INSTRUCCIONS
|
1
|
Primer de tot, llegiu el text clicant sobre el llibre. |  |
|
2
|
Utilitzeu el diccionari de català digital per cercar les paraules que no enteneu clicant a sobre de la seva icona. |  |
|
3
|
Mitjançant el sistema copiar-enganxar, traslladeu les activitats de més avall al vostre processador Word i feu-les. En acabar, arxiveu-les al vostre disquet amb el nom: 008.doc |  |
LA LLEGENDA DELS ULLS DE SIRENA
J. Palau i Fabre: Contes despullats
A les platges i cales de Llançà,
el Port de la Selva i Cadaqués, i en altres paratges de la Costa Brava,
la gent recull una mena de cargol o fòssil que designa amb diversos
noms. Té la forma d'un botó ovalat, polit i llis per una banda,
on apareix, perfecte, el dibuix d'una espiral, i és de configuració
auricular per la banda oposada. Ull i orella comprimits, formant un tot. Les
mides oscil.len entre els dos centímetres i els dos milímetres
de diàmetre, encara que, excepcionalment, hi ha qui n'ha trobat algun
exemplar desbordant, per un extrem o l'altre, les anteriors dimensions. Llur
color més freqüent és el blanc beix o el blanc de vori,
però també n'existeixen exemplars de color ocre i, més
escadusserament, algun de gris.
Tothom qui troba aquesta mena de cargol els recull, no els pot deixar abandonats
i, fins i tot, quan en té dos o tres, li entra la fal.lera del col.leccionista.
Llur visió és fascinant i llur tacte, semblant al del jaspi
polit, d'una sensualitat refinada. Quan en trobeu un cap per amunt, mostrant
la cara on hi ha dibuixada l'espiral, us sembla talment un ull encantat que
estigui implorant la vostra ajuda. Enmig dels mils i mils de granets de sorra,
aquest ull esdevé ostensible com un crit diminut. A través del
mirall de l'aigua, la distància i les mides esdevenen enganyoses i
encara us inciten més a abastar-lo, si una onada no el capgira o no
us l'arrabassa abans.
Ningú no ha sabut explicar-me científicament llur origen, o
dir-me exactament de què es tracta. Però una nit, a la cala
Tavellera, vaig sentir-ne a parlar llargament un grup de pescadors. Els pescadors
de Llançà organitzen cada any, durant la lluna plena de juliol,
una gran festa a la cala Tavellera: una mena d'orgia del peix. Aquell dia
els pescadors no pesquen per vendre llur mercaderia, no pesquen per dur-la
a subhasta, ho fan per a ells mateixos, per gaudir plenament, amb la mirada
i amb el paladar, d'aquest bé de Déu que ens procura el mar.
Algunes barques ixen, de bon matí, a llevar, però moltes altres
salpen a les tres de la tarda i es dirigeixen, en comitiva, a la cala Tavellera
on, a penes arribades, s'organitzen, per colles, diversos focs, mentre altres
grups netegen i preparen el peix. El tràfec dura un parell o tres d'hores,
perquè cal fer-ho ben fet, com un cerimonial. Aleshores, a la nit,
amb més delectança encara, es fa i es menja el suquet. Fins
que tothom queda tip. Allí no hi ha escassedat, ni compliments, ni
afalacs. És la festa del peix i se li ha de retre honor. Llepant-se
els dits si cal, resfregant-se la llengua per la boca i pel paladar, amorosint-lo
amb un traguet de vi o amb un got de garnatxa.
Quan els pescadors han menjat i begut a balquena, els mandres d'abans,
els desvagats que semblaven no fer res, encenen la gran foguera que han anat
preparant i tothom s'asseu fent una ampla rotllana a l'entorn. Més
tard, quan el foc s'extingeix i no queden sinó les brases per escalfar-se,
enfoquen, de cara a la platja, dos o tres llums d'acetilè, dels que
serveixen per a la pesca a l'encesa, i el cor de pescadors queda vivament
il.luminat. Ara és quan comença la veritable vetllada. Gairebé
cadascú dels presents hi fa o hi diu el seu número. Uns canten,
altres ballen, aquest recita, alguns conten acudits. Aquella nit de juliol
del 1965, durant la qual vaig ser invitat a la neptúnica orgia, vers
les dues o les tres de la matinada, quan molts ja se n'anaven a dormir dins
la barca o en un racó de platja, quedava un grup escadusser
de cinc o sis pescadors que encara mantenien la son per la brida. El caliu,
al qual s'acostaren, els donava un aspecte un xic fantasmagòric. Fou
en aquest moment quan, amb una veu més sorda, més confidencial,
la conversa derivà cap als cargols en qüestió.
A la rotllana hi havia en Ramon, el Ralet, en Nando, el Pelegrí i algun
altre.
L'esquer de la conversa nasqué quan en Nando començà
a parlar de la festa que estaven celebrant. Segons ell, era la reminiscència,
degradada, d'una festa pagana que havia existit en l'antigor, veritable orgia
en la qual participaven nimfes i sirenes. El peix i el vi no eren, adés,
sinó els complements, que ara s'havien convertit en l'eix de la vetllada.
El cert és que tothom notava, allí, l'absència de l'element
femení.
- No tothom, digué una veu. A alguns això els serveix per desempallegar-se
de la dona.
- Les dones les hem deixades sempre a casa -sentencià en Ramon.
- Abans també les hi deixaven -proferí el Ralet entre les seves
poques dents-, però aquí en trobaven d'altres.
- O sirenes -digué, irónic, el Pelegrí.
- Ara ens hem d'acontentar amb llurs ulls -afegí en Nando.
- Això que vós en dieu ulls de serena no són ulls de
sirena -precisà el Ralet. Un savi li havia contat que aquells cargols
eren fòssils que dataven de l'era antediluviana, de quan la Lluna o
un altre planeta (no sabia quin) havia vingut a xocar contra la Terra, i que
per això havien quedat esclafats d'aquella manera.
Però en Ramon, la cara encesa del qual les brases encara encenien més,
com si fos una fornal, replicà que allò eren ulls de santa Llúcia.
Així li ho havia contat la seva mare, que ho sabia de la seva mare,
que ho sabia de la seva, etcètera. Quan santa Llúcia gloriosa
es tragué els ulls perquè els homes no pequessin més
a causa seva, Nostre Senyor va voler que la gent recordés per sempre
aquest sacrifici i va sembrar, dins del mar, milions d'ulls màgics.
Per això aquest ullets guarien el mal d'ulls, i les noies d'abans en
tenien sempre algun a dins d'un mocador de seda perquè les preservés
de les males mirades. Quan, de retorn del ball o d'una festa, la noia, ans
de dormir, sentia que l'esguard d'un xicot li furgava massa endins de les
entranyes i tenia por de trobar-se indefensa al seu davant, es recloïa
dins la cambra, desfeia el mocador, es mirava una estona els ullets i quedava
alliberada. L'endemà, el xicot no s'explicava que les seves llambregades,
que havia cregut tan penetrants, haguessin resultat inútils i que la
noia pogués mostrar-se indiferent.
Segons en Nando, que havia estat reprimint la seva explicació, allò
eren autèntics ulls de sirena. Quan el cristianisme esbandí
el paganisme de la Mediterrània, les sirenes anaren desapareixent.
Es refugiaren totes, de primer, a la Mediterrània occidental, però
a mesura que el cristianisme avançava vers l'occident, les sirenes
agonitzaven. Les sirenes tenien els ulls petits, era per la veu i pel cant
que esdevenien fetilleres i perilloses. En petrificar-se, aquells ullets s'havien
fet més petits encara. L'últim lloc del món on hi hagué
sirenes fou a la costa del cap de Creus, i és ben sabut que l'Empordà
nasqué de l'encontre d'un pastor i una sirena. L'avi d'en Nando contava
que el seu avi encara n'havia vista una a Culip, i els xucladors i remolins
que hi ha per aquells encontorns, tan temuts pels mariners, i on tants han
perdut la vida, menen a les balmes on vivien les sirenes, que són
ara llurs cementiris. La prova que allò eren ulls de sirena i no una
altra cosa és que encara, molt sovint, se'ls trobava aparellats. Quan
n'arreplegueu un, si busqueu bé podeu trobar l'altre a la vora; el
temps i el mar no han aconseguit d'esbarriar totes les parelles. La manera
com s'han de guardar els ulls de sirena és dins d'un vas de vidre verdós
i ple d'aigua. Allí retroben llur element i, a voltes, en el moment
més impensat, us adoneu que un dels ullets us està mirant de
debò, i que us està mirant amb amor. A l'hivern, encara que
estigueu sol, si podeu contemplar-ne un, mentre bufa la tramuntana, mai no
us sentiu del tot desemparat. Una vegada, a en Nando, quan més embadalit
estava, sense que els toqués ni fes res, el got que els contenia se
li va trencar al davant, l'aigua s'espargí i els ullets quedaren disseminats
sobre la taula. Era perquè n'hi havia un -el seu predilecte- que el
mirava amb tanta intensitat que volia recobrar la vida i feu esclatar el vidre.
Però això són coses que sols es poden dir a altes hores
de la nit i entre amics...
- Potser teníeu el vas sobre el fogó, home -digué una
veu incrèdula.
- La meva àvia deia que no eren ulls de sirena sinó de bruixa
-sentencià el Pelegrí-, i que per això eren tan petits
i estaven per totes bandes. No en guardéssiu pas a casa vostra, d'ulls
d'aquests, no sabeu pas al que us exposeu.
En Nando tornà a la càrrega, adduint que una altra de les proves
de l'existència de les sirenes en aquells paratges era el nostre parlar.
Les sirenes parlaven "salat"; més ben dit, el nostre parlar
salat ens ve d'elles, que potser no parlaven ben bé com nosaltres,
i que potser ni parlaven, però que, en tot cas, ens han deixat l'empelt
del seu xiular en les nostres esses... Quan diem sa casa, sa cadira, ses dunes,
en lloc de la casa, la cadira, les dunes, com ho diuen els barcelonins i molts
d'altres catalans, imitem, sense voler, el xiulet de les sirenes. I als llocs
de designació salada més pertinaç, com Sa Riera o Sa
Tuna, o tants d'altres com n'existeixen a les Illes, la pervivència
d'aquesta forma de parlar vol dir que aquests indrets han estat reductes o
caus de sirenes en una època no gaire remota. No cal pas saber llatí
per comprendre això, afegí en Nando.
Un altre pescador intervingué encara, per dir que aquells ulls eren
fills de les estrelles. De tant mirar el mar, les estrelles havien fecundat
les entranyes dels oceans. Cada ullet correspon a una estrella, i al mar hi
ha exactament set vegades setanta milions d'ullets, com al cel hi ha set vegades
setanta milions d'estrelles.
La conversa anà decandint-se, la son anava vencent aquells aguerrits
tocatardans, i el cercle es dispersà quan apuntava la primíssima
lluna de l'alba.
Jo, que havia estat un testimoni mut i tolerat, vaig anar-me'n a jóc,
com els altres i em vaig tapar bé la cara amb la flassada per protegir-me
de la llum naixent i poder copsar, obscuritat endins, un d'aquells ullets
que per a mi, ran de platja, i amb el panteix de les onades percudint-me a
l'orella, no podia ser sinó un antiquíssim ull de sirena. I
amb el seu mirar insistent, aquest ull em deia:
- Què hi fas, desgraciat, en aquesta vida? ¿No ho veus que amb
aquestes noies tan virtuoses que freqüentes mai no te'n sortiràs?
Haguessis viscut en el nostre temps! Pla sabries ara el que és ser
estimat, pla jauríem al teu costat en aquesta hora i no estaries tan
sol. Surt, un matí, a trenc d'alba i vine, vogant, fins a Culip. Quan
l'ardència del sol i del mar et ressequin els membres i el cor, trobaràs
un racò on l'aigua és verdosa i glaçada. Capbussa-t'hi.
Sentiràs que a mesura que se t'amoroseix el cos se't va refredant el
cor, com el d'un vailet. Començarem per agombolar-te i bressar-te,
com si fossis un infant de bolquers. Després ens anirem arrapant a
tu. Les nostres escates s'adheriran, àvides com ventoses, al teu cos,
que acabarem per esqueixar i esbocinar, fins a devorar-te "del tot".
El teu cor serà l'últim mos del nostre festí...
-Endavant, portentoses sirenes -sé que vaig esclafir. Però la
vehemència de les meves pròpies paraules em desvetllà
i la bellesa, tan ponderada, de la cala Tavellera, que el sol inundava, em
sobtà desagradosament i amarga.
Grifeu, agost de 1969.
J. Palau i Fabre, "La llegenda dels ulls de sirena" a Contes despullats, Edic. del Mall, p. 35-40.
1. Preguntes teòriques (5p.)
1. Qui narra la història?.
2. Quina relació existeix entre el narrador i els pescadors?
3. Quin és el temps narratiu d'aquest conte.
4. Quines són les 3 parts principals en què es podria dividir aquest conte. Descriu breument el contingut de cada part.
5. Com interpretes l'acabament del conte?
2. Preguntes sobre el text (5p.)
1. Explica amb paraules teves què són els ulls de sirena.
2. Digues si són veritat (V) o no (F) les següents afirmacions sobre el text del conte:
La història la protagonitzen pescadors de Llançà.
Cap dels pescadors sap explicar l'origen dels ulls de sirena.
Un pescador explica que els ulls de sirena provénen d'antics peixos que perdien els ulls quan een vells.
El narrador és incapaç de somiar després d'escoltar tantes històries
3. Escriu el significat dels següents mots o expressions:
- afalacs :
- garnatxa :
- a balquena
- escadusser :
- esquer :
- balmes :
- empelt :
- anar a jóc :
- agombolar :
- bressar :
4. En quin moment de la vetllada els pescadors es comencen a explicar històries ?
5. Quina de les històries que s'expliquen sobre l'origen dels ulls de sirena et sembla més creïble? Raona la teva resposta.