El procés repressiu en el primer franquisme granollerí es basà, com hem vist, en la venjança i la persecució sistemàtica de tot allò que no estigués en consonància amb la nova Espanya “nacionalcatòlica”. El procés, molt més dur els anys 1939 i 1940 va ser dirigit des dels jutjats militars amb el suport incondicional dels quadres dirigents del falangisme local, el qual degut a la seva manca d’experìència i cohesió no governarà la ciutat fins anys més tard. En canvi, es reservarà el control i vigilància d’un Granollers que segons els informes de Falange era refrectari al Glorioso Movimiento Nacional. .
Dels repressaliats, que arriben a ser un 6 % del total de la població granollerina, destaquen per l’impacte de les seves penes, els jutjats militarment i empresonats que a més passaren pels camps de concentració, els batallons de càstig i l’exili. Apart d’uns pocs detinguts al final de la guerra formant part de l’exèrcit republicà, els dirigents revolucionaris i d’esquerres es salvaren de la repressió, així com les persones de trajectòria més llarga entre l’esquerra granollerina, i en canvi les persones immigrades, de poca trajectòria a la ciutat, patiren més repressió en no creure que la repressió els tocaria tant a elles. En aquest sentit, són constants en els judicis les acusacions contra persones fugides de fets succeïts abans de 1934 a la ciutat.
Majoritàriament, els repressaliats eren treballadors de la indústria en ser els més implicats en les lluites obreres anteriors i quant a la pagesia (un 8 % dels repressaliats treballaven en el camp), reben sobretot els provinents del Sindicat de Rabassaires fundat abans de la proclamació de la república el 1931.
Pel que fa als repressors, els membres de la Delegació d’Informació de Falange en foren els màxims exponents i entre ells alguns comerciants implicats en les organitzacions conservadores i catòliques que ara aprofitaran el seu lloc per venjar-se de tots els qui havien actuat contra els sectors conservadors de la ciutat, deixant en un segon pla el paper de la guàrdia civil o d’altres en la investigació que ajudava a la repressió.
Quant als judicis examinats, aquests eren sense garanties amb acusacions repetitives que els testimonis repetien quasi sempre sense proves, i la majoria eren per fets succeïts entre 1931 i 1939. Les acusacions eren majoritàriament de pertinença a organitzacions polítiques o sindicals, per opinar, per apropiar-se de béns d’altres (col.lectivitzacions), de portar armes durant la guerra i en uns pocs casos per delictes de sang que no tenien testimonis vius.
La repressió militar fou especialment
dura contra alguns sectors. En destaco cinc. Els quadres i líders revolucionaris
i d’esquerres foren els més afectats, i d’ells sobretot el
sector anarquista i del POUM, que patí la major part de les vint-i-dues
condemnes a mort basades en el lideratge exercit per aquestes persones. També
els qui havien participat en el món cultural van ser dels més
durament castigats doncs no es podia permetre un Granollers ric en opinions
i propostes, i per això els Vinaixa, Canal, Albarranch o Garrell eren
durament condemnats. En tercer lloc, també van ser jutjats militarment
algunes persones d’ordre, tot i que elles no s’ho esperaven. Dos exemples
clars serien els antics regidors d’Acció Catalana que havien ajudat
durant la guerra les persones perseguides pels revolucionaris, o els regidors
franquistes Sobrevia i Barbany.
Els canvis en els diferents sectors productius tampoc quedaren al marge de la
repressió i reberen càstigs pels intents col.lectivitzadors. D’aquests
destaco els judicis als taxistes o treballadors del camp, jugant un paper destacat
la venjança i la persecució dels col.lectivitzadors i la sindicació
al camp. També crida l’atenció l’actuació empresarial
que he pogut seguir amb l’exemple de la fàbrica Roca Umbert: mentre
en uns casos, aconseguien l’absolució d’una treballadora, regidora
del PSUC, en altres aconseguien que es condemnés un treballador per robar
unes peces de roba.
I per últim, els judicis també es dirigiren a aquells que mostraven
alguna actitud resistent, fos amb la paraula o amb l’acció, la qual
cosa tot i poc perceptible crec que necessita de més estudis i d’un
major contrast de les fonts oficials.
Dels altres aspectes que s’ha treballat en el present estudi, destaco el
ferri control del món associatiu,i el contrast entre la mania persecutòria
de les autoritats militars cap a la llengua catalana enfront d’unes autoritats
locals que no veien aquest un tema prioritari.
En definitiva, la repressió franquista va ser aprofitada per les autoritats granollerines, les quals recuperant el poder que havien perdut els sectors conservadors l’any 1931, aprofitaren aquella per “netejar” la ciutat de tot el que recordés al Granollers progressista i catalanista i permeteren a la “nova guàrdia falangista” dirigir aquest procés redemptor.