Avui, en obrir la finestra, veig els avets del parc plens de neu. Al cap de poc surt el sol, i la neu es fon en gotes de llum viva. El cim de la muntanya és embolcallat d'una boira argentada. Després, cap a migdia, el cel es va enfosquint i es posa a pedregar: calamarsa barrejada amb neu; més tard neu sola. Però tot d'una la gran tremolor blanca s'aclareix, s'il·lumina. És llum de neu -dèiem-. No. Era que tornava a sortir el sol. Feia sol i nevava (no ho havíem vist mai). I al cap de deu minuts, al mateix indret on abans s'espesseïa aquella grisor de núvols, lluïa el cel blau. A l'horitzó s'amuntegaven uns enormes cúmulus blancs i assolellats. Havíem passat bruscament, teatralment, d'una visió d'hivern a un joiós paisatge de primavera.
(1937)
|
