fonamental per detectar la presencia de restes d'homínids en els jaciments.

 

ü     Els homínids van aparèixer a l’Àfrica, concretament a la zona de Rift Vaíley i, des d'allà, es van estendre per l'Àsia i Europa.  Posteriorment van arribar a Amèrica i Oceania.

 

3.1.  L'evolució de l'ésser humà. 

De la espècie més antiga a la més moderna són:

 

Australopithecus, són els més nombrosos d'aquests fòssils. Si bé dins del grup existeixen moltes variants, es pot dir que es tracta d'éssers d'aspecte molt primitiu en els quals es barregen els caràcters humans i els simiescos.

 

Uns dels exemplars més antics d'australopitecs apareguts recentment a Etiòpia es remunten a fa 4.000.000 d'anys (afarensis), 3.000.000 (robustus), 1.600.000 ( africanus) i s'accepta per als més moderns una antiguitat de 500.000 anys.

 

Les seves característiques més comuns són:

§        Bipedisme per la forma de la pelvis.

§        Capacitat craniana 600 cm³   

§        Hàbitat la sabana africana.

§        Viu en bandes petites.

§        Alimentació omnívora i possiblement carronyaire

 

Homo habilis, els primers fòssils apareguts, van ser al barranc d'Olduvai (Tanzània), on ja s'havien descobert restes d'australopitecs, presenten un caràcter més «humà» que aquestes i han rebut dels seus descobridors, els esposos Leakey, amb una antiguitat d'1.800.000 anys, capacitat craniana de 700 cm³ mandíbula i mà més semblants a les de l'Homo sapiens que les dels australopitecs.  Segons molts especialistes, aquests fòssils ja pertanyen al gènere Homo i, per tant, difereixen clarament dels australopitecs degut a les restes culturals trobades:

§        Eines de pedra: Choppers, còdols treballats per una cara, per obtenir una part tallant.

§        Proteccions del vent, això implica una modificació de l’habitat.

§        Capacitat per articular paraules

§        Cacera de forma col·lectiva

 

Homo erectus.     Aquests fòssils humans tenen dates realment allunyades de nosaltres (un milió d'anys per als més antics, uns 500.000 per als més moderns).  Aquí també es troben tipus  diferents de fòssils humans que han estat agrupats amb el nom comú d'Homo erectus.  El conjunt més nombrós és el format per les restes extretes a partir de 1923 de la cova de Zhouloutian (prop de Pequín).  Aquest tipus humà va ser anomenat Sinanthropus pekinensis i presenta aquestes característiques:

 

-    Talla semblant a la mitjana actual.

-    Capacitat craniana d'uns 1.000 CM³.

-    Grans arcs superciliars.

-    Mandíbula molt robusta.

-    Dentició semblant a la de l'Homo sapiens, però no idèntica.

 

Presenten caràcters semblants al Sinanthropus uns altres fòssils apareguts, a Java (Pithecantropus erectus), a Algèria (Atlanthropus mauritanicus).

 

Homo sapiens neanderthalensis, amb una antiguitat que oscil·la entre uns 100.000 anys, els més antics, i uns 30.000 els més moderns.  Es tracta de restes humanes que presenten les diferencies físiques següents respecte al tipus humà actual:

 

-    Estatura més baixa d'1,55 m (actualment la mitjana és d'1,65).

-    Capacitat del crani semblant a la de l'Homo sapiens (1.450 cm³ però amb certes diferencies de forma (front enfonsat, absència de barra, arcs superciliars molt sortits, etc.).

 

Els primers fòssils d'aquest grup que van ser estudiats van aparèixer a Europa (l’Homo sapiens neanderthalensis), si bé més endavant es van descobrir fòssils semblants a diversos llocs d'Euràsia i d’Àfrica.

 

Homo sapiens sapiens. Els fòssils humans més moderns que es coneixen presenten uns caràcters físics pràcticament idèntics als de l'home actual.  Aquests fòssils ja apareixen diferenciats en distants races, les mes conegudes de les quals són les descobertes a Europa (raça de Cromanyó, de Grimaldi, de Chancelade, etc.). Totes han estat sempre incloses dins l'actual grup humà: l'anomenat pels naturalistes Homo sapiens sapiens.  Els més antics d'aquests fòssils es remunten a uns

40.000 anys enrera.

L'ésser humà actual pertany a l’espècie Homo sapiens sapiens.

 

4. La vida en el Paleolític

Els homes i les dones de¡ Paleolític van viure en unes condicions difícils i es van haver d'adaptar a alguns canvis climàtics importants que van condicionar o induir a variar molts dels aspectes de la seva vida.

 

Durant el plistocé hi va haver glaciacions i períodes interglacials o d'augment de la temperatura i de retirada dels gels.  Aquests canvis climàtics van provocar que en les èpoques de desglaç es produís un augment del nivell del mar, que va ocupar amplies zones costaneres.

A l’Era Quaternària, es van produir quatre glaciacions (Europa Central i Occidental ):

§        Güns, fa un milió d’anys

§        Mindel, fa uns 600.000 anys

§        Riss, fa uns 250.000 anys

§        Würm, fa uns 65.000 anys

 

Les condicions climàtiques també van influir en la flora i la fauna.  Així, en les èpoques humides, per exemple, algunes zones com l'actual desert de¡ Sàhara van estar cobertes de boscos; en les èpoques seques, la sabana va guanyar terreny al bosc i alguns dels grans mamífers es van desplegar cap al Nord.  En molts casos, els grups humans es van veure obligats a variar la forma de buscar aliments i, si el clima era especialment dur (molt fred o massa sec), a desplaçar-se a llocs més favorables.

 

5.          Recol·lectors i caçadors

Per assegurar la pròpia supervivència, els homes i les dones del Paleolític practicaven una economia depredadora.  Això significa que no produïen els béns que consumen, sinó que els agafaven directament de la natura.  Els grups es desplaçaven per buscar aliment, és a dir, tenien una forma de vida nòmada.  L'aliment s'obtenia de la recol·lecció de fruits silvestres, arrels, larves, ous, crustacis, i de la caca i la pesca.

Durant molt de temps, la caça ha estat considerada la principal font d’aliments de les societats paleolítiques.  L'estudi dels pobles recol·lectors-caçadors actuals ha permès de constatar que aproximadament el 70% dels nutrients de la dieta s'obté de la recol·lecció, per la qual cosa actualment es tendeix a relativitzar la importància de la caça.

 

L'observació de les tècniques de caça utilitzades pels pobles que avui tenen una economia primitiva també ha permès de precisar quines devien ser les tècniques aplicades pels caçadors paleolítics per proveir-se de carn.

 

Sembla probable que la caça d’animals petits, la caça col·lectiva amb trampes (estimbada d'animals, fosses excavades i recobertes, conducció d’animals cap a zones pantanoses) i l'aprofitament de la carronya fossin les maneres més comunes d'aconseguir carn en el Paleolític Inferior i Mitjà.

 

El perfeccionament de les armes de propulsió (arc i fletxes bàsicament en el Mesolític va fer menys perillosa la caça d’animals.  Aquestes armes van multiplicar la força de penetració de les puntes de les fletxes i van permetre de caçar sense acostar-se tant a la presa, amb la qual cosa van disminuir els riscos.

 

6.          L'organització de la vida col·lectiva

Els homes i les dones de¡ Paleolític s'organitzaven en grups reduïts.  Habitaven en les cavernes, en les èpoques més fredes, o en petits campaments de cabanes rudimentàries construïdes amb branques, fang, pedres, pelis i ossos d’animals, en els períodes més càlids.

 

Aquests grups reduïts eren els clans, i els seus membres es consideraven descendents d'un avantpassat comú.  Quan s'unien diversos clans formaven una tribu.

 

La col·laboració de tots els membres era imprescindible per a la supervivència dels grups i la feina s'havia de repartir entre tots, tenint en compte l'edat i el sexe.

 

La divisió del treball per sexes, és a dir, l'especialització en determinades tasques segons el sexe, s'ha intentat explicar per la menor mobilitat de les dones durant el període de gestació.  Per aquest motiu s'ha pensat que les dones duien a terme fonamentalment les tasques de recol·lecció, mentre que els homes joves es dedicaven a la caça.  Les escenes d’algunes pintures paleolítiques confirmen aquesta divisió.

 

Probablement, també hi va haver alguns membres dels grups dedicats als aspectes rituals i altres devien  destacar per la seva perícia en la caça o per la seva destresa tècnica.  Però aquestes societats probablement van ser molt igualitàries i no hi ha indicis de diferencies considerables en les condicions de vida dels seus membres.

 

7.          Els instruments i les tècniques de fabricació

La capacitat per fabricar instruments va ser un dels elements clau per entendre l'adaptació dels homínids a mitjans diversos en dures condicions ambientals, tal com hem pogut veure.

 

Tradicionalment, hom ha considerat l'Homo hàbilis com el primer fabricant d'instruments.  Les últimes investigacions semblen demostrar que ja l'Australopithecus, encara que amb tècniques molt matusseres, era capaç de tallar algunes pedres i, per tant, de fabricar instruments.

 

Els instruments més antics que es van fer servir en el Paleolític eren pedres tallades obtingudes a partir d'un nucli de sílex (quarsita) o un altre material dur.  La talla es feia per percussió, és a dir, colpejant una pedra amb una altra, o per pressió, tècnica que permetia d'obtenir resquites i fabricar objectes punxeguts.

 

Quan observem els instruments que van fer servir els humans durant el Paleolític, ens sembla que són molt similars.  Però si en fem una anàlisi més detallada descobrim que hi ha una varietat considerable d'objectes, ja que estaven pensats per a funcions concretes.

 

En el Paleolític Superior també es van fabricar instruments d'os, vori i fins i tot agulles, arpons, penjolls, mànecs, llances i altres objectes.

 

Probablement, des de fa molt de temps també es deurien fer instruments de fusta, que es podien endurir amb el foc.  Però a causa de la fàcil descomposició d'aquest material no han arribat fins a nosaltres.

 

8.               Art i creences

Podem suposar que els homes i les dones de¡ Paleolític van intentar explicar-se molts dels fenòmens que observaven en la natura: la successió d'estacions, les formes de la Lluna, les pluges i els llamps, el creixement de les plantes.  Segurament també es deurien qüestionar sobre el misteri de la vida i la mort.

 

8.1.  Les pintores rupestres

Les pintures rupestres són pintures sobre roca, a l'aire lliure o en coves.  Aquestes pintures es van fer durant l'última etapa del Paleolític (Paleolític Superior) i durant el Mesolític.

 

Sovint, les pintures aprofiten les rugositats de les roques, de manera que es converteixen en veritables relleus.  Altres vegades els relleus s'han aconseguit esculpint la roca.  També és freqüent de trobar figures gravades.

 

A més de tenir un indubtable valor artístic, aquestes pintures són una font històrica fonamental per conèixer diversos aspectes, tant de la vida d'homes i dones com de¡ medi ambient del Paleolític.

 

Els pigments per fer les pintures s'obtenien de substàncies naturals.  El marró i el negre, per exemple, s'aconseguien del carbó de fusta.

 

Aquests colors s'aplicaven en forma sòlida o bé en forma líquida. Alguns productes, com ara la mel o la clara d'ou, es feien servir com a aglutinants dels pigments i juntament amb l'elevada humitat de l'ambient, han contribuït a la conservació d'aquestes pintures fins avui.

 

La diversitat de tècniques en la realització de les pintures és considerable i ha dut alguns autors a parlar de diferents escoles de pintura:

 

- Les pintures de la zona francocantàbrica són, en general, naturalistes, és a dir, intenten reproduir la realitat de manera detallada, i són policromades.  Són a l'interior de coves.

 

- Les pintures llevantines o dels pintors de les serres, una mica posteriors en el temps, són més esquemàtiques i hi apareix amb profusió la figura humana.  Són a l'aire lliure o en abrics.

 

8.2.  Les Venus i el culte a la fertilitat

En molts jaciments paleolítics s'han trobat figuretes que representen cossos femenins en els quals les parts relacionades directament amb la reproducció (malucs, panxa i pits) tenen un gran volum.  El rostre i la resta del cos no estan tractats amb gaire detall.

 

Aquestes figuretes han rebut el nom de Venus i hom les relaciona amb el culte a la fertilitat.  Altres autors partien d'un possible culte a divinitats femenines conegudes amb el nom de deesses mare.

 

8.3.  L'art mobiliari

Entenem per art mobiliari el conjunt d'objectes de la vida quotidiana que presenten algun tipus de decoració artística i els objectes transportables, de mida reduïda, amb una funció purament ornamental o desconeguda per nosaltres.

Moltes d'aquestes peces destaquen pel seu treball detallat i per un gran domini tècnic.  Són una nova mostra de la preocupació o el gust estètic dels nostres avantpassats.

Annex

 

La conquesta de la Terra

 

 

Els primers fòssils tenen una antiguitat de uns 620 milions d’anys, van sortir em el moment de l’aparició dels esquelets durs.

 

La selecció natural farà un procés de canvis en els individus i en les espècies, afavorint l’adaptació al medi ambient e incrementant les possibilitats de sobreviure i de reproducció.

Amb el temps la població varia i d’un trons comú sortiran branques diferents , però mantenint en molts moments un mateix codi genètic ( bactèria, enciam , percebe, home, ...)

 

 

Procés de l’aparició de la vida a la Terra:

§        Vida a les aigües (protecció de les UVA del Sol) amb la producció d’oxigen i la formació de l’ozó.

§        Fa 400 milions d’any durant el Silúric, van aparèixer els animals amb espina dorsal, les plantes a terra ferma amb una convivència amb els antròpods primitius (escorpins, ...).

§        Fa 345 milions d’anys durant el Demònic, van aparèixer els amfibis i els rèptils (vertebrats)[3], la seva reproducció és amb ous.

§        Durant l’era Terciària, a partir de 66 milions d’anys (Paliocen) es van diversificant els mamífers i al voltant de 55 milions d’any (Eocen) van aparèixer els primats que vivien als arbres.

§        Al voltant de 30 milions d’any son les restes dels primers simis antropoides.

§        Fa 14 milions d’anys es produeix la separació de:

 

Antropoides          Hominoides      Antropomorfes

                                                   homínids (Ramapithecus)

 

L’evolució del que podem considerar ésser humà, es dona a partir del Pliocèn  fa uns 5 milions d’anys amb els primers homínids. En la seva evolució podem destacar tres etapes.

·        1ª Etapa: bipedisme, que implicarà les mans lliures per manipular els objectes i fabricar eines.

·        2ª Etapa: Desenvolupament del cervell, amb un augment del crani i de la seva capacitat cranial. Tot això juntament amb l’evolució cultural dels grups, afavoriran un augment de les capacitats intel·lectuals i d’organització.

·        3ª Etapa: Aparició del llenguatge articulat, que permet la transmissió d’informació dins del grup i amb altres grups, afavorint la difusió d’idees.

 

L’evolució primer física i posteriorment cultural, va permetre a l’ésser humà el control del planeta, adaptant-se i controlant el territori.

Amb el temps el progrés de la ciència, la tècnica i la medicina, a permès a l’ésser humà no dependre totalment de la selecció natural.