«(...) Me gustaría que todo el mundo comprendiera la cadena de sucesos que recibe el nombre de holocausto: la matanza sistemática de judíos y de otros grupos por los nazis antes de la Segunda Guerra Mundial y, sobre todo, durante la misma. Aunque este acontecimiento tiene una significación personal porque mi familia vino de Alemania y varios de sus miembros fueron víctimas del holocausto, creo que todo el mundo debe comprender lo que el ser humano es capaz de hacer, a veces en secreto, a veces con orgullo. Y aunque, más que nada, el holocausto es un caso de maldad humana sin precedentes. (...)En cuanto al holocausto, cerca de una tercera parte de los estudiantes suecos de secundaria cree que el mismo no tuvo lugar. También encontramos un escepticismo comparable (si no una negación rotunda) en varios grupos de Estados Unidos: el 20% de los estadounidenses admite desconocer lo que ocurrió en el holocausto y el 70% desearía tener más información al respecto.

Extret de "Republicans i republicanes als camps de concentració nazis" . Testimonis i recursos didàctics per a l'ensenyament secundari JOAN PAGÈS I MONTSERRAT CASAS Pàg. 8 i 9. Estiu 2005.

" La mitad del viejo continente contaba con gobiernos de dictaduras fascistas ofreciendo una imagen que el gobierno de Franco interpretó como la confirmación del éxito de su propia causa. Desde fecha muy temprana se dio cuenta de la importancia de los apoyos exteriores y de la pertenencia a esa red de naciones estructuradas en el denominado Nuevo Orden Europeo, acomodo que supuestamente le haría tener una posición aventajada en los foros internacionales7. Europa, ordenada en grandes estados, estaría preparada para hacer frente al peligro universal que para Franco, Salazar, Horthy, Boris III, Antonescu o el propio Hitler, era el comunismo. De ahí el agrupamiento de regímenes con intereses tan dispares como la Francia de Vichy, Portugal, Bulgaria, Eslovaquia, Hungría, Rumania, Croacia, etc., que sin un éxito militar consumado sobre las potencias aliadas, formaban un Nuevo Orden real en el continente europeo liderado por Berlín.
El contexto europeo, en pleno auge del fascismo, se enmarca en un panorama donde la eliminación de los oponentes, los genocidios, la aplicación efectiva de métodos de exterminio y la práctica de sistemas implacables de sometimiento, eran norma de estado. Las políticas sobre la sociedad y la construcción del Nuevo Estado en las décadas siguientes a la guerra no podrían ser más completamente monolíticas. El franquismo concibió la coerción física y moral como parte estructural de su proyecto puesto que no aspiraba a la integración de los vencidos en un proyecto comunitario o integrador. El nuevo régimen se impuso a la población mediante un sistema, una estrategia de intimidación basada en la creación de un clima de violencia y contención extendido al conjunto de la sociedad, y prolongada, bajo formas diversas, hasta los últimos días de vida de Franco. El complejo entramado de las acciones represivas engloba, pues, métodos que van desde el fusilamiento, el aislamiento prolongado en cárceles, la intervención en la vida privada, el control moral o la imposición de actitudes y comportamientos. Es decir, el uso de la fuerza como herramienta básica en los procesos de coerción y disuasión necesarios para el asentamiento del nuevo orden socio-laboral, jurídico, cultural, informativo, económico o de género".

Represión, restricción, manipulación: estrategias para la ordenación de la sociedad y del estado per Matilde EIROA SAN FRANCISCO
HISPANIA NOVA. Revista de Historia Contemporánea. Número 6 (2006) http://hispanianova.rediris.es

UNA GUERRA DE DESTRUCCIÓ Per Santos Julia

Al 1937, el darrer president de la República espanyola, Manuel Azaña, narra, en el seu llibre La Velada en Benicarló, un episodi terrible, evocació personal dels primers dies de la guerra civil : "Una nit, a finals d'agost, mentre que estava amb els colzes a la finestra de la meva habitació per prendre la fresca, tres trets ressonaren del costat del cementiri. Després, es feu el silenci ... Llavors de sobte, un gemec de lluny. Vaig parar l'orella. El gemec es reprengué, més fort, fins a convertir-se en un udol punyent ... Ja entre els morts, l'agonitzant cridava d'horror ... El crit venia de dret a mi. Vaig arrossegar dues o tres persones de l'hospital a la finestra. (Anem a buscar-lo; potser el podrem salvar !) Refusaren; em vaig entossudir; m'ho impediren. No ens hi barrejarem ! Com a molt avisar a l'ajuntament. Els vam alertar. El temps passava. Pam, pam ! Dos nous trets al cementiri. El gemec para";.
Aquest episodi, dos cops de gràcia a un afusellat agonitzant, resumeix la ferocitat de la guerra a Espanya, la impotència d'uns, la laxitud dels altres, la manca de pietat de la resta. En aquest sentit, aquesta guerra civil fou una primera impressió, per la seva brutalitat, del que seria la segona guerra mundial. Els republicans i els franquistes sabien que lliurarien una guerra de supervivència que no podia acabar si no era amb la destrucció total de l'adversari, sense esperança de negociació ni de pau.
En aquestes condicions, la distinció entre soldats i civils, entre combatents i no combatents, no era més que pura il·lusió. Els mals tractes, les tortures, les violacions, els assassinats, les execucions, els cops de gràcia, la política de la terra cremada, les liquidacions en massa esdevingueren la rutina : a Espanya, centenars de milers de civils; molt més nombrosos que els soldats morts en el camp de batalla; van ser morts durant aquesta guerra.
Des del principi, al 1936, el conflicte prenia igualment l'aspecte d'una guerra de liquidació : els odis de classe, de religió, de nacionalitat (contra els bascos, els catalans, els gallecs ) jugaren un rol semblant als odis racials o de les neteges ètniques. Els discursos de guerra sostinguts per la rebel·lió militar i per la revolució social estigmatitzaven l'enemic com un invasor estranger; (feixista o bolxevic) que calia exterminar, aniquilar. No fou mai qüestió, encara que alguns projectes no manquessin del costat de la República, de qualsevol perspectiva de mediació, ni de pau negociada. Mentre que al Regne Unit, encoratjat pel president de la República, Azaña, intentava una mediació i sol·licitava el suport del Vaticà, un cardenal espanyol confià que no havia mai captat el caràcter d'aquesta guerra, que es tractava d'un conflicte que no podia acabar més que amb la victòria total d'un dels antagonistes.
Aquest fou en efecte el cas, amb les conseqüències que es saben : el cadàvers a les cunetes de les carreteres, els afusellats al llarg dels cementiris, els liquidats en fosses comunes sobrepassaren en nombre als morts al front. Aquesta fou una guerra despietada en la qual l'enemic no era només el soldat que estava a la trinxera de davant, sinó també el civil que havia, sigui votat al camp advers, sigui considerat delegat d'un partit o d'un sindicat en un despatx electoral, sigui participat a una vaga o tan sols manifestat idees contràries a les del camp vencedor. A Espanya, entre 1936 i 1939, pertànyer al camp oposat, si un era civil, equivalia a signar el seu arrest a mort.
Durant el conflicte i durant la llarga nit que s’abaté de cop sobre els vençuts, aquesta ferotge brutalitat fou alimentada pel mite d'una Espanya real (la dels militars i l'Església catòlica) en lluita contra una anti Espanya (la dels rojos). El mite de dos principis eterns, s'enfrontaven a mort, no permetia en cap moment escoltar les raons de l'adversari, sinó que encoratjava al contrari una política de sospita, persecució i liquidació. No es concedí cap respir a la repressió. De seguida, al fil del temps, la definició de la guerra civil com una guerra contra l'invasor deixà lloc, a la memòria col·lectiva, a una representació de la guerra com una guerra fratricida;.
Aquesta nova memòria, que servia de base moral per la signatura d'acords, als anys 1960 i 1970, entre les forces polítiques de l'oposició i de l'exili i de diversos grups de dissidents del franquisme, implicava una nova visió de la història posant en valor els principis de perdó i de reconciliació per sobre els de venjança, de represàlies i d'exterminació. La memòria de la guerra com una guerra fratricida fa possible una política d’amnistia i de reconciliació. Implicava una mirada de compassió i de perdó envers l'adversari.
Malgrat els mil i un llibres escrits, a Espanya i a l’estranger, sobre aquest horrorós conflicte, mancava a aquest discurs i a aquesta memòria de la guerra una concreció literària. És en la que intervé Javier Cercas amb la seva formidable novel·la i investigació, Els Soldats de Salamina. Aquest episodi típic de les guerres d'exterminació, l'execució massiva de presoners sense judici, atempta el seu paroxisme en un moment de pietat a causa de l'atzar. Quan el soldat que rastreja la zona es troba cara a cara amb el fugitiu, el mira fixament i crida als seus companys :Per aquí no hi ha ningú ¡, perdonant-li així la vida. El que fa, és refusar la fatalitat de les polítiques de liquidació i obrir una esquerda a la pietat. Aquest gest permetrà la reconciliació perquè prova que, durant la guerra, els moments de perdó han existit(...).

Extret de www.mondiplomatic.com Gener del 2003.