|
GUERRA
CIVIL
[...] per les cases,
mira avui han anat a buscar a "fulano" i ja està, ja no el veiem
més, el mataven, després anaven a cremar les esglésies...
eren els rojos que en deien abans, ve a ser com ara els comunistes i...això....
Avi, coneixes
algú que s'hagués de refugiar?
Sí, home! "Bueno". Durant la guerra civil, quan
va ser la guerra d'en Franco, quan hi havia bombardeigs a
Barcelona venien refugiats al castell de Sant Esteve. S'havien d'amagar on podien per escapar-se
de les bombes. Com fan ara en aquests països de "la guerra". Ui! hi havia
molta gent allà.
Saps si hi
havia problemes per aconseguir menjar durant la guerra?
I tant, no hi havia pas res. Si tenies alguna cosa venien i te la
prenien. Nosaltres a casa, com que érem pagesos, collíem
de tot, però venien i ens ho prenien. Passaven els carrabiners
i ens ho prenien.
Qui eren
els carrabiners?
Eren els soldats. Però no els d'en Franco, sinó els dels altres, els dels rojos.
L'exèrcit d'en Franco no va arribar a Catalunya fins ben bé l'últim
moment de la guerra.
Hi havia
medecines?
No, no gaires. Ni medecines, ni teca ni res.
Algun familiar
teu es va haver d'amagar?
Sí coi! El meu germà. I tant! Ell, el meu cunyat i
d'altres es van haver d'amagar
perquè no volien anar a la guerra.
Molt de
temps?
Sí, estaven en el
bosc. Tots amagats i...
I algú
els ajudava?
La família. A la nit. Sabíem on eren i el pare els
hi portava menjar. Però cada dia els carrabiners vigilaven. Havíem
de saber molt bé on eren els carrabiners perquè si no ens posaven multes.
Bueno, ens feien pagar, jo era petit i no sé la quantitat que pagàvem,
ens van fer la vida bastant impossible. Vaja, a nosaltres i a molta
gent. I com que això no podia durar... va ser quan va arribar
la guerra civil i llavors va ser quan Franco va fer tantes morts.
Saps si la
teva família va ajudar algú amagar-se?
Sí, sí, i tant, un xicot que era de Granollers, que venia junt
amb el meu germà s'amagava a casa, i li donàvem el que
hi havia.
Mai van descobrir
que amagàveu algú?
No. Quan van entrar els nacionals, hi havia "la fllanja"
[entenem que es refereix a la
Falange], es van tornar a obrir
les esglésies, les van restaurar.
Què vol dir
"la flanja"?
Era com un extrem de dretes; com l'altre extrem que eren els
comunistes. Perquè en Franco era d'un extrem de dretes. I els extrems
tots són dolents.
Quan van
arribar els nacionals vostè ho va viure com un alliberament?
Sí i tant! Llavors va semblar que sortia el Sol. Vaia, jo
i tothom. Perquè durant la guerra no hi havia pas ni missa ni res.
Les esglésies eren tancades, els capellans amagats perquè si
els arreplegaven els mataven. I els mataven eh! Els hi feien ballar
magres, "pobrots". Els torturaven però, és clar,
ells s'amagaven.
El meu germà, fins i tot, havia estat amagat en un dipòsit
de mesquita, però, buit, eh!.
Perquè, qui
s'havia d'anar a pensar que en un dipòsit de mesquita hi havia algú?
I allà s'hi van passar moltes vegades. Allò de la guerra
va ser una cosa que millor no ho haguéssiu de veure mai.
Vas perdre algun bé durant la guerra?
No no, durant la guerra d'en Franco tiraven moltes bales, però bombes, i això, no.
Van patir
alguna repressió per part dels nacionals?
Pels nacionals no. No vam tenir cap.
I coneixes
a algú que estigués empresonat per motius polítics?
Sí, que van estar empresonats sí... Els que havien
fet moltes maldats els van empresonar, i molts que van matar.
Durant la
guerra civil tu i la teva família vau saber que hi havia afusellaments?
Si, es sabia pels veïns...Molta gent aprofita les guerres
per fer moltes maldats...
Hi ha algun
fet que t'hagi marcat de la guerra civil?
Ens van deixar sense res, amb gana. I no vàrem poder anar a
escola. Si anaves a l'escola, hi anaves
un dia, l'endemà ja no. Després quan hi haguéssim
pogut anar, ja havíem d'anar a treballar.
Durant el
franquisme, hi havia molta repressió?
Des del principi ja no es podia parlar català. Aquí
a Catalunya, on van haver les resistències, a l'Ebre..., tothom ho va pagar. Llavors no deixaven parlar
el català. Ara, això, va durar 10 o 11 anys, perquè
cap a l'última hora tothom parlava el català. Ara sents
que diuen que no es podia parlar el català, ni cantar, però
jo sempre havia sentit a cantar. Perquè "La trinca"
mateix, era un grup de cantants. tota la vida els havia sentit a cantar
en català. Diuen que no es podia parlar el català fins
que va morir Franco, però almenys aquí al poble el podíem
parlar. Ara, el que havia sigut revolucionari durant la
guerra civil va ser castigat.
Saps d'alguna
ciutat on hi haguessin bombardeigs?
A l'Ebre va ser molt fort. A Barcelona també va caure alguna bomba.
TREBALL
Pel fet de
no haver pogut anar a l'escola, vas haver de treballar de jove [..]?
Es clar, als 14 anys.
De què
has treballat?
De pagès. Vaig estar segant a jornal durant 2
o 3 anys per aquí, i quan tenia 17 anys vaig anar treballar a fora, a la Plana de Vic, perquè
allà guanyaves més diners. Aquí només
guanyàvem 50 pessetes, a Vic 100, a Puigcerdà 125,
i a França 150. Llavors 150 pessetes eren molt diners, 1000
no les duies mai a la cartera.
I els dies
de pluja, treballàveu?
Eren els dies de vacances. Un any de molta pluja ens feia perdre
molta feina. Si no treballàvem, no cobràvem
La feina
que més has desenvolupat ha sigut la de llenyataire?
Sí, la de tallar el bosc. Primer tallàvem amb destral.
Tallàvem l'arbre amb un xerrac, després el tallàvem
en trossos de metro i fèiem piles. Amb això fèiem carbó.
Abans, tot es cuinava amb carbó.
|
La feina
de llenyataire, consisteix únicament en tallar boscos?
Sí, i després vendre'l.
Vosaltres
mateixos?
Sempre hem treballat per nosaltres.
El
vostre horari era fix?
El principi no. Al final ja va ser diferent.
Tenies
un lloc fix de treball?
No, segons la feina. Podies treballar tan al Montseny com
a Vic.
Hi
havia molta gent treballant de llenyataire abans?
I tant.
|
|
Era un treball
rendible?
Sí, és clar. Perquè abans els paletes i manobres no
guanyaven res. Era una feina molt dura, però guanyaves més.
Les condicions
laborals eren molt dures, oi?
I tant.
Per exemple, si un dia estaves malalt havies d'anar
a treballar?
No, si estaves malalt no. Però no
estaves assegurat. Moltes vegades si
et tallaves t'ho havies de pagar. Però al final ja tothom estava assegurat. "Bueno", assegurat
només si et feies mal, perquè si estaves malalt res, i
això era molt dur. Les medecines... Tot i que abans tot era barato,
vist el sou, tot era car.
Vosaltres
éreu el caps, no?
Sí.
Teníeu
altres treballadors?
És clar. Actualment els nebots segueixen treballant i
tenen treballadors.
I encara
avui dia ho fan?
I tant! I tant que ho fan. Avui dia guanyen més que abans,
perquè en queden pocs. A més, ara tenen moltes màquines.
Ara tenen camions. I no han de portar la llenya a l'esquena. Perquè
abans la portàvem a l'esquena, i quant més quantitat
carregàvem millor,
així no fèiem tants volts. Com les feines les teníem
a preu fet, com més treballàvem més guanyàvem.
A quant anava
una tona de fusta?
A cent pessetes. Això al principi. Desprès cap als anys
60, ja costava cinc centes pessetes. Quan les veníem a cent
pessetes guanyàvem vint-i-cinc pessetes per tona. Desprès de la guerra, durant bastant temps,
valia igual un quilo de pa, que el que guanyàvem. Un quilo de
pa valia trenta cinc pessetes i era el que es guanyava.
Durant la
guerra no podies treballar, oi?
No, és clar. Al final de la guerra tenia uns 7anys. [en
relació a la data de naixement deuria tenir 11 anys]
Moltes coses d'aleshores no les recordo, o les se perquè me les han explicat, però
la guerra la tinc molt pressent, els camions de refugiats....
Quines eines
fèieu servir per pelar l'arbre?.
La destral, i una altre que és com una molla semblat a allò
per treure taps...
Quan de temps
trigàveu?
Segons l'arbre, entre cinc i trenta minuts. Per pelar el
suro s'ha d'esperar que tingui saba, perquè si no es queda enganxat.
Així només
es pot pelar pel Juny i Juliol.
No tothom és bo per treure suro, perquè si
no tens molt pols quan claves la destral en l'arbre, si toques la
pell interior queda un desperfecte per sempre. No es
tan fàcil com sembla. No hi havien gaires bons peladors. La fenia
que havia per a trobar-ne.
Creus que
aquest ofici s'ha perdut?
No!, si a casa en pelen molts! Van fins i tot a Maçanet de
Cabrenys. Per tot arreu.
Però
llenyataires?
Home, llenyataires no n'hi ha. Ara ja tot ho fan màquines,
no hi ha una persona especialitzada. Llavors en demanaven molta de fusta
a les cases.
Però
les demanàveu les cases?
Sí, una dos tones, l'altre quatre, i llavors les hi portàvem.
I què va
passar quan va arribar la competència del gas?
Des que va sortir al gas fins ara encara s'havia anat fent. Però ara qui
gasta llenya la gasta per luxe. Ara bé, escalfar, escalfa més la llenya.
Quants anys
has treballat?
Mira des dels 14 fins els 63. Ara vaig al camp.
Sempre has
treballat del mateix?
Sí.
Alternaves
la feina de segador amb la de llenyataire?
Els anys que anàvem a segar, no tallàvem ni pelàvem
arbres.
Consideres
que la feina de pelar suros és més rendible que abans?
Per qui ho té tot mecanitzat i muntat sí.
Doncs fins aquí és l'entrevista, moltes gràcies
per la seva col·laboració.
|
