 |
Setembre Hem fet un munt d’amics. L’amistat és la pau dels pobles (1995) |
17 de juliol, tres quarts de cinc del matí.
La temperatura és d’uns 17 graus sota zero i el vent bufa amb una força de només 35 nusos.
Encara és fosc al camp base. No fa ni deu minuts que estava ben abrigat dins el meu sac de plumó pensant que a fora hauria de fer fred, molt de fred. Però he sortit de la tenda i m’he topat amb una imatge frenètica: entre mig d’una espessa boira i de la cortina de volves de neu que són arrossegades pel fort vent, desenes de persones corren i es belluguen amunt i avall fent els darrers preparatius per l’ascensió.
S’escolten crits per arreu. Entre mig bromes i excitació. Uns preparen el material d’escalada, altres porten motxilles, crampons i piolets. Escolto unes veus una mica distorsionades a través de la ràdio: estan comprovant que els “walky talkies” funcionin correctament. Fins i tot veig passar a algú carregant una antena parabòlica a l’esquena!
Tot és a punt per a ser carregat. Avui és el gran dia, arribarem al camp 2 en unes 16 hores i demà intentarem atacar el cim a més de 8.000 metres d’alçada.
 |
“Però on són els sherpes? Va que és l’hora!”
En Lobgsan, un petit nepalí de tretze anys que ha acompanyat al seu pare fins el camp base, em mira amb cara divertida i m’explica, amb el seu mal anglès, una cosa que jo no sabia.
“T’hauràs d’esperar una estona. Ara estan resant. Abans d’iniciar una ascensió a una muntanya, tots els sherpes es reuneixen al voltant d’aquell munt de pedres que nosaltres en diem “estupa”. Fixa’t bé! –em diu- el meu pare està subjectant de la pedra del capdamunt de la pila una corda que porta lligada un reguitzell de banderetes de colors. Mentre els altres estan drets amb les mans juntes i reciten oracions”
 |
“És la nostra manera de desitjar bons auguris, felicitat i pau entre els pobles i demanar que l’expedició tingui èxit”.
Encuriosit per aquelles banderetes li prego que m’expliqui el significat d’aquells retalls de robes de colors.
“Al Nepal pots trobar banderetes d’oració tibetanes per tot arreu: a les collades de les altes muntanyes, a les teulades de les cases, als ràpids d’un riu, als ponts, als monestirs i, fins i tot, als taxis!”.
“Una de les banderetes més “típiques” és la que té en el centre una imatge d’un cavall muntat per tres joies en flames.
 |
“Al voltant del cavall hi ha uns “mantres” o oracions escrites en una llengua molt antiga anomenada Sanskrit”.
“La tradició diu que els cavalls del vent s’han de penjar de manera que el vent passi per sobre de la superfície de la bandera. D’aquesta manera l’aire es purifica i s’endú les oracions i els desitjos escampant-los per tot arreu”.
“Un dels desitjos que escampa el vent és el desig de llarga vida i fortuna per la persona que fa i penja les banderes”.
“Els cavalls del vent estan fets en roba de cotó de cinc colors diferents que corresponen als cinc elements que formen vida: el groc correspon a la terra, el verd a l’aigua, el vermell al foc, el blanc a l’aire i el blau a l’espai”.
“Les banderes no poden tocar el terra ni es poden despenjar abans que no es desintegrin amb el vent, la pluja i el sol. Només es poden treure i canviar-les per unes de noves el dia que celebrem el cap d’any al Nepal”.
 |
Aquell nen i les seves tradicions em van fer adonar que entre les muntanyes del Tibet corren vents de pau, desitjos de prosperitat entre els pobles i, sobre tot, un gran respecte per la vida.
Quan estiguem al cim jo també onejaré la meva bandera i llençaré el meu desig al vent.
 |
|
| Torna a l'inici del Pau Vila | Torna al índex dels 25 anys |