Amb qui se seia a taula?

Què els agradava menjar, als senyors?

A la societat feudal, com a tota societat jerarquitzada basada en les relacions de dependència, el fet de menjar amb el senyor, a la mateixa taula o al menjador, significava ser admès entre el grup dels poderosos. Al mateix temps, ser-ne exclòs era un càstig i una humiliació.

Els senyors se servien de les festes i els banquets per enfortir el lligam amb els seus vassalls, però també per manifestar públicament pactes i relacions d’amistat amb altres senyors.

El lloc que ocupava cada convidat a taula depenia de la seva categoria social i del vincle que l’unia al senyor que la presidia. L’amfitrió mostrava el seu poder i riquesa amb la quantitat i qualitat dels aliments que se servien i oferint als seus convidats regals i espectacles de música o dansa.

Menú que desitja un noble trobador del segle XIII, Jofre de Foixà.

El pa de blat, el vi blanc dolç i la carn de caça rostida són la base dels banquets senyorials.

La dieta és un element de diferenciació, les persones mengen segons la seva categoria social, tant per la quantitat com per la composició dels seus àpats. Menjar molt denota riquesa, prestigi, força i noblesa. La gent rica menja molt, sobretot carn.

La carn era un element important de la dieta senyorial; era quelcom més que un aliment, era un símbol de vitalitat, força i poder que proporcionava plaer, vigor físic i potència sexual. Es considerava l’aliment més apropiat per als homes d’armes.

El sopar quotidià de Carlemany es componia de quatre plats, a part del rostit de caça que era el que menjava amb més plaer.

Es menjava caça major: cérvols, senglars i cabirols; caça menor: conills i llebres, i també aus: guatlles, todons, perdius, fotges (ocells d’estanys i aiguamolls), becades, coloms i ocells petits. També els eclesiàstics posaven a la seva taula carn de caça major, com els canonges de Sant Pere d’Àger.

Tingui la taula de Sant Pere tots els quarterons de cèrvols i d’altres animals salvatges, sense cap  protesta.

Tret de la carn, la resta d’aliments juguen un paper complementari en la dieta senyorial. 

La noblesa considerava que els llegums no eren aptes per als seus estómacs refinats i només podien ser digerits pels pagesos. El llegum i el peix els menjaven per obligació els dies de magre imposats per l’Església.  Les autoritats religioses utilitzaven l’abstinència de carn com a penitència, ja que la renúncia forçada a la carn implicava l’exclusió del grup dels poderosos i era considerada una forta humiliació.

En contrast amb la dieta senyorial, la gent del poble menja verdures, sobretot cols, llegums, carn quan es pot, peix i molt de formatge. Però sobretot sempre molt de pa i molt de vi.