L'ESPALMADA
En un dels barris més antics, més solitaris, més rònecs i més freds de la ciutat, quan les majestuoses campanes de la Seu cridaven los canonges i beneficiats a l'ofici conventual, i aquests començaven a sortir dels carrers veïns, voleiant sos manteus i tenint-se amb prou feines los barrets de teula que la tramuntana pretenia tirar enlaire, i per le portes petites de la immensa església entraven i sortien los eixerits escolans amb lo roquet blanc i la cota vermella, aquells carrers, ordinària residència de les còngrues o incòngrues prebendes eclesiàstiques, sempre es trobaven animats i visitants en aquella hora per una legió nòmada de mendicants, escorreguts de tota la ciutat i de tots los llocs de la plana. (...)

Replegada la darrera almoina del darrer clergue que passava per les amples portes de color de xocolata, com un estol d'herbejadores que, acabada en son camp la feina, amb los aixadells a la mà se'n van a una altra mojada a començar nova tasca, tota aquella munió de pobres d'ofici s'acorriolaven als volts de l'entrada d'alguna casa de senyor que tenien de consuetud fer la caritat en aquella hora.

Doncs, en aqueixa cantonada volem també recolzar-nos per a fer als lectors lo present d'una d'aquelles clàssiques escenes, que avui han fugit ja dels grans centres de població, i que solzament podrien anar-se a retratar en les nostres ciutats de terç ordre que no tenen casilla en les llistes del centralisme i que d'altra banda no hagin estat xorollades pels espinguets del vapor ni ennegrides pels ratres del carbó de pedra. Vic seria una d'elles: una de tantes que en los ràpids giravolts de la roda espurnejant de la civilització, no hagi sigut llençada a la vertiginosa carrera. S'és quedada allà on era, no oferint al modern turista frapants sorpreses de palaus creats per les riqueses, per les indústries o per les filantropies; presentant-se-li només amb son endreçat trajo de cada dia, quieta, malencòlica, severa i resignada, o, enorgullida dels fins que tal volta ha complert en la història, i com cristallisada en l'ombrívola atmosfera de sos records gloriosos.



Martí Genís i Aguilar (1847-1932)


Vocabulari

  • espalmada: esglaiada.
  • roquet: sobrepellís de màniga curta.
  • cota: bata, especialment la que usen els escolans.
  • espinguets: sons.
  • aixadells: aixada petita de fulla estreta, usada per a arrencar herbes entre els blats, treballar els solcs plantats d'hortalisses, etc.
  • prebendes: renda annexa a un canonicat i a altres càrrecs eclesiàstics. FIG. ofici lucratiu i de poca feina.
  • incòngrues: que no s'adapta a les circumstàncies.
  • còngrues: que s'adapta a les circumstàncies.
  • xorollades: tractades amb astúcia, trucades, falsejades.
  • mojada: lloc.
  • cristallisada: cristal·litzada.