Seiem a l'ombra d'una alzina, vora els castanyers que mostren ja en algun borró la delicada estructura de les fulloles: verd pàl·lid i venes finíssimes d'un vermell luent.
Fa calor. A mitja tarda anem a Puig de Sucre i, de tornada, pels boscos que hi ha sobre El Martí sentim un cucut molt a la vora. Jo em mirava una taca a les branques altes d'un castanyer i pensava: Potser és l'ocell?. En aquell moment ha volat. després ha tornat a cantar i hem vist un parell de cucuts, i al cap de poc tres que adés s'empaitaven i cantaven en ple vol, adés s'aturaven en algun arbre no fullat (hi ha alguns castanyers entre les alzines). A moments, semblava qom si hi hagués lluita -segurament un torneig d'amor-, ja que entre el cantar habitual se sentia una mena de xiscle: Ti-ti-ti-ti-ti!... O bé les dues notes clàssiques: Cu-cut! eren precedides d'una nota ronca (una mica com la que precedeix el tit-ti-tit! de la guatlla). Era delíciós de presenciar aquella intimitat primaveral, d'escoltar el cant vellutat, alegre, melangiós, sota el cel d'abril, arrissat de núvols tènues com la blancor d'un anyell o les aigües del nacre. Al fons, entre els camps verds, grocs, color de terra llaurada, brillava, ací i allà, una pinzellada viva d'aigua.
(1937)
|
