La
mentalitat i l'esperit renaixentistes també van influir en l'organització dels
territoris i del poder polític. De fet,
molts dels Estats actuals es van
originar a la fi de l'Edat Mitjana.
Al
llarg de l'època medieval les monarquies estaven dividides en nombrosos dominis
territorials governats per grans nobles que administraven justícia, cobraven
impostos, disposaven d’exèrcits personals i eren senyors dels seus habitants. Per tant, la noblesa havia arrabassat al rei
una bona part del poder polític.
A
partir dels segles XIV i XV, el monarca va començar a recuperar parcel·les de
poder abans dominades pels nobles i pels governs locals que les exercien en
benefici propi, a fi d'imposar la seva autoritat sobre tots els súbdits i va
iniciar un procés d'unificació territorial, de centralització i
d'institucionalització.
A
poc a poc, els reis van recuperar, entre altres funcions, el control sobre
l'exèrcit i la guerra, el dret d'encunyar moneda, d'administrar justícia i de
cobrar impostos.
Ben
aviat, una bona part de les monarquies d'Europa va presentar uns trets
semblants:
·
Es van crear òrgans de govern comuns per a tot el territori, encara que, com en
el cas de la monarquia hispànica, també es van respectar les institucions
pròpies de cadascun dels Estats que en formaven part. Aquests òrgans, majoritàriament integrats per nobles, eren els Consells, que assessoraven el rei, i
les Audiències i Cancelleries, que
administraven la justícia.
·
Va començar a funcionar una nova burocràcia, formada per un cos de
funcionaris molt preparats, encarregats d'administrar els assumptes d'Estat.
·
Es van establir exèrcits permanents, formats per soldats professionals amb un
sou. Aquests van substituir els exèrcits
medievals, que només eren convocats en cas de guerra, i els exèrcits
particulars dels senyors feudals.
·
Es va organitzar una important diplomàcia d'ambaixadors que
representaven els interessos de les monarquies a les Corts estrangeres.
Per
aconseguir-ho, es van haver d'enfrontar ais nobles més poderosos. Ho van fer amb l'ajut dels burgesos de les ciutats, com ara els negociants i els comerciants, que se
sentien perjudicats pels privilegis dels senyors. A canvi del seu suport, els reis els van donar les facilitats que
necessitaven per dur a terme els seus negocis amb més llibertat.
La
monarquia feudal va donar pas a una monarquia més forta i centralitzada, en la qual tots els poders i tots els territoris
estaven unificats sota l'autoritat del rei en un sol Estat: la monarquia autoritària.
Alguns
exemples de monarques autoritaris són Joan
II de Portugal, Enric ViI d'Anglaterra i Lluís Xi
de Franca. Van ser els primers a
configurar el que serien els Estats
moderns.
Al segle xvi es van consolidar tres grans monarquies: l'espanyola, la
francesa i l'anglesa.
· A Espanya,
els reis Carles V i
Felip II van consolidar una administració, una hisenda i un exèrcit propis,
encara que els diversos territoris mantenien les seves institucions originals,
les Corts. Al començament del regnat de
Carles V van esclatar revoltes a Espanya que demanaven més llibertat per a les
ciutats; aquestes revoltes van rebre el nom de comunitats a Castella i
germanies a València i Mallorca, i van ser sufocades pel monarca.
· A França,
els monarques Lluís XI i
Francesc I van unificar completament el territori i, per mitjà d'una
administració molt desenvolupada i un exèrcit permanent, van establir una
poderosa monarquia.
· A Anglaterra, el poder reial va assolir
la seva màxima extensió amb Enric VIII i Elisabet I. El govern de tots dos
monarques es va basar en una administració eficient i unes finances sanejades,
independents del Parlament.
· Diferencia d'aquests regnes, Alemanya i
Itàlia van mantenir la disgregació política medieval fins al segle xix.
A
la primera meitat del segle xvi l'emperador
Carles V intenta crear un gran imperi europeu que inclogués tots els regnes del
continent.
Per
governar aquest gran imperi, Carles V nomenava un regent o virrei perquè el
representes a cada territori era el cas del virrei d'Aragó o del regent als
Països Baixos.
La
idea imperial de Carles V va topar amb l'oposició de les fortes monarquies
europees del segle xvi,
especialment França, com també amb l'expansió del protestantisme i l’amenaça
turca al Mediterrani.
· Les
guerres amb França van ser constants.
Els conflictes eren provocats pel desig dels monarques francesos i de
l'emperador de controlar el ducat de Milà i el nord d’Itàlia.
· La lluita
contra els prínceps luterans va ser llarga. L'emperador va desitjar sempre la solució pacífica de
l'enfrontament entre Luter i l'Església catòlica, però no la va
aconseguir. Tot i que Carles V va
aconseguir guanyar moltes batalles, al final va haver d'acceptar la pau d'Augsburg (1555), que consagrava
la divisió religiosa.
· La
lluita contra l'Imperi otomà enfrontava els dos grans imperis del segle xvi.
En temps de Carles V els turcs otomans es van convertir en una gran
potència, i van conquerir una gran part de l'Europa oriental i del Pròxim
Orient.
El
1556 Carles V abdicà. Conscient dels
conflictes a que s'enfrontava l'imperi, va dividir el seu patrimoni el seu
germà Ferran rebé el tron alemany, i el seu fill Felip (Felip II), Espanya i les seves possessions.
Felip II va ser fonamentalment rei
d'Espanya, però va conservar els territoris borgonyons i italians, i també les
extenses possessions americanes i asiàtiques castellanes.
Les
possessions de Felip II (1556-1598) eren extenses i disperses i estaven
disseminades per tot el planeta.
Felip
II es va centrar sobretot en els problemes espanyols, al contrari del que havia
fet Carles V. Felip II governava sobre tota la península Ibèrica, ja que el
1580 va ser coronat rei de Portugal.
Espanya
era un dels països d'Europa amb menys població, malgrat la seva gran
extensió. Les guerres de la Reconquesta
i l'emigració a Amèrica eren les causes de la despoblació del territori.
La
societat espanyola continuava sent estamental:
·
Els
estaments privilegiats eren la noblesa i l'Església. Tots dos grups tenien una gran part de les terres,
rebien rendes dels camperols i acaparaven quasi tots els càrrecs importants.
·
Els
camperols continuaven sent la majoria de la població.
·
Els
artesans i comerciants eren menys nombrosos que
a d'altres zones d'Europa.
Només
els camperols, els artesans i els comerciants pagaven impostos. Els nobles i el clergat n'estaven exempts.
Al
principi del segle xvi l'economia
espanyola va patir un període de creixement:
o
Castella era la zona més rica en aquella
època.
o
Va augmentar la producció agrícola. El blat
encara era el producte fonamental, ja que el pa era l'aliment més consumit.
o
L'artesania
va créixer molt.
Destacaven les indústries de teixits de Segòvia i Toledo i les forges i
drassanes de Biscaia.
o
El comerç,
va viure la seva època d'esplendor.
Les fires castellanes, entre
les quals destacava la de Medina del Campo, eren un dels principals llocs de
trobada dels comerciants europeus.
o
la segona meitat de segle l'arribada d'una
gran quantitat d'or i plata d’Amèrica va provocar un gran augment dels preus
dels productes espanyols i l'economia va entrar en una crisi greu.
3.4. Els conflictes del regnat
Ø
La
guerra contra els turcs
Els
turcs s'havien convertit en una gran potència durant el regnat del sultà Solimú el Magnífic (1520-1566). Les seves armades, i les dels seus aliats
algerians, feien incursions freqüents per les costes mediterrànies i dificultaven
el tràfic comercial espanyol i italià.
El 1565 els turcs van envair Malta i el 1570 van conquerir Xipre i
Tunísia.
El
Papat, Venecià i Espanya van firmar un tractat per organitzar una croada contra
els turcs. L'armada aliada, sota el
comandament del germanastre de Felip II, Joan
d'Àustria, va derrotar els otomans a la batalla de Llepant, que va marcar la fi de l'hegemonia turca al Mediterrani.
Ø
Les
guerres de religió a França
La
Reforma calvinista s'havia estès per una gran part de França, sobretot al
sud. La noblesa francesa estava
dividida entre catòlics, capitanejats pel duc
de Guisa, i calvinistes (anomenats a França hugonots), dirigits per Enric
de Navarra. Totes dues faccions es
van enfrontar en vuit guerres, anomenades de religió, entre 1562 i 1594. Felip II hi va intervenir a favor dels
catòlics.
Ø
La
revolta dels Països Baixos
També
als Països Baixos espanyols el calvinisme havia fet grans progressos, sobretot al
nord, la futura Holanda. La política antiprotestant de Felip II
va provocar una gran oposició.
El
1566, dirigits per Guillem d'Orange, els
Països Baixos es van sublevar contra el domini espanyol. Ni la mà dura del duc d'Alba, ni l'actitud més tolerant de Joan d'Àustria van poder solucionar el conflicte. Finalment, Espanya va aconseguir el 1579 que
el sud dels Països Baixos tornés a l’obediència espanyola, però Holanda se'n va
separar definitivament, encara que Espanya no va reconèixer la seva independència
fins el 1648.
La
reina Elisabet I d'Anglaterra donava
suport als protestants holandesos.
Felip II va enviar una gran flota contra Anglaterra, l'Armada Invencible, que va ser
derrotada el 1588.
3.5. L’Armada Invencible
Felip
II, pel seu matrimoni amb Maria Tudor, havia estat rei consort d'Anglaterra
entre el 1554 i el 1558.
La
successora de Maria Tudor, Elisabet I, va dur a terme una política religiosa
protestant Felip II mai no va voler emprendre la invasió de l’illa, tal com
molts li aconsellaven i com li demanaven els catòlics anglesos. Els anys vuitanta del segle xvi, però, la reina anglesa va començar
a donar suport decididament, amb diners i homes, ais holandeses. A més, els pirates anglesos dificultaven el
comerç espanyol a l’Atlàntic i fins i tot van atacar ciutats espanyoles i
americanes; el 1585 Francis Drake va saquejar Vigo, Santo Domingo i Cartagena
de Índies, i el 1587 va assaltar la ciutat de Cadis.
En
aquest ambient d'hostilitat creixent es va anar forjant el projecte d'invasió,
una cosa que al seu temps es va dir «l’empresa d'Anglaterra».
Molts
consideraven que el projecte era difícil, i potser impossible, ja que els
galions espanyols eren pesats i lents, i els canons tenien menys abast que els
anglesos.
L'excessiu
calat dels vaixells espanyols requeria ports profunds, escassos als Països
Baixos espanyols, que havien de ser la base de l'operació.
No
obstant això, Felip II, convençut de l'ajuda que Déu li oferiria, va ordenar
els preparatius. El duc de Medina
Sidonia es va fer càrrec del comandament.
L'armada
va partir de Lisboa el maig de 1588. La
formaven 130 vaixells, 8.000 mariners, 2.000 remers i prop de 20.000 soldats,
als quals encara s'havien d'afegir a Flandes els que va proporcionar Alejandro
Farnesio.
Enmig de tempestes van tenir lloc diversos
enfrontaments al canal de la Mànega i al mar del Nord, en els quals es va
demostrar la superioritat de l'artilleria anglesa. Les restes de l'armada van tornar a Espanya costejant
Anglaterra. En aquesta tornada
desordenada es van perdre molts vaixells i es van estavellar contra les costes
angleses. La derrota va tenir un fort
impacte psicològic i va ser utilitzada propagandísticament per Anglaterra. No obstant això, no va anular per complet el
poder marítim espanyol i, de fet, els enfrontaments amb els anglesos van
continuar fins a la mort del monarca espanyol.
4. L'expansió de
l'economia europea
La recuperació econòmica de la segona
meitat del segle XV va experimentar un gran impuls renovador amb els
descobriments geogràfics. Sota
l'estímul del creixement de la població europea i de la demanda colonial, la
producció agrària i la manufacturera van augmentar considerablement. Però va ser sobretot en el terreny comercial
i financer on l'economia va realitzar la seva expansió més notòria.
4.1. El gran impuls comercial i les noves rutes
Potser en cap altra època com al segle XVI, el
tràfic comercial i el crèdit mercantil van experimentar una acceleració í un
impuls tan importants. Tanmateix, cal assenyalar
que aquesta activitat comercial va afectar sobretot el tràfic marítim i
internacional. Les rutes per terra van
créixer molt menys, i els mercats interiors van continuar pràcticament tancats,
dins una economia en què l'autoabastament era el factor predominant.
L'expansió comercial del segle XVI es va realitzar
en dues direccions. Per un costat, els
nous mercats colonials, l’abundància de metalls monedables (or i plata) i el
progrés econòmic general d'Europa, van augmentar el volum dels negocis mercantils. De l'altre, l'espai que abraçaven
aquests negocis es va ampliar considerablement amb l'obertura de les noves
rutes, basades en el comerç de metalls i d’espècies. Per la ruta
dels metalls, que des de les Antilles travessava l’Atlàntic en direcció a
Sevilla, circulaven els galeons castellans, replets d'or i plata americana que
quadruplicaven el volum de metalls preciosos europeus. La ruta
de les espècies sortia de les índies orientals i a través de l’Índic,
vorejant les costes atlàntiques d’Àfrica, arribava fins a Lisboa, que es va
convertir en el gran centre distribuïdor d’espècies.
Des de Sevilla i Lisboa, l'estímul comercial de les
noves rutes es va estendre cap a la resta d'Europa. En realitat, molts dels capitals invertits en els noliejaments
eren genovesos, alemanys o flamencs, i gran part de les manufactures exportades
a les colònies procedien dels centres manufacturers europeus, ja que l’escàs
desenvolupament industrial castellà i portuguès va ser incapaç d'absorbir la
creixent demanda dels nous mercats colonials.
Malgrat l'evident protagonisme de l’Atlàntic, la Mediterrània, el gran centre comercial
de la Baixa Edat Mitjana, i el Bàltic, l’àrea
del comerç hanseàtic, van continuar mantenint un alt nivell d'activitat al
llarg del segle XVI. A la Mediterrània
encara finalitzaven les tradicionals rutes orientals que abastaven Europa de
seda, porcellana, perfums i les espècies no acaparades pel comerç
portuguès. Pel Bàltic arribaven encara
a Europa pells, fusta i blat procedents dels països escandinaus i de l'interior
de Rússia.
L’enllaç, a la segona meitat del segle XVI, entre
Centramèrica i les Filipines va incorporar el Pacífic al tràfic comercial, i en
aquest mateix període va anar adquirint gran importància la ruta que des del
golf de Guinea fins al Carib transportava esclaus
negres, destinats a substituir la
població índia progressivament reduïda.
Es completava així l'expansió del comerç europeu, que pas a pas anava
adquirint una amplitud quasi mundial.
4.2. L'expansió de les finances
Paral·lelament a aquesta expansió comercial es va
produir un gran creixement dins el món
de les finances. L'extensió dels mecanismes
de crèdit i de les companyies i institucions financeres va ser propiciada per
la creixent necessitat de capitals, tant per finançar el comerç colonial, com
per sostenir les grans despeses dels Estats moderns.
Les empreses del comerç a llarga distància eren
costoses i necessitaven d'un fort finançament inicial. Els capitals invertits acostumaven a oferir
una gran rendibilitat gràcies a les diferents condicions de producció entre
Europa i les colònies. A Amèrica,
l’abundància d'or i de plata i la utilització, a baix cost, de mà d'obra
indígena depreciaven el valor dels metalls davant els productes manufacturats
europeus, que a causa de l’absència de desenvolupament industrial a les
colònies van arribar a assolir preus molt elevats. Aquesta gran rendibilitat va
afavorir la proliferació de nombrosos prestadors, mercaders-banquers i també un
més gran desenvolupament de les companyies
comercials i dels bancs.
Moltes d'aquestes institucions estaven en mans
d'algunes de les gran famílies europees (com els Fugger, els Medici, els
Welser, els Ruiz), que van establir delegacions i sucursals a les principals
ciutats europees. Signe de la
importància de l'especulació financera és la creació de borses, primer a Anvers (1531) i més tard a Londres i a Amsterdam.
La necessitat de numerar¡ de les monarquies
autoritàries per afrontar les seves creixents despeses (exèrcit, burocràcia,
diplomàcia ... ) xocava amb la pervivéncia d'una fiscalitat encara tradicional,
que deixava l'Estat mancat de recursos.
Això va fer que moltes monarquies es veiessin obligades a recórrer als
emprèstits que els banquers europeus posaven al seu abast. Un clar exemple en van ser els monarques
espanyols, Carles V i Felip 11, els quals van dependre constantment dels
banquers alemanys. (D Aquesta vinculació
de la banca amb els Estats va
donar a la banca no tan sols diners, sinó també un prestigi i una rellevància
social que mai no havia tingut la del segle anterior.
El gran moviment i acumulació de capital que es va
produir al voltant del comerç colonial ha fet que molts autors caracteritzin
l'Edat Moderna com la del capitalisme
comercial.
4.3. L'augment de la producció i la revolució dels
preus
El creixement de la població durant el segle XV, però
sobretot 1 9 obertura dels mercats colonials al segle XVI van provocar un
notori augment de la demanda de productes agrícoles i industrials, que va
generar un augment de la producció. En
el terreny agrícola, es va augmentar
la superfície conreada i es va estendre el conreu de plantes industrials
(lli). Els rams industrials que van experimentar creixement més gran van ser
la mineria, el tèxtil, la metal·lúrgia, el vidre, la impremta i la
construcció. Encara que la indústria
continuava dins el marc gremial es va estendre el treball a domicili, pel qual
un pagès treballava unes primeres matèries proporcionades per un
comerciant-empresari que s'encarregava també de la comercialització del
producte elaborat. El nou sistema es va
donar sobretot en aquells països que havien començat a exportar els seus
productes a les colònies.
Aquesta expansió agrícola i industrial no va
significar cap transformació radical en l'estructura i en les velles relacions
de producció. Dins aquest marc
tradicional, l'agricultura no va minorar gaire els seus rendiments i les
activitats industrials van continuar realitzant-se, amb algunes excepcions
(armament, o construcció naval) dins el marc organitzatiu que era habitual des
de feia anys.
L'augment de la demanda americana i l'arribada d'or
i plata en enormes quantitats van provocar una espectacular puja de preus (que
en alguns casos va arribar al 400 %), que s'ha qualificat de revolució dels preus. Aquesta puja de preus va ser el signe
més evident de la incapacitat de l’estructura agrària i industrial europea per
afrontar el creixement de la demanda, i va obrir, a la segona meitat del segle
XVI, un període de recessió econòmica que es va agreujar més durant el segle
XVII.